27 d’agost 2022
En blau és un bloc en el que explico les coses que van succeint en el meu entorn més immediat relacionades amb la natura, la ceràmica i l'art en general. Són petites narracions que surgeixen de les històries de les ceràmiques regalades, comprades, trobades o fetes per mi mateixa i la relació que estableixen amb l'espai que ocupen, al jardí, a la cuina,a la taula, a la finestra...
27 d’agost 2022
Les xancles
A
casa no estaven gaire per històries, a l’hivern botes i a l’estiu sandàlies,
amb mitjons primer i en plena canícula sense. Jo em “pirrava” per unes xancles,
em semblaven la cosa més exòtica! el “més millor” del món, i com que no
me les compraven me les fabricava jo, un cartó retallat a la sola i un retall
de roba vella que me’l lligava al peu, aquell plaf, plaf que sonava en picar el
cartó al taló em semblava el més glamorós que es podia sentir.
Una
tarda xafogosa de no recordo si juliol o agost l’avi regava a “l’altra banda”,
l’altra banda era la partida separada de casa pel torrent de les Anguiles, un
pontarró que anomenàvem l’arc unia aquesta partida amb l’hort de casa; el
pontarró era estret, just per deixar passar el rec que duia l’aigua de regar a
l’altra banda i deixar-te passar caminant cautelosament amb un peu a cada banda
de rec.
Anar a l’altra banda quan l’avi regava era una aventura, l’aigua era fresca i m’encantava veient com l’aigua corria pel rec i omplia el quadrant, quan era ple, el tancava i feia córrer l’aigua cap el següent, jo l’ajudava i em posava al final per dir-li que l’aigua ja arribava i que podia canviar de quadrant, com m’agradava! i aquella olor de terra mullada, i els cargols que revivien i els borinots i les marietes... però aquell dia en qüestió jo havia pres una decisió errònia, el meu disseny de xancletes de cartró no era el més idoni per passar per l’arc a l’altra banda; amb un peu a cada costat del rec dificultosament anava avançant, no m’havia adonat que la “Xispa”, un podenc eivissenc que l’avi tenia, m’havia seguit i que a mig arc em va voler avançar fent-me perdre l’equilibri i caure daltabaix de l’arc, no era més d’ un metre i mig d’alçada, però vaig caure de cap i em vaig fer un petit tall al front, l’avi em va sentir com plorava i això ho recordo bé em va dur a coll fins a casa. Josefina, Josefina! ves a avisar el metge, corre, ves a avisar el metge... sé que em van posar un punt, així a la brava i vacuna antitetànica; quina por em feien les agulles!
Anton Barnadas
Bas va néixer al Vendrell el 18 de febrer de 1899. Era fill d’Anton Barnadas
Martorell i de Marina Bas Barot. Diu al registre de baptismes que va ser batejat
solemnement el 28 de febrer tot i que ja
havia estat batejat d’urgència per la
llevadora en el moment de néixer.
Consta en el
registre de matrimonis que el seu pare quan es casa amb Marina Bas el 23 de
maig de 1895 té vint-i -cinc anys i és pintor d’ofici, ell seguirà també amb
aquest i el transmetrà al seu fill Anton Barnadas Rosell. També era pintor el
seu germà Josep Barnadas Bas que com ell llegà l’ofici al seu fill Josep Maria Barnadas
Poch. Ara al 2022 no queda cap pintor d’aquesta nissaga.
ABB era fill
d’Anton Barnadas Martorell, primer fill de la família nascut a La Riba el 1871,
els seus germans Josep, Simeon i Anna van néixer ja a El Vendrell, se’ls
coneixia pels de Cal Tonet Paperer ja
que tenien un negoci relacionat amb l’ofici, manufacturaven i comerciaven papers,
paperines i altres productes. A la Riba hi ha encara les restes del Taller o
molí dels Bernades (tal com era escrit fins que els inscriuen a El Vendrell) al
marge dret del riu Brugent sortint de La
Riba.
Testimonis de
l’ofici de pintor en conservem molts i particularment alguns em “prenen “
moltes estones com és el cas del d’avui.
Una preciosa col.lecció de làmines : ‘MODELLI D’ARTE DECORATIVA’ pertanyent a ABB d’on prenia model per als dissenys que després pintava a les cases, perquè quan dic que eren pintors d’ofici vull dir això, d’ofici, tenien una basta formació en tècniques i estils, no es limitaven només a canviar el color de les parets o a emblanquinar fatxades, cosa que per altra banda també feien. La col·lecció la conservà el seu fill A. Barnadas Rossell fins que ha passat a les meves mans i la conservo amb gran estima.
Cada carpeta
conte 60 làmines són dissenys de prestigiosos artistes italians de principis
del sXX, hi ha dissenys de vitralls, plafons ceràmics, estampats tèxtils,
decoracions pictòriques murals... a tot color i cuidada impressió, editades entre
1910 i 1915 aproximadament a l’interior hi ha l’etiqueta d’on les va comprar,
una llibreria que en aquell moment estava situada al carrer Banys Nous i que després
es traslladà a l’eixample especialitzada en llibres d’art, era l’epoca en que
ell es formava a Barcelona i en la que segurament es va fer la fotografia, al
carrer Sant Pau, Fotografia Rovira tal com consta al darrere la postal.
Ha sigut un any generós de nespres, tant ho ha sigut que
molts s’han quedat per alimentar garces, estornells i merles que, ara pico
aquí, ara pico allà deixen mig fruit esventrat penjat de les branques sec com una pansa. Mentre els anava tallant i deixant l’arbre una mica
més airejat, m’ha vingut al cap la paraula francesa “nèfle” i tot seguit he recordat la Madame, la
professora de francès de cinquè i sisè de batxillerat.
No sé com es deia, la coneixíem per “Madame” així, a
seques, era una dona que rondava la seixantena i per l’aspecte, només li
faltava encasquetar-se una boina, semblava escapada d’un escamot de la
“résistance”; ara que, les coses com siguin, semblava de la resistència, una
revolucionària, però a nivell pedagògic era d’allò més carca, pobra dona!
A sisè féiem
literatura francesa, però d’allò que se’n diu literatura pròpiament,
poca, molt poca, ens feia memoritzar vida i miracles de tots els moviments
literaris i dels seus autors, crec que si ara algú em donés peu recitaria de “carrerilla”
la biografia de Victor Hugo amb pèls i senyals, en francès és clar, “comme il
faut”... que si “ Il est né au bord de la mer... que si il est né a la
campagne... i l’única dona que recordo haver estudiat entre tants homes
il·lustres: Madame de Sévigné.
Doncs bé, el “nèfle” m’ha refrescat una mica la memòria
d’aquell sisè 1969/70 que ara veig tan llunyà.
Des de La chanson de Roland passant per Ronsard amb La
Pléiade, Les fables de Jean de la Fontaine amb Le lion et le moucheron, faula que l’avi Ramon recitava de memòria, ell
l’havia apresa a Fortianell quan estudiava amb els frères de la doctrine chrétienne i jo,
sense entendre res, l’escoltava embadalida.
Madame de Sévigné, amb el seu epistolari, François René
de Chateaubriand la biografia del qual començava així: Il est né au bord de la
mer, a Sant Maloú, La Bretagne en 1768... i seguíem recitant com cotorres tota
la biografia...
Jean Racin, Molière per sempre més he sabut que el seu
nom era Jean-Baptiste Poquelin, Alexandre Dumas, Victor Hugo, Rimbaud,
Baudelaire, Mallarmé, Apollinaire...
Però del que més me’n recordo és de Tartarin de Tarascon,
la madam ens la va fer llegir i traduir, es tracta d’una novel·la d’Alphonse
Daudet protagonitzada per un home aventurer ple de fantasies i pardals al cap
al qual passen mil facècies, en aquesta novel·la vaig conèixer la paraula
basilisc(1), paraula que jo creia que es referia a una planta i en buscar-la al
diccionari vaig saber que era un animal mitològic.
Alguna cosa ens va quedar de les llargues estones d’estudi
memorístic... i del nespre me n’he anat al basilisc ves quin trajecte...
(1) El basilisc és un monstre de la mitologia grega que petrificava amb la
mirada, com la Medusa; de fet, es deia que havia nascut d’aquesta en ser
decapitada per l’heroi Perseu.
L'antic molí paperer de Cal Xerta, a Sant Pere de Riudebitlles, data de principis del segle XVIII i darrerement s'ha convertit en un centre amb finalitats artístiques i culturals. Un espai que em va semblar perfecte per exposar obra de la col·lecció: En repòs
He volgut posar imatges de l'espai buit i amb el mobiliari original perquè tal com diu l'Anna Tomàs ... és un escenari viu que amplia encara més la profunditat de l'obra. I això mateix crec, en veure'l vaig pensar : me l'han fet a mida...
La col·lecció En repòs mostra obres des del 2015 fins el 2021. Pretenen suggerir ambients de treball, d’ara, d’altres temps i de sempre.
Del 2 al 26 de març
Sala Portal del Pardo
Carrer Major, 10 El Vendrell
Feia temps que pintava la vegetació propera i d´aquesta activitat en va néixer el llibre El camí dels molins, obra a quatre mans amb Roser Guasch Bea, el publica Arola Editors l´agost de 2019.
Sentia la necessitat de fer alguna cosa per deixar anar una mica més la imaginació i que em permetés llicències que una rosella o un lletsó no necessiten.
M'agrada molt Mercè Rodoreda i en el seu llibre Viatges i flors en descriu trenta-vit que no fa créixer al jardí de casa sinó que li creixen a l'imaginari... aquestes són les flors que em van servir de model. Les acurades descripcions de l'autora em guiaven sobre el paper, però no em posaven pas límits, ans el contrari, m'animaven a saltar marges i una rere l'altra van anar florint. Era un entreteniment, ho feia només per a mi, així com rego els rosers o les petúnies...
Un dia en una reunió d'amics artistes els les vaig ensenyar i de seguida la Nati, Nati Soler Alcaide poeta i escriptora, va notar que li venien moltes ganes de fer la seva interpretació inspirant-se en Mercè Rodoreda i en les meves aquarel·les, no passà massa temps que fou Carlota Baldrís, compositora, la que tingué ganes de fer una música per a cada una d'elles. Ens anàvem trobant i afegint idees, volíem que fos un projecte interdisciplinar, polièdric com diu el nostre amic i mestre Joan Descals, ja hi teníem la literatura, les arts plàstiques, la música... en aquest moment és en el que Pep Vinyes director del grup de teatre Inestable del Vendrell i component del grup d'amics s'incorpora al projecte i un dia ens deixa anar: Què són tantes flors sense un perfum! i és en aquest moment quan Esperança Cases, Mestra artesana perfumista s'hi incorpora i crea un perfum per a cada flor.
Paral·lelament Òscar Esquerda, editor d'Ònix, en publica el llibre amb el títol del projecte: A propòsit d'unes flors amb les aquarel·les i els textos de la Nati i sortosament les noves tecnologies en permeten coses inimaginables no fa pas tant i a partir d'un quadradet que avui ens és ben familiar, codi QR, podrem visualitzar un vídeo amb la música de Carlota Baldrís i les meves aquarel·les. Un segon quadradet màgic d'aquests ens durà a visualitzar un altre vídeo documental presentant els autors.
I encara n'hi ha més una capseta que conté les trenta-vuit flors perfumades i l'accés a la música, una sèrie limitada a cinquanta exemplars.
Mentre duri l'exposició hi ha programades les activitats següents:
2 de març a les 18:30h. presentació de l’exposició a càrrec del Grup de Teatre Inestable del Vendrell i de la violinista Anna Urpí Baldrís.
5 de març a les 10:00: L'olor de l'art a càrrec d'Esperança Cases
9 de març a les 18:30h presentació del llibre A propòsit d’unes flors. Hi intervindrà Joan Descals i podrem veure el documental d´Andrea Rigalós Cases sobre el projecte i el vídeo amb la música i les aquarel·les A propòsit d’unes flors.
12 de març a les 11:00 Audició comentada de la música de les flors, a càrrec de Carlota Baldrís
16 de març a les 18:30h. visita guiada, a càrrec de Camil·la Pérez Salvà i Nati Soler Alcaide.
19 de març ales 10:00 matinal
23 de març a les18:30h. taller de pintura i escriptura a càrrec de Nati Soler Alcaide i Camil·la Pérez Salvà
26 de març a les 18:30h Taller de teatre impartit per Pep Vinyes
I com que el projecte ha estat molt complex
Agraïm:
Als membres del Grup de Teatre Inestable del Vendrell la representació teatral.
A la violinista Anna Urpí Baldrís la interpretació de la música.
A Ton Barnadas i a Linus Urpí les fotografies.
A Andrea Rigalós Cases el documental sobre el projecte.
A Linus Urpí el muntatge audiovisual amb la música i les aquarel·les.
A Oriol Padrós la mescla d'àudio.
A Joan Descals la presentació del llibre a la Sala del Portal del Pardo
Blog d' A PROPÒSIT D'UNES FLORS on podreu trobar tota la informació del projecte:
L’exposició de Maurits Cornelis Escher a Barcelona i, salvant distàncies, la
sèrie dels dilluns Möbius a TV3 m’han portat el record de Daniel Patijn.
Daniel Patijn, l’holandès com se’l coneixia al poble, es va comprar una
casa a Sant Martí Sarroca a principis dels anys seixanta.
Era una home de complexió menuda, en plena cinquantena, ulls petitons vius
i blaus, llegia molt, li agradaven les flors, la música i l’alcohol, així, en
paral·lel, no el recordo escoltant música sense una copa a la mà. Tinc ben
guardat encara el seu vinil amb
l’enregistrament del Concert de Pau Casals a la Casa Blanca, amb ell el vaig
escoltar per primera vegada quan tenia dotze o tretze anys. Era un
home elegant, amb aquella elegància austera que tan m'agrada, a l'estiu sempre
amb pantalons curts d'estil una mica colonial i camisa clara amb mànega
llarga arremangada fins el colze, als peus bones sandàlies o calçat amb sola
d'espart, fins i tot quan anava una mica passat de voltes, amb l'alcohol em
refereixo, i caminava amb els seus característics saltirons de pardalet,
mantenia la compostura.
Venia d’una família de classe social alta, polítics, intel·lectuals, professors... i se
li notava encara que ell fos l’ovella negra,
era educat, atent i de fàcil tracte. El papa hi va fer amistat i amb ell
tota la família, una relació que durà fins la seva mort.
Convidava amics i familiars, els vam conèixer gairebé tots i en les
llargues converses les tardes-nit d’estiu vaig saber que en Raymond, un amic seu
que també ho va ser nostre i que a mi i a la meva germana ens anomenava “mon
petit canard” , “ mon petit chou”...havia sigut “parachutiste”, em feia gràcia
la paraula tot i que de gràcia la qüestió no en fes gens ni mica, havia estat
paracaigudista en l’ofensiva final a la Indoxina, l’actual Vietnam quan era colònia francesa. També vam conèixer en Willem, un altre amic que ens explicava
que durant la segona guerra va arribar a rosegar el cuir de la sola d’una
sabata per matar la fam... No cal dir que aquestes històries ens embadocaven,
però ens ho passàvem més bé quan venien els seus nebots i la neboda, eren més
grans, però s’acostaven més a la nostra edat. Un dia ens van fer “pannenkoek”, quin tip de riure aprenent a dir-ho, ja
se sap que els holandesos són capaços de pronunciar vint-i-cinc consonants
seguides... mai no n’havíem menjat a casa i menys acompanyades de cervesa...
diria que va ser el meu primer glop de cervesa.
Tenia la casa plena d’objectes
portats del Marroc on havia viscut fins que va venir a Sant Martí,
catifes, safates de llautó gravades, ceràmiques i uns barrets de palla d’ala
ampla amb unes borletes acolorides tot tombant que em tenien el cor robat.
I com que habitualment vivia acompanyat d’homes, doncs això, de seguida
se’n va començar a malparlar fins i tot
el meu pare va arribar un dia que li va haver d’aconsellar que portés
amistats dones, encara que només fos per
fer-los callar, eren altres temps els anys seixanta i l’homosexualitat era
perseguida i penada.
Un catàleg de M.C. Escher m’ha dut a parlar del senyor Daniel, així és com
jo li deia, ell me’l va regalar. Un catàleg esgrogueit pels anys que sempre
m’ha acompanyat i ha fet viure en mi un doble sentiment d’atracció, de repte...
a veure si aconsegueixo trobar la sortida, el camí, si els ocells volen cap a
la dreta o cap a l’esquerra, si els peixos entren o surten... i a l’hora la
sensació d’angoixa i claustrofòbia que em provoca. Mai no he pogut mirar-me el
catàleg d’una vegada, accepto el repte,
l’obro i pàgina a pàgina em va enguniejant, el neguit és tal que l’he de tancar
bruscament.
L’admiro i el rebutjo a l’hora...no sé si aniré a veure l’exposició la meva
relació amb Escher és una relació d’amor/odi
de manual.
29 de juny 2021