dijous, 31 de març del 2011

La Regina i la nena de la pala.

                                           

Ahir, després d'una llarga lluita contra la malaltia, la Regina se'n va anar.
Quan va deixar la seva feina a la llar d'infants, una companya seva em va encarregar que fes una figura que representés la seva vida laboral.
Vaig veure la Regina, alta amb la seva bata,enmig del pati voltada de nens...

La vaig conèixer l'any 1979 quan vaig pujar les escales del "bressol" a la Baixada de St. Miquel per demanar informació, la meva filla havia de començar, ella em va atendre, recordo perfectament aquell moment, després la seva filla i la meva, de la mateixa edat, serien amigues, coincidirien a la llar, a l'escola i a l'institut... la vida ens ha fet coincidir en moltes coses..
Et trobarem a faltar.

Adéu Regina.








dilluns, 28 de març del 2011

33, Record i agraïment.


Ferro de marcar els taulons amb les inicials A.B.
 


Escric l'entrada 33 i ho vull fer d'una manera especial.
Quan vaig començar a escriure el bloc, al final d'aquest gener, no em pensava pas que hi trobés tant de gust.
Aquest matí de diumenge, l'he passat sola a casa feinejant, m'agraden aquests matins, el Pau juga a handbol i el seu pare l'ha acompanyat a Barcelona, mentre vaig fent penso i parlo amb mi mateixa.
M'he adonat que tot i que sóc de mena de veure el got mig ple, això del bloc m'ha reforçat aquesta tendència i he vist que són moltes més de les que em pensava, les coses bones, divertides, boniques,agradables... que em volten i que disfruto i m'agradaria  fer-ne partíceps si ho volen, els que tinc al voltant i els que tinc lluny.


He triat l'entrada 33 en record del meu sogre, era una persona discreta i afable, la seva filosofia era viure i deixar viure i no és que ell ho digués, no era de massa paraules, es desprenia del seu fer diari cosa que encara ho fa més fiable.


        
 
                                                             
Aquesta és la capsa de colors que va utilitzar durant el seu aprenentatge d'ofici a Barcelona i sempre va conservar en el seu taller.
La imatge de la dreta és l'etiqueta de la botiga on va ser comprada diu, Vallbona, Passeig de Gràcia, 80  

   
I per què 33? perquè ell no podia per exemple, al temps de les cireres, menjar-ne 7 o 8 ...no, no....això no podia ser o 3 o 6 o qualsevol múltiple de 3, una mania com una altra, però sempre em va fer molta gràcia.

         

        
        Detall de la capsa on hi ha els pinzells i altres estris.
             
L' Anton Barnadas Rossell,  aquest era el seu nom, era pintor igual que el seu pare Anton Barnadas Bas que morí el 1939 quan ell era un adolescent i el seu avi Anton Barnadas Martorell.

Era un pintor d'ofici, tan podia fer un estuc com posar pa d'or o imitar un marbrejat o la veta de la fusta més delicada, tot i que va viure l'ofici des de petit anà a Barcelona a perfeccionar-lo.

Ell va ser, junt amb el seu oncle Miquel Rossell qui va pintar l'Església del Vendrell sota la batuta de l'arquitecte Josep Ma Jujol i a la seva mort de la mà de la seva filla, obra que havia iniciat el seu pare al 1931 i que s'aturà durant la guerra civil, durant aquesta, l'església sofrí molt de deteriorament , al 1941 s'inicia la restauració  que durarà fins el 1949  (Altar Major).


Detalls dels dibuixos que Jujol li entregava per pintar l'Església, ell els va consevar tot i que estaven bastant malmesos pel tragí de la feina.


Altres altars  són posteriors com demostra la data al costat de la signatura de Jujol.

Balança i pesos que feia servir per pesar la pintura.

La imatge de sota és del ferro de marcar els taulons amb els que feien les bastides, un cop roent deixava la marca del propietari.


Aprofito doncs l'entrada 33 per homenatjar-lo a ell i a tots els artesans d'ofici que fan i han fet al llarg de la història una feina callada i no s'esmenten en els llibres, però sense ells gran part del patrimoni cultural que tenim no existiria.


diumenge, 27 de març del 2011

Oració, l'arbre de Judea.


El 12 de març passat l'aubercoquer estava ben florit, blanc, verd tendre ara... el vaig oferir a la meva amiga Yukiko i al seu poble, sabut és l'amor que senten per la natura, l'arbre de Judea només deixava transparentar lleument el seu rosa intens, avui rosa esclatant i encara conserva les beines seques d'un marró encés de l'any passat,  verd tendre, verd fosc, verd gris i el fil d'aigua del torrent al fons... una sinfonia...una oració...

dissabte, 26 de març del 2011

Però, les girafes no dormen estirades iaia .

Faltaven cinc minuts, jo era encara dalt del cotxe, feia tard.... en tombar el carrer va aparèixer davant meu l'esplanada verda i el pinar que voreja l'escola per la banda oest, el sol que ja baixava projectava les ombres dels pins i feia lluir el verd de l'herba....... em va apaivagar de cop.


M'acostava a l'escola, és un privilegi poder anar a una escola amb un espai com aquest al costat, solejada, lluminosa...amb un bon pati...


En contra dels meus pronòstics vaig trobar un trosset  per deixar el cotxe.


Era dimecres, els dimecres a la tarda fan tallers i amb l'entusiasme habitual amb el que el meu nét explica les coses m'ensenyava  el titella de mitjó que havia fet


i la girafa de plastilina, que  seguint atentament les seves instruccions vam estirar al seient del darrere, perquè segons ell diu:- Les potes d'escuradents són molt delicades... i seguia dient, però no et pensis que les girafes dormen estirades, ni els elefants, ni les zebres....i així fins que va acabar amb els animals de la selva que segons diu no dormen estirats...

La felicitat són moments com aquest..........

AIXTART, PRIMAVERA



Del 25 de març al 30 de maig de 2/4 de 6 a 2/4 de 9
De dilluns a dissabte, dimarts tancat
Pl. de les Garrofes,4
El Vendrell


Fenícia,  verge, deesa de la fertilitat, l’amor i la vida, regida pel planeta Venus. El seu culte, primaveral, s’extengué per tota la mediterrània, adoptant altres noms. Esther (hebreu), estela (italià),star (anglès), Itziar (euskera)
           
Tot i que els quatre ELEMENTS són la vida, ens sembla que en arribar la primavera aquests es fan notar més que mai.

A la ceràmica hi són sempre ben evidents, la TERRA, L'AIGUA ...el fang, L'AIRE , EL FOC la màgia de la transformació.  



La col.lecció que ara presento pretén oferir objectes, per dir-ne d'alguna manera, pensats per emportar-nos a les nostres llars un mos de primavera.

 
Ous


Plat. " La sardana de la primavera"




"Florer-plat"

Font, l'aigua...

             

               
"Mòbil"

  

    



L'aire se'ns fa present quan el sentim a la pell, pel tacte, per la temperatura o pel moviment que transfereix a les coses...a una herba, una cortina, els cabells...un mòbil...


Alguns "gerros" com el de la imatge superior i la inferior volen ser com llavors que esclaten, només tenen un o dos orificis com a molt, per on surt la vida.

 


                            

Altres són més convencionals, uns tubs o bols on podem recrear racons de natura , aquests tenen textures que recorden elements naturals com les roques...

dimarts, 22 de març del 2011

Cada ceràmica em porta a algú o a algun lloc.


      

M'agrada utilitzar ceràmica tan a la taula com a la cuina,  de mica en mica cada plat, cada bol, cada plàtera manifesta la seva  afinitat a una menja determinada i encara que en origen no fos així acaben per fer-se inseparables, el gros bol  blanc amb decoració blava de Níjar per a la amanida, la plàtera d'engalba multicolor de la Provença per als llegums, el de la Galera per a la pasta...

"Plat de l'ocell" és de Lagartera, Toledo

                                                                                 
Plàtera florejada, decorada amb engalbes i vernissada,de la Provença.

Plat blanc amb decoracions d'engalba blava i vernís.Níjar.
                                   

Aquesta no sé on està feta però recordo el dia que la vaig comprar i la primera cosa que hi vaig servir, una escalibada .
                             
Les vaig fer quan vaig estrenar el torn que tinc ara.
                   


Va ser la primera vegada que el Ton i la Camil.la van anar a Anglaterrra,  l'estiu de 1990 a casa la Margaret i el Walter que ens van portar aquest pot de terrissa, des de llavors és el pot de les culleres de fusta.

La Núria alumna meva que l'any 1985 va fer la 1a comunió, per recordar aquest dia va regalar un bol  que ella mateixa havia decorat  al taller d'uns amics dels seus pares, des de llavors és el meu saler, no hi ha dia que no recordi la Núria.



diumenge, 20 de març del 2011

divendres, 18 de març del 2011

Les teulades dels pobles, El Vendrell



La pl. de les Garrofes i el seu plataner centenari.
Un dia d'aquesta setmana, tot i que era  núvol i a estones plovisquejava, vaig pujar a un terrat del centre del Vendrell. 



És una perspectiva que m'agrada i jugar a veure si sé a quina casa pertany cadascun dels detalls que em crida l'atenció em resulta  divertit.

Per descomptat el campanar em serveix de referència.
Les teulades dels pobles tenen un atractiu especial, així com també les parts altes dels edificis, no acostumem a mirar enlaire... i si ho fem ens sorprenen, sempre descobrim alguna cosa.

                                     

Aquesta és una torratxa, cap d'escala per sortir a un terrat,  és bessona d'una altra i encara que en un estat de conservació molt precari  es poden apreciar tots els detalls, respiradors/gelosies, baranes, xemeneies...
tot en terracuita, segurament de fabricació local.



               



      


Xemeneia
Sí que em crida l'atenció i això ho dic en favor de la persona que va fer construir l'edifici,  que en un lloc que no és visible gairebé d'enlloc del poble, a no ser que sigui alt, volgués tants detalls, devia ser una persona sensible i amb gust.






La paret mitgera que separa dos  edificis veïns està coberta de líquens, quan la van construir, d'això no fa menys de 200 anys, els devia sobrar algun tros de les rajoles de la cuina, de l'escala o ves a saber d'on i el van utilitzar per emmbellir la mitjera.


Els líquens l'han vorejat, però l'esmalt de les rajoles no ha deixat que la vida l'omplís .
I...ves per on la troballa... a la casa on va néixer la meva àvia, que era al C. de Montserrat, a la cuina hi tenien les mateixes rajoles, una cosina, el pare de la qual va heretar la casa, quan  la van tirar a terra per fer-hi una altra edificació, me'n va regalar quatre i en vaig fer una taula.