Havien estat batudes i ventades, encara que sempre en quedava alguna d’un color que no era prou catòlic (així ho deien) o hi havia pedretes, cargolins, trossets de tronc, terrossets de fang sec... Tots al voltant de la taula de la cuina asseguts banda i banda en dos bancs ens concentràvem en la tria de les mongetes, al mig una muntanya que semblava no haver-se d’acabar mai; amb la mà n’acostàvem un grapadet i amb molta cura separàvem les brosses de les mongetes, que si això, que si allò, que si les del ganxet, que si les del carall, que si afartapobres, no, no, del genoll de crist, aquest any les de l’avellaneta no han anat bé... i sense adonar-nos-en les havíem triades totes.
Per arribar a taula les mongetes s’havien sembrat en
una terra prèviament treballada, s’havien marcat els quadres ben escairats i
anivellats, el rec a manta volia el terreny amb un lleuger pendent per fer arribar l’aigua al final del solc, regar
suposava haver omplert la bassa de la sínia. Si totes naixien res, però si no ressembrar les que no havien
germinat i que no vingués cap conill a fer el tast... Per
emparrar les mongeteres havien tallat, en el seu temps, les canyes. Quan
calia s’havien tractat pel pugó, ensofrat,
desherbat, regat, i una altra vegada, i una altra fins que després de la
florida fruitaven, s’engruixien i granaven, un cop granades s’havien d’assecar
penjant de les canyes, quan eren ben seques les separaven d’aquestes i les
guardaven a cobert en un lloc eixut i resguardat dels ratolins fins el moment
de batre-les.
Havia vist batre a l’era amb una pala de fusta després
amb una forca es llençaven enlaire les
mongetes, com que pesaven més, queien fent un munt, les tavelles seques, més
lleugeres, eren endutes pel vent una mica més enllà i formaven un altre munt;
lògicament no tots els dies eren bons per ventar, calia vent, ni massa, ni
massa poc, el suficient i això... el terme mig costa d’aconseguir. Si el vent
no acompanyava i n´hi havia moltes ho feien amb una ventadora, una màquina que
accionant una roda amb una manovella produïa vent, d’aquí el nom, movia una
sèrie de garbells de més gruixut a més fi que separaven els llegums de les
impureses, feia soroll i molta pols,
també podia funcionar moguda per un motor.
I tot això per aconseguir unes humils mongetes, humils,
que no mancades de gran valor gastronòmic i nutricional, un dels ingredients
indispensables en la nostra tradició culinària... quant de temps, d’esforç i de
coneixements calen per aconseguir un quilo de mongetes! i qui diu mongetes diu
cigrons o llenties o qualsevol altre producte del camp, del camp com ha de ser,
lògicament no em refereixo a la producció agrària extensiva sense escrúpols...
I que poc el valorem
aquest treball i aquest bon fer!
