-Tia, tia!... vinc de casa l’oncle Salvador i m’han dit que la Maria va de
part. La nena parlava amb veu entretallada de tant de pressa com havia pujat
les escales.
La Cisqueta tenia tretze anys i havia corregut des del carrer Sant Sebastià
fins al Duc de la Victòria tan com havia pogut per donar la nova, era mig matí d’un
agost xafogós, el de 1911.
Les ties van córrer a encendre una llàntia i la van posar als peus de la imatge
del Nen Jesús de Praga, n’eren fervents devotes, deien que era protector especialment de les dones
embarassades.
Feia dies que vivien amb angúnia la brama que corria que hi havia còlera,
ja havien mort dues persones al poble,
això afegit a la mort de la petita Maria, la primera filla del Salvador pocs mesos
abans, feia que estessin amb l’ai al cor...
La Cisqueta vivia en una casa de dones, literalment, no hi busqueu dobles
intencions, la tia Camil.la, les tres nebodes d’aquesta, Francisca, Mercè i Marina, solteres totes tres germanes d’una altra Maria, la difunta mare de
la Cisqueta i germanes també del Salvador que ara era a punt de ser pare. Només
hi havia un home a la casa, el Josep, marit de la Camil.la a qui tots anomenaven
pel cognom, el Garriga, l’oncle Garriga... fins i tot la seva dona li deia
Garriga.
Déu faci que tot els vagi bé, deien les ties rosari en mà, van plorar tant
la Marieta...
A la família es repetia el patró d’anar buscant el fill varó i quan
l’aconseguien es quedaven sense mare com
és el cas de la Cisqueta, cinc dones i un home, el darrer, o el mateix
Salvador.
El Salvador i la Maria vivien al carrer Sant Sebastià número u, a la casa
on l’Andreu Balcells Parladé (La Selva del Camp 06/09/1836-El Vendrell
01/07/1907)en arribar de la Selva s’havia establert.
L’Andreu era fill d’una família de boters que també tenien terres, ell que
no era l’hereu va tirar pel camí de la fusteria, era un bon ebenista. Es casà
amb Dolors Calvó Miró (El Vendrell 1839-1881) quan Dolors mor té 43 anys, ha tingut
sis filles i un fill, el petit, Salvador.
...I la criatura va néixer, era el divuit d’agost i li van posar per nom
Maria, Maria com la mare i com la germana morta pocs mesos abans, un nom com un
vel fosc, un mal presagi sobre el bressol.
Va anar passant l’estiu, sortosament
el còlera no va caure sobre ningú de la família i la Maria anava creixent entre
el tap, tap del martell del pare clavetejant soles a les sabates i la música. El Salvador Balcells Calvó era
sabater i músic, tocava el contrabaix a l’orquestra La Vendrellense i m’havien explicat a casa que en ocasions
copiava partitures que li encarregava el mestre Casals.
No havia fet encara dos anys la Maria quan a la casa arribà un altre nadó,
una altra nena, a la que van posar Esperança, un nom ben suggeridor,
l’Esperança va néixer amb la primavera, l’abril
de 1913.
Un bon cop de maça, tan fort que en
Salvador, que ja tenia una salut feble, es va fondre amb l’Esperança, moria en acabar l’estiu, el sis de setembre a
casa les ties. Que morís a casa les ties és una incògnita, estava malalta la
seva esposa? tenia alguna dolència contagiosa i era millor separar-lo de la
filla? això ja no ho sabrem mai, al registre només diu que va morir al carrer
Duc de la Victòria 14, la casa de la seva tia i germanes.
Al diari de la meva mare, filla de la Cisqueta, la nena que corria per donar la nova de l’imminent naixement de la Maria, al seu diari escriu el dia sis de novembre de 1944: ...por la mañana escribí dos cartas, una a mi hermanito (Ramon) y otra a Maria Balcells, creo que habrá estado contenta porqué como está tan sola; qué triste debe ser no tener padres ni hermanos! (no comença a escriure el diari en català fins el 1945)
En dos certificats de dos metges diferents consta que la seva malaltia ja no és contagiosa, però el seu estat de salut és tan precari que no pot fer cap mena d’activitat i al juny de 1950 es trasllada a l’Hospital-Asil del Vendrell on morirà a l’edat de cinquanta quatre anys el 29 de juny de mil nou-cents-seixanta sis.
De nena havia sentit parlar algunes vegades d’ella i quan ho sentia em feia
posar trista, entre els papers de la mama vaig trobar la postal i em va fer
estirar el fil, mai no la vaig conèixer, però he sentit la necessitat
d’escriure la seva trista història.
Febrer de 2020
Els agradava jugar a les dues germanetes, fer fileres de sabates, seure als
peus del pare mentre assajava, posar l’orella sobre el ventre del contrabaix i
sentir-ne la vibració, tot això feien fins que la primavera tal com havia
portat l’Esperança, se l’endugué, era 1919.
