Carrers empedrats

Imatge: Costa Savoia, Ernest

Cal Cuscó era la vaqueria on anava a buscar la llet, el camí que hi menava era empedrat, un empedrat barroer, de pedres grosses i irregulars, en algun moment  devia haver estat en millors condicions s’hi veien ben marcades les roderes dels carros, en aquell moment però, gairebé no hi podien transitar.

Les lleis de la física no acostumen a fallar i la llei s’acomplí amb exactitud. La força centrípeta feia que tot anés com una seda, amb el que no vaig comptar va ser amb una variable, la nansa.

La lletera girava i girava i jo hi posava més ímpetu a cada gir fins que la nansa va dir: Prou!

La llet es vessà amb força i s’escampà pels reguerons que dibuixaven les pedres. La lletera rebotà tres o quatre vegades damunt les pedres i afegí un bon grapat de bonys als que ja tenia i la nansa, la culpable del desastre, restava empresonada a la meva mà que la premia amb tota la força amb l’esperança que tot hagués estat un malson. I no, no ho era un malson. Desfeia el camí capcot sense llet i amb una lletera que no serviria mai més per a res.

He pensat moltes vegades que aquell carrer, l’únic empedrat del poble, ho era per evitar l’erosió de l’aigua, quan plovia era una torrentera intransitable que desguassava al torrent de Les Anguiles.

Queien quatre gotes aquell dia, no res, jo volia prendre el paraigües del papa, un d’aquells tan grossos de pastor o això em semblava, la mama no ho volia, no veus que és massa gros? Em deia i jo, que era tossuda com una mula, vaig acabar marxant amb el paraigües en una mà i la lletera nova a l’altra.

Tornant ja no plovia gens i li vaig buscar una utilitat al paraigua, anava clavant la punxa al fang d’entre les pedres i  a cada burxada deixava un foradet definit i profund com el que deixaven les dones que anaven a la moda i duien sabates amb tacó d’agulla; un rere l’altra els foradets marcaven el camí així com en Polzet que deixava molletes de pa, cada burxada era més forta, no m’adonava que m’animava, però així que vaig entrar a casa i la mama em va mirar de cap a peus va fixar la mirada en la punxa del paraigües, la punxa ja no es veia les barnilles de mica en mica havien foradat la tela i sortien per baix.

La magnitud de l’esbroncada va ser proporcionada al desastre.

 

els diaris

En Juli, un bon amic que m’esperona en això d’escriure records, m’envia la imatge que il·lustra el text i em demana quina era la meva relació amb els diaris, si només era cosa de diumenge, quina utilitat tenien un cop llegits...

I sí, m’ha fet venir ganes de pensar-hi.

La meva relació amb els diaris comença molt aviat,  tindria sis o set anys, jo no els llegia és clar, el que jo feia era anar-los a buscar a Cal carter, era prop de casa i eren altres temps. L’avi estava subscrit a la Vanguardia i ens arribava amb el correu, correu que anava no gaire millor que ara, venia en una saca amb el cotxe de línia i el carter la duia cap a casa seva, a les dotze o dos quarts d’una acostumava a ser-hi, però hi havia dies que havia de fer més d’un viatge i algun dia el diari ja era història quan el llegien. Era molt gruixut, anava plegat i amb una faixa amb el nom del destinatari, trobava que pesava i a l’estiu em deixava les mans  emmascarades. Molt aviat vaig saber qui era un tal Galinsoga(2), no sé què ens devia fer però a casa s’hi van enfadar molt, un dia vaig saber que deia que “Todos los catalanes son una mierda” i després d’això vaig estar una bona temporada que no havia d’anar a buscar la Vanguardia.

Un cop llegits, els diaris es guardaven a la part de baix d’un armari gran de paret que hi havia a la cuina, també hi havia una habitació que li dèiem el despatx, era un despatx en realitat, però era colgat de diaris antics, no sé pas des de quin any s’hi guardaven, com hi disfrutaria ara! Llavors em feia més aviat por.

De mica en mica els diaris anaven sortint de l’armari, full per full, quan fregaven a terra per fer passeres, per netejar els vidres, per folrar algun llibre, pel fons d’un calaix, per encendre el foc, per aixafar les arengades salades a la junta de la porta ( no sé si només ho feien a casa) per omplir unes sabates que s’havien mullat o per embolicar mil i una coses, fins i tot entrepans, era ben habitual que al cine o a l’escola quan anaves al water et i volies eixugar amb molta sort trobaves penjats d’un ganxo retalls de diari que algú havia tingut l’encert de posar-hi, allò de “El elefante”(1) era un luxe.

Si encara hi havia excedent de diaris vells de tant en tant passava un drapaire i els comprava.

Què en pensaria l’avi d’això de la premsa digital?

 

 

(1 (1)  Per si ho llegeix gent jove, El elefante era un paper higiènic que era encara més rígid que el de diari, però més glamurós que aquest. No era reaprofitat.

(2 (2)  Luis Martínez de Galinsoga director de la Vanguardia nomenat pel govern franquista.