Imatge: Costa Savoia, Ernest
Cal Cuscó era la vaqueria on anava a buscar la llet,
el camí que hi menava era empedrat, un empedrat barroer, de pedres grosses i
irregulars, en algun moment devia haver
estat en millors condicions s’hi veien ben marcades les roderes dels carros, en
aquell moment però, gairebé no hi podien transitar.
Les lleis de la física no acostumen a fallar i la llei
s’acomplí amb exactitud. La força centrípeta feia que tot anés com una seda,
amb el que no vaig comptar va ser amb una variable, la nansa.
La lletera girava i girava i jo hi posava més ímpetu a
cada gir fins que la nansa va dir: Prou!
La llet es vessà amb força i s’escampà pels reguerons
que dibuixaven les pedres. La lletera rebotà tres o quatre vegades damunt les
pedres i afegí un bon grapat de bonys als que ja tenia i la nansa, la culpable
del desastre, restava empresonada a la meva mà que la premia amb tota la força
amb l’esperança que tot hagués estat un malson. I no, no ho era un malson. Desfeia
el camí capcot sense llet i amb una lletera que no serviria mai més per a res.
He pensat moltes vegades que aquell carrer, l’únic
empedrat del poble, ho era per evitar l’erosió de l’aigua, quan plovia era una
torrentera intransitable que desguassava al torrent de Les Anguiles.
Queien quatre gotes aquell dia, no res, jo volia
prendre el paraigües del papa, un d’aquells tan grossos de pastor o això em
semblava, la mama no ho volia, no veus que és massa gros? Em deia i jo, que era
tossuda com una mula, vaig acabar marxant amb el paraigües en una mà i la
lletera nova a l’altra.
Tornant ja no plovia gens i li vaig buscar una
utilitat al paraigua, anava clavant la punxa al fang d’entre les pedres i a cada burxada deixava un foradet definit i
profund com el que deixaven les dones que anaven a la moda i duien sabates amb
tacó d’agulla; un rere l’altra els foradets marcaven el camí així com en Polzet
que deixava molletes de pa, cada burxada era més forta, no m’adonava que
m’animava, però així que vaig entrar a casa i la mama em va mirar de cap a peus
va fixar la mirada en la punxa del paraigües, la punxa ja no es veia les
barnilles de mica en mica havien foradat la tela i sortien per baix.
La magnitud de l’esbroncada va ser proporcionada al
desastre.