19 de febrer de 1939

Carta de Ramon Salvà Morgadas dirigida a Francesca Calaf Balsells 

( els meus avi i àvia materns)

El 19 de febrer de 1939, l’avi Ramon es trobava al camp de concentració de Lleida, a la Seu Vella.

Amb aquesta data envia una carta a la seva esposa demanant-li que aconsegueixi l’aval de l’alcalde, el rector i un falangista que certifiquin que ha estat  col.laborador del nacionalisme. L’avi Ramon mai s’havia significat ni en un ni en altre costat, mai no li havia sentit parlar del tema; no sé com va anar la detenció,  ni des de quan estava presoner al camp de Lleida, ni quan va ser alliberat. En realitat el de Lleida era un camp de classificació de presos (Gerard Pamplona Molina en el seu Treball de Final de Grau així ho explica)...

... Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6213

El poncemer, Els arbres XI

D’un dia per l’altre se li van cargolar les fulles que, lluents fins pocs dies abans, van anar tornant-se més i més mats i opaques, tot d’una van caure de cop i es quedà només amb els poncems que s’encongien de mica en mica.
Era ben mort. Ho veia, però no m’ho volia creure...

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6152

No, no és nostàlgia

Hi ha un abans i un després del dia en que  prens consciència tot mirant una fotografia familiar antiga, que no et queda ningú a qui preguntar-li qui era aquella dona asseguda al costat de l’avi i que ja mai no ho podràs saber.
Aquest dia l’he viscut. La mama era de guardar-ho tot, cartes, notes, fotografies antigues... i un diari ( 1944-1965) Va ser amb aquests tresors a les mans ...

Si vols seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6145

El caquier, Els arbres X

Me’n vaig enamorar perdudament fa més de cinquanta anys, era al terrat de casa la meva cosina a Molins , les branques queien de la casa del veí sobre el mur divisori de tants fruits com sostenien, nues de fulles les branques i encesos els fruits de tanta tardor.

Quin és aquest arbre Mercè? Un caquier em va respondre.

Seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6121

De quan em van posar interna

L’uniforme és blau marí, vaig sentir dir. Mama, què és l’uniforme? el vestit, totes les nenes van igual... Em va venir al cap una imatge fosca, de sobte vaig veure moltes nenes jugant en un  pati totes blaves, d’un blau profund gairebé negre, em vaig espantar, després m’ho van anar explicant i ja vaig veure que no m’havia de pintar la cara, ni els cabells ni res...

L’estiu del 1963 el recordo per una activitat domèstica especial, sobretot les tardes, la mama brodava roba de llit, camises de dormir amb puntetes, mocadors de butxaca, una bata de franel.la rosa amb floretes...  a totes les peces la mama hi brodava a punt de creu amb fil vermell un número, el deu.

Un dia a finals  d’estiu la Maria Carme de Cal Damià em van tallar les trenes i em va deixar els cabells a ran d’espatlla, jo n’estava molt contenta, això de no portar els cabells trenats i que em poguessin volar  amb el vent era nou per a mi.

Ja no aniria al col.legi amb les amigues de sempre; a Sant Martí no podia fer el batxillerat i encara que els costés molt d’esforç els meus pares ho tenien clar, el primer era l’educació...

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6101

Carta de Martí Salvà Figueras al seu germà Anton

Carta de Martí Salvà Figueras al seu germà Anton

( Quatre dies després dels bombardejos sobre Barcelona el març de 1938)

El 22 de març de 1938, Martí Salvà Figueras, germà del meu besavi Anton, escrivia una carta a aquest ( al 1938 tenien 69 i 71 anys respectivament)

Llegint-la he tingut la necessitat l’analitzar-la i posar-la en context, m’ha ajudat a entendre moltes coses.

Si voleu nseguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6091

L'avi vellet. Besavis

Anton Salvà Figueras (l’avi vellet), Sant Martí Sarroca 1867-1956

Dels quatre besavis que em tocaven només en vaig conèixer un, l’avi vellet, així li deia segons em diuen.
Només recordo seure al seu costat sobre la pedra que feia de graó al costat de l’abeurador, i jo, que just deia quatre paraules,  li demanava “pions”, que dels pinyons en deia “pions” també m’ho han contat. Es posava dos dits al butxacó de l’armilla, on sempre portava pinyons.....

Si voleu segir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6079