Del nèfle al basilisc

Ha sigut un any generós de nespres, tant ho ha sigut que molts s’han quedat per alimentar garces, estornells i merles que, ara pico aquí, ara pico allà deixen mig fruit esventrat penjat de les branques sec com una pansa. Mentre els anava tallant i deixant l’arbre una mica més airejat, m’ha vingut al cap la paraula francesa “nèfle”  i tot seguit he recordat la Madame, la professora de francès de cinquè i sisè de batxillerat.

No sé com es deia, la coneixíem per “Madame” així, a seques, era una dona que rondava la seixantena i per l’aspecte, només li faltava encasquetar-se una boina, semblava escapada d’un escamot de la “résistance”; ara que, les coses com siguin, semblava de la resistència, una revolucionària, però a nivell pedagògic era d’allò més carca, pobra dona!

A sisè féiem  literatura francesa, però d’allò que se’n diu literatura pròpiament, poca, molt poca, ens feia memoritzar vida i miracles de tots els moviments literaris i dels seus autors, crec que si ara algú em donés peu recitaria de “carrerilla” la biografia de Victor Hugo amb pèls i senyals, en francès és clar, “comme il faut”... que si “ Il est né au bord de la mer... que si il est né a la campagne... i l’única dona que recordo haver estudiat entre tants homes il·lustres: Madame de Sévigné.

Doncs bé, el “nèfle” m’ha refrescat una mica la memòria d’aquell sisè 1969/70 que ara veig tan llunyà.

Des de La chanson de Roland passant per Ronsard amb La Pléiade, Les fables de Jean de la Fontaine amb Le lion et le moucheron,  faula que l’avi Ramon recitava de memòria, ell l’havia apresa a Fortianell quan estudiava amb els frères de la doctrine chrétienne i  jo, sense entendre res, l’escoltava embadalida.

Madame de Sévigné, amb el seu epistolari, François René de Chateaubriand la biografia del qual començava així: Il est né au bord de la mer, a Sant Maloú, La Bretagne en 1768... i seguíem recitant com cotorres tota la biografia...

Jean Racin, Molière per sempre més he sabut que el seu nom era Jean-Baptiste Poquelin, Alexandre Dumas, Victor Hugo, Rimbaud, Baudelaire, Mallarmé, Apollinaire...

Però del que més me’n recordo és de Tartarin de Tarascon, la madam ens la va fer llegir i traduir, es tracta d’una novel·la d’Alphonse Daudet protagonitzada per un home aventurer ple de fantasies i pardals al cap al qual passen mil facècies, en aquesta novel·la vaig conèixer la paraula basilisc(1), paraula que jo creia que es referia a una planta i en buscar-la al diccionari vaig saber que era un animal mitològic.

Alguna cosa ens va quedar de les llargues estones d’estudi memorístic... i del nespre me n’he anat al basilisc ves quin trajecte...

 

 

(1) El basilisc  és un monstre de la mitologia grega que petrificava amb la mirada, com la Medusa; de fet, es deia que havia nascut d’aquesta en ser decapitada per l’heroi Perseu.