Just encetar els anys seixanta del segle passat va començar la construcció d’una línia elèctrica d’alta tensió que passava i encara hi passa per la muntanya de darrera les Valls de la riera de Pontons, sobre la cova Rodona i més enllà cap a la serra de Rastrells.
La població de Sant
Martí va augmentar d’un dia per l’altra amb l’ arribada d’una nombrosa família
andalusa amb deu fills alguns de les mateixes edats que els meus germans i jo.
Els primers dies no
els enteníem, parlaven diferent, el mateix que els passava a ells suposo, no
teníem televisió i difícilment sentíem parlar castellà, no van passar gaire
dies i ja se sap, els nens no tenen problemes, ens vam fer amics. Els dèiem
“els dels burros”, no ens alarmem, no anava pas per a ells això, de “burros” no
en tenien ni un pèl, els dèiem així, en global a tota la família perquè van
venir amb una rècua de rucs i ases que transportaven les ferramentes per
construir les torres d’alta tensió. Els rucs són animals capaços de pujar la
càrrega per camins pedregosos i relliscosos dintre el bosc i aquest era l’únic
mitjà de transport que podia arribar a llocs de difícil accés.
L’avi els va llogar
l’estable on en altre temps hi havia hagut vaques per tenir-hi els animals i
cada dia a trenc d’alba ja sentíem els seus brams mentre enfilaven camí amunt
cap a muntanya. No era fins caure la tarda que tornaven cansats, assedegats i
famolencs. Nosaltres anàvem a esperar-los i també hi venien alguns dels germans
Herrera, era també una estona de jocs, a mi m’agradava veure com arribaven i
bevien amb delit a l’abeurador, després entraven a l’estable i menjaven alfals
i palla.
Contaven els germans que cadascun d’ells era nascut a un punt diferent de la geografia Ibèrica, anaven seguint la construcció de la línia i s’establien on hi havia la feina.
