La Carretera II

La carretera II ( costat Riu Foix) finals dels cinquanta principis dels seixanta

Travessant la carretera i deixant Torrelles a l’esquena a mà esquerra la primera edificació que es trobava era “la fàbrica”, li dèiem així, la fàbrica. Entre el 1950 i el 1951 començaren l’edificació d’aquesta en unes vinyes de la família, la van construir el tiet Josep Anton i el seu oncle Josep Esvertit Socias ( conegut com el Pepito Ocell) ell va ser qui va ensenyar l’ofici de paleta al tiet, el Pepito estava casat amb Josepa Calaf Balcells, la tia Pepa, germana de la meva àvia materna. El 1952 comença l’activitat, a “Texil Salvá” teixien cotó en un principi bàsicament feien llençols,  el tiet Josep, germà del papa hi va treballar deu mesos, de juny del  1952 a l’abril de 1953 moment en que va anar al seivei militar.

Tinc records d’anar a la fàbrica amb el papa i la mama que també hi treballava. En recordo el soroll dels telers i el perill dels garrots d’aquests fent un moviment imparable de vaivé, les corretges de transmissió,  els engranatges,  les llençadores d’una banda a l’altra fent créixer la trama... una olor especial barreja d’oli de màquina i d'aprest del cotó... les borres que rodaven pels passadissos,  al fons de tot un univers de fils i enmig d’aquests la mama nuant-los quan es trencaven... eren els fils per preparar l’ordit.

L’avi Miquel (avi patern)va entrar a treballar en el tèxtil  entre els anys 1942 i 1943 quan tornà a Olesa després d’haver complert els tres anys de desterrament a que va ser  castigat després de la guerra. El papa havia complert disset anys, mentre va ser a Sant Joan de les Abadesses anava  a l’escola, però quan tornen han de treballar tots, la guerra els ha deixat sense res, l’Agustí, el meu pare, comença a treballar a Terrassa, agafa el tren cada dia des d’Olesa, de seguida se n´hi va tota la família a Terrassa, tots troben feina en una mateixa fàbrica, el Josep encara va a escola. Així doncs quan  l’Agustí i la Josefina decideixen casar-se veuen que amb els coneixements de l’ofici i els contactes per la maquinària que té ell i els terreny i les possibilitats econòmiques per realitzar-ho de la família de la mama seria bo engegar el negoci,  tot sembla que ha d’anar bé, però als anys seixanta s’inicia una forta crisi de la indústia tèxtil amb la implantació de les fibres artificials i la fàbrica amb maquinària antiga i produint cotó ha de tancar. Mentre va estar activa va donar feina a més de vint persones  durant uns deu anys. 

Fotografia presa al 1959 en motiu d’una festa amb els treballadors. a darrera fila, més alts, d’esquerra a dreta la mama, l’avi Ramon, el tiet Josep Anton i mossèn Joan Guardiola, a primera fila ajupit el papa amb la Joana i jo al costat amb una treballadora, hi més nens i nenes que són fills de treballadors.

Al costat de la fàbrica hi havia un camp tancat amb un mur baix i una reixa alta que arribava fins a Cal Forner Vell, recordo haver anat a jugar amb la Rosa Maria i veure-hi encara restes d’un molí, possiblement el forn inactiu ja llavors es molia el blat.

La farmàcia, que era al costat i estava situada en una part de la planta baixa de Cal Forner Vell, era petiteta,  un cop dins i tancada la vidriera d’entrada hi havia unes vitrines de fusta fosca a la paret de l’esquerra i a la del front que lògicament contenien medicaments, a la dreta una obertura sense porta, vestida amb una cortina que donava a la rebotiga i el taulell alt de fusta fosca també.

A la rebotiga, una finestra baixa deixava veure l’activitat de la carretera, el senyor Miret hi tenia una estufa de ferro colat amb una xemeneia que travessava el vidre de la finestra. Encendre-la era tot un ritual: Posava un corró de fusta dret al centre i anava atatxonant serradures al voltant d’aquest fins que l’estufa quedava ben plena, llavors retirava el corró i quedava una xemeneia interior que li donava un bon tiratge l’encenia amb un cotó xopat d’alcohol.  Sempre tenia un tupí amb aigua i fulles d’eucaliptus al damunt, a banda i banda d’aquesta dos sillonets.

Moltes hores hi havia passat amb els pares, eren molt amics i sempre feien tertúlia, també amb la mama, si ell no hi podia ser, per malaltia o pel que fos, ella el substituia.  El senyor Miret, que de nom es deia Lluís i la seva esposa Maria tenien un piset llogat sobre el forn de Cal Duc, a l’altra banda de la carretera en l’extrem oposat, era un piset molt petit en el que hi passaven alguns dies, habitualment vivien a Vilafranca. En aquest piset, dalt del terrat hi tenia una bona col.lecció de clavells, de tots colors i els reproduia per esqueix; També en una mica de cobert arrecerat que hi tenia feia cria de canaris, tots tenien nom, se’ls estimava molt recordo haver-lo vist alimentar-ne algun mastegant-li ametlles i posant-li la pasta amb un escuradents dins el bec, en tenia de grocs ben grocs, gairebé blancs, taronjats, amb monyos... A les gàbies els posava un manadet d’espígol, deia que els agradava. 

Un dia que els en va anar a collir el seu cor va deixar de bategar,  el van trobar al costat del camí on havia deixat el cotxe amb un pom d’espígol a la mà.

La Palmira vivia al costat, ella era la que portava la centraleta de telèfons, la que permetia que els de l’1 (Cal Lluís) parlessin amb els del 7 (Cal Possastre).

L’aparell que teníem era una caixa de fusta penjada en una paret del menjador al costat del bufet i l’aparell de parlar i escoltar penjat d’un ganxo que tallava o mantenia la comunicació unit per un cable folrat de tèxtil a la caixa, despenjava i rodava la manovella:  -Palmira posa’m conferència amb el 124 de Vilafranca. Ja t’avisaré avui això va lent...

A Cal Pep, era el nom de casa la Palmira també venien els bitllets pel cotxe de línia de La Hispano Igualadina, a l’entrada a banda i banda i havia uns banquets per seure, al fons la taquilla i a la paret de la dreta, a continuació del banc hi havia la porta de la centraleta.

Tot seguint la vorera trobava el forn de Cal Miquel Baldiri, més tard van anar a l’altra banda de la carretera, m’agradava la coca que feien, ensucrada amb sabor d’anís. Quan anava a buscar-hi el pa sempre em menjava la torna pel camí.

Seguia i passava per cal Quimet Boter,  recordo bé com feia les portadores, bocois, bótes...

A Cal Ferrer Nou m’agradava aturar-m’hi quan hi veia ferro roent a la fornal, com li donaven forma amb el mall a cop sec sobre l’enclusa, les espurnes feien el moment màgic, baranes, arades, reixes...  veure ferrar cavalls també m’agradava no així l’olor de la peülla quan es cremava en contacte amb la ferradura calenta, no entenia i no entenc com és que no els feia mal i els claus tan llargs que els clavaven? no se’n sentien? diu que no, de fet no notava pas que es queixessin.

A continuació hi havia el Quimet fuster i tot seguit la Carmeta peixatera.

Un cop travessat el camí, el Martí Roc arreglava bicicletes, motos...

I ja fins el final de la carretera no hi havia res més, el molí de Cal Carbó era el darrer establiment. Molien cereals i també venien productes, pinsos, adobs i el homes hi feien tertúlia.

Amb la mirada carretera enllà cap a Vilafranca només els plàtans, drets com soldats fent guàrdia a banda i banda de la carretera que es perdia a la corva de Cal Cols.

La Carretera I

 

La carretera I ( costat Riera de Pontons) finals dels cinquanta principis dels seixanta

Girant el braç des de l’espatlla feia rodar la lletera, tan li feia que estés buida com plena; quan era buida no tenia massa interés, en canvi quan era plena el risc ho feia molt emocionant. Jo havia de girar amb fermesa i velocitat considerables i les lleis físiques s’encarregaven que la llet es mantingués dins la lletera; el senyor Newton en sabia molt d’aquestes coses, jo no tant, no comptava que podien sortir-me volant llet i lletera i quedar-me només amb la nansa a la mà. Just això em va passar un dia, el carrer de les Casetes era empedrat i la lletera va quedar inservible, plena de bonys per tot arreu.

Hi anava sovint a buscar la llet, a Cal Cuscó tenien vaques era la primera casa que em trobava a la cantonada amb la carretera, plena de plàtans que feien ombra i la feien molt bonica, anys més tard els van tallar i va perdre l’encant. Sortint de la lleteria hi havia un marge que tancava uns camps,  havia de passar molt arrambada, no hi havia gaire espai per caminar i tocant el marge hi havia una rasa per desaiguar, ara que, el perill era mínim perquè passaven pocs cotxes;  quan s’acabava el marge començava una vorera, la primera casa era un forn de pa que portava un matrimoni que llavors jo el veia gran, el Rafel i la Maria, no tenien fills, una fusteria Cal Llorenç fuster, Cal Boter (no recordo haver vist mai que fessin bótes, però en algun moment devia ser la seva activitat), Cal Carboner, Cal Magí Notari que era botiga, Cal Ferrer Sissí, Cal Pujadó i ja  em trobava amb la font  de Cal Ventureta,  una font pública amb una grossa roda que feia de manovella i s’havia de girar per bombejar l’aigua. La primera casa de la cantonada era la botiga de Cal Ventureta,  el típic “colmado” de poble, tot seguit  Cal Rabella merceria i espardenyeria, m’agradava veure l’avi de la casa cosint soles d’espart trenat assegut al banc d’espardenyer  una cama a cada banda, ara passant betes negres ara betes blanques... Al costat de Cal Rabella el molí de Cal Bertran, un molí petit que portava un matrimoni ja vellet,  tot ple de sacs de civada, d’ordi de moresc,  molien els grans pel bestiar,  recordo les corretges que transmitien el moviment al molí, la tremuja de fusta ... al costat un hort tancat amb un filat metàl.lic amb rosers i altres flors; entre  l’hort i el forn de Cal Cúgols hi havia un camí tancat per una porta metàl.lica, porta testimoni d’un trist succés. Al costat del forn es trobava Cal Llauner, hi podies trobar bombetes,  galledes, llapis de colors, llibretes, caramels, martells, butà, nines per retallar, diaris... al costat, el Tonet Carreter que com indica el seu nom arreglava i feia carros. El Tonet, m’explicaven a casa, s’havia quedat vidu, a la seva esposa un dia de tormenta estant a la finestra li va caure un llamp i la va matar. No la vaig conèixer, a qui  sí que vaig conèixer va ser la seva segona esposa.

 

El Buc era el nostre gos, un pastor alemany que ens estimàvem molt. Cada dia com si sabés les hores anava a la sortida de la fàbrica a esperar el papa, era costum passar a buscar el pa i com que el Buc i els gossos del forner  volien sempre fer competició per veure quin era més pinxo... coses de gossos,  el papa prudentment el deixava  lligat a la porta metàl.lica abans esmentada mentre ell comprava el pa. Algun dia sí que el propietari del forn, que era caçador,  li havia dit al papa:

- Aquest gos un dia te’l mataré! però ell s’ho va agafar com una manera de dir, no massa encertada, però només com una manera de dir que no aniria més enllà. Doncs aquell dia, mentre comprava sentí un tret, sortí de seguida i es trobà el Buc lligat a la porta metàl.lica mort a terra.

Llavors a casa vam plorar molt la mort del Buc, però ara trobo el fet encara més terrible del que el vaig trobar llavors.

Fins ben entrada la tarda, quan vingué el jutge, el papa no va deixar que toquessin el Buc,  més d’un va pressionar-lo perquè retirés la denúncia, però ell es mantingué ferm. No sé què li devia passar pel cap a aquell home per fer una cosa així. Li van retirar l’arma i el van sancionar.

Vam enterrar el Buc al jardí, davant de casa, entre quatre xiprers que hi havia i sempre n’hem guardat el record.

 

Agost 2018

Les cols gegants

Corria entre les cols gegants de l’hort, aquelles que s’esfullaven i es donaven trinxades a les gallines.

Corria perquè m’havien de donar una injecció, es veu que estava malalta, i el pànic que em provocaven les xeringues i l’olor d’alcohol  cremant l’agulla em penetrava  tan profundament que no ho podia resistir. Quan la mama va aparèixer  armada  amb la capseta metàl.lica on guardava les agulles i les xeringues en una mà i en l’altra el cotó fluix embolicat amb paper blau, les forces em van venir de cop i m’empenyeren  escales avall fugint  com un llampec, les cols m’ajudaran en la fugida vaig pensar.

Tenen unes fulles immenses i si una col havia pogut aixoplugar en Patufet perquè no podia ara amagar-me a mi?  la mama m’empaitava i cridava, jo corria i corria... el primer assalt el vaig guanyar jo,  tan malalta no ho devia estar...

Quan em va semblar que ja no corria perill vaig tornar cap a casa, sense fer soroll vaig pujar les escales  i em vaig tancar dins el water, quina idea més estúpida!  en un moment o altre hauré de sortir vaig pensar i llavors m’enxamparan...  i tant que m’enxamparan!  no em va servir de res ni la corredissa entre les cols gegants ni estar-me tota la tarda tancada i sense berenar.

El segon assalt el va guanyar la mama per KO.

2 d’agost de 2018

L'Anton

L’Anna Mañé, cosina de la mama i la padrina amb l’Anton, a la sortida de l’església el dia del bateig. Sant Martí Sarroca 2 de setembre de 1962

L’Anton

D’aquell dia recordo els rats penats voleiant  encegats per la llum dels fars de la màquina de batre, atrets violentament per aquests com si  tinguessin el poder màgic de fer-los estavellar contra els seus vidres.

Era la nit de Sant Agustí, 28 d'agost de 1962, dia assenyalat a casa, el papa i un germà duien aquest nom. Érem a l’era per veure com la sorollosa màquina separava el gra de la palla mentre a casa la llevadora ajudava la mama  en les feines del part, els nens en moments com aquest més aviat fan nosa aquest era el motiu, suposo, pel qual el papa  tot i que era ben entrada la nit ens deixava jugar i badar per l’era.

I aquella nit de dimarts, mentre tot això passava, nasqué l’Anton, el cinquè germà.

D’ell en guardo poc record, va ser batejat de seguida el diumenge següent, tenia cinc dies, una ceremònia sense massa rebombori, l’Anna, cosina de la mama i molt estimada per tots en va ser la padrina. L’endemà el papa i els quatre germans pujàvem  a Les Torres a passar uns dies, començava el temps de verema i era habitual que hi pugessim, a més, que nosaltres no hi fóssim faria que mare i fill estessin més tranquils aquests primers dies.

Quan vam tornar la mama estava preocupada, l’Anton no estava bé: -No té gana, plora sovint... deia la mama, no m’agrada gens tot això... era mare amb experiència i sabia de què anava; el va visitar el metge i el pronòstic no va ser pas bo, aconsellà que amb urgència el portessin a l’Hospital Clínic i el senyor Miret, el farmacèutic, amic dels que sempre hi eren quan els necessitaves, acompanyà al papa i l’Anton a Barcelona, fou debades, morí  de tètanus el dia 20 de setembre.

Va ser enterrat a Barcelona al cap de dos dies el 22, al Cementiri del Poblenou on el seu padrí Albert Oller Garriga posseïa  un nínxol.

Els germans no vam anar a l’enterrament i no recordo que ens en parlessin massa, no feia de bon parlar, la iaia Cisqueta havia mort el 29 de maig, l’Anton el 20 de setembre...  dies tristos, molt tristos. Sí que tinc un vague record d’haver-hi anat tots junts a portar-li flors un temps després, no era un cementiri com el de Sant Martí, era gran, molt gran, tenia carrers i t’hi podies perdre, era ple d’escultures amb àngels i dones tristes.

Escoltant d’amagat converses de grans vaig sentir que a l’hospital el van guardar en un calaix metàl.lic que era una nevera, que li havien fet l’autòpsia i que l’havien enterrat en una caixeta petita de fusta blanca folrada de roba també blanca, fina i lluent que contrastava amb la negror dels rats penats que s’estavellaven contra els  fars de la màquina de batre el dia que l’Anton havia nascut, com si volguessin augurar un mal.

Jo tenia vuit anys, d’ell em queden quatre imatges del seu bateig i records tristos, no en tinc cap d’haver-lo tingut en braços o d’haver-li posat el xumet quan plorava.

1 d’agost de 2018, d’això en fa 56 anys