“Els dels burros”

 

Just encetar els anys seixanta del segle passat va començar la construcció d’una línia elèctrica d’alta tensió que passava i encara hi passa per la muntanya de darrera les Valls de la riera de Pontons, sobre la cova Rodona i més enllà cap a la serra de Rastrells.

La població de Sant Martí va augmentar d’un dia per l’altra amb l’ arribada d’una nombrosa família andalusa amb deu fills alguns de les mateixes edats que els meus germans i jo.

Els primers dies no els enteníem, parlaven diferent, el mateix que els passava a ells suposo, no teníem televisió i difícilment sentíem parlar castellà, no van passar gaire dies i ja se sap, els nens no tenen problemes, ens vam fer amics. Els dèiem “els dels burros”, no ens alarmem, no anava pas per a ells això, de “burros” no en tenien ni un pèl, els dèiem així, en global a tota la família perquè van venir amb una rècua de rucs i ases que transportaven les ferramentes per construir les torres d’alta tensió. Els rucs són animals capaços de pujar la càrrega per camins pedregosos i relliscosos dintre el bosc i aquest era l’únic mitjà de transport que podia arribar a llocs de difícil accés.

L’avi els va llogar l’estable on en altre temps hi havia hagut vaques per tenir-hi els animals i cada dia a trenc d’alba ja sentíem els seus brams mentre enfilaven camí amunt cap a muntanya. No era fins caure la tarda que tornaven cansats, assedegats i famolencs. Nosaltres anàvem a esperar-los i també hi venien alguns dels germans Herrera, era també una estona de jocs, a mi m’agradava veure com arribaven i bevien amb delit a l’abeurador, després entraven a l’estable i menjaven alfals i palla.

Contaven els germans que cadascun d’ells era nascut a un punt diferent de la geografia Ibèrica, anaven seguint la construcció de la línia i s’establien on hi havia la feina.

Quan es va acabar l’obra de la zona, la família es devia trobar bé a Sant Martí i els rucs van marxar, però ells es va quedar i hi van fer la seva vida.