En blau és un bloc en el que explico les coses que van succeint en el meu entorn més immediat relacionades amb la natura, la ceràmica i l'art en general. Són petites narracions que surgeixen de les històries de les ceràmiques regalades, comprades, trobades o fetes per mi mateixa i la relació que estableixen amb l'espai que ocupen, al jardí, a la cuina,a la taula, a la finestra...
dimecres, 27 de novembre del 2019
El camí de l'escola
Al camí, a banda i banda de les fines roderes de carro es feien unes crestes de fang que un cop seques cruixien sota el cuir de les sabates, m’agradava aquell cruixir i la inestabilitat que produïa al caminar, era un joc, un joc interior on jo em posava les normes: A veure si arribo fins la sínia trepitjant les crestes? Els matins d’hivern les crestes espurnejaven, els cristalls de glaç brillaven amb els primers rajos de sol i el joc es feia més interessant si cap...
Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6054
Etiquetes de comentaris:
Recerca histórica familiar,
reflexions
dimarts, 19 de novembre del 2019
"La rubia"
Em pensava que la “rubia” era una manera familiar d’anomenar el nostre cotxe, que li dèiem “la rubia” només a casa, de gran vaig saber que no, que així era com es coneixien els cotxes familiars carrossats amb fusta.
El papa era un manetes i això afegit a allò que diuen que “la necesidad agudiza el ingenio” va fer que comprés un cotxe amb carrosseria malmesa i motor en condicions de funcionar i amb l’ajuda del fuster se’l carrossés i se’l pintés. El primer record que en tinc és davant de Cal Ventureta, a la carretera, jo devia tenir uns cinc anys, fosquejava i el papa girava amb força una manovella que prèviament havia introduit a la part inferior del morro del cotxe....
Llegir més: http://www.camillaperez.com/?p=6047
Etiquetes de comentaris:
història,
Recerca histórica familiar,
reflexions
dissabte, 16 de novembre del 2019
Sempre ens queden les flors
Si vols seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6007
dimarts, 5 de novembre del 2019
Els polls de gall dindi
Els pollets de gall dindi van néixer la mateixa lluna
que jo, quart creixent del maig del cinquanta-quatre.
La mama m’explicava que havia posat a covar sis ous de
gall dindi a una perica lloca, la tenia en una caixa de fusta ben protegida i
la treia a beure, menjar i escampar una mica la boira cada dia, feia més de
vint dies que en tenia cura, s’acostava el dia del meu naixement i el dels
pollets i això l’enguniejava, no podria estar per ells.
Era mare novella i en contra del que era habitual a l’època
trià ser assistida a l’hospital. De poc li va servir, segons m’explicava quan
la llevadora va arribar a l’habitació per fer-li un reconeixement se la va trobar
dreta amb la criatura a les mans, d’un tris va venir que no m’hagués d’aplegar
de terra. Amb aquesta experiència s’entén que els quatre fills que vingueren
després néixessin a casa.
I els pollets de gall d’indi també van néixer, pobrets,
van fer la mateixa fi que les gallines de guinea del conte de la Rodoreda, morir,
no penjats pel coll amb un cordill ben tibat, em penso que de set i gana i jo
quan ho sentia, per dintre deia: -Estic més trista... com el Quimet del conte.
Etiquetes de comentaris:
Recerca histórica familiar,
reflexions
Subscriure's a:
Missatges (Atom)