dimecres, 27 de novembre del 2019

El camí de l'escola


Al camí, a banda i banda de les fines roderes de carro es feien unes crestes de fang que un cop seques cruixien sota el cuir de les sabates, m’agradava aquell cruixir i la inestabilitat que produïa al caminar, era un joc, un joc interior on jo em posava les normes: A veure si arribo fins la sínia trepitjant les crestes? Els matins d’hivern les crestes espurnejaven, els cristalls de glaç brillaven amb els primers rajos de sol i el joc es feia més interessant si cap...

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6054

dimarts, 19 de novembre del 2019

"La rubia"



Em pensava que la “rubia” era una manera familiar d’anomenar el nostre cotxe, que li dèiem “la rubia” només a casa, de gran vaig saber que no, que així era com es coneixien els cotxes familiars carrossats amb fusta.
El papa era un manetes i això afegit a allò que diuen que “la necesidad agudiza el ingenio” va fer que comprés un cotxe amb carrosseria malmesa i motor en condicions de funcionar i amb l’ajuda del fuster se’l carrossés i se’l pintés. El primer record que en tinc és davant de Cal Ventureta, a la carretera, jo devia tenir uns cinc anys, fosquejava i el papa girava amb força una manovella que prèviament havia introduit a la part inferior del morro del cotxe....

Llegir més: http://www.camillaperez.com/?p=6047

dissabte, 16 de novembre del 2019

Sempre ens queden les flors



Els dolços nespre s'endevinen en la delicada flor que mira blau amunt, hauran de viure dies freds encara....

Si vols seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6007

dimarts, 5 de novembre del 2019

Els polls de gall dindi





Els pollets de gall dindi van néixer la mateixa lluna que jo, quart creixent del maig del cinquanta-quatre.
La mama m’explicava que havia posat a covar sis ous de gall dindi a una perica lloca, la tenia en una caixa de fusta ben protegida i la treia a beure, menjar i escampar una mica la boira cada dia, feia més de vint dies que en tenia cura, s’acostava el dia del meu naixement i el dels pollets i això l’enguniejava, no podria estar per ells.
Era mare novella i en contra del que era habitual a l’època trià ser assistida a l’hospital. De poc li va servir, segons m’explicava quan la llevadora va arribar a l’habitació per fer-li un reconeixement se la va trobar dreta amb la criatura a les mans, d’un tris va venir que no m’hagués d’aplegar de terra. Amb aquesta experiència s’entén que els quatre fills que vingueren després néixessin a casa.
I els pollets de gall d’indi també van néixer, pobrets, van fer la mateixa fi que les gallines de guinea del conte de la Rodoreda, morir, no penjats pel coll amb un cordill ben tibat, em penso que de set i gana i jo quan ho sentia, per dintre deia: -Estic més trista... com el Quimet del conte.