dimarts, 31 de desembre del 2019

19 de febrer de 1939

Carta de Ramon Salvà Morgadas dirigida a Francesca Calaf Balsells 
( els meus avi i àvia materns)


El 19 de febrer de 1939, l’avi Ramon es trobava al camp de concentració de Lleida, a la Seu Vella.
Amb aquesta data envia una carta a la seva esposa demanant-li que aconsegueixi l’aval de l’alcalde, el rector i un falangista que certifiquin que ha estat  col.laborador del nacionalisme. L’avi Ramon mai s’havia significat ni en un ni en altre costat, mai no li havia sentit parlar del tema; no sé com va anar la detenció,  ni des de quan estava presoner al camp de Lleida, ni quan va ser alliberat. En realitat el de Lleida era un camp de classificació de presos (Gerard Pamplona Molina en el seu Treball de Final de Grau així ho explica)...

... Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6213

dimarts, 17 de desembre del 2019

El poncemer, Els arbres XI


D’un dia per l’altre se li van cargolar les fulles que, lluents fins pocs dies abans, van anar tornant-se més i més mats i opaques, tot d’una van caure de cop i es quedà només amb els poncems que s’encongien de mica en mica.
Era ben mort. Ho veia, però no m’ho volia creure...

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6152

divendres, 13 de desembre del 2019

No, no és nostàlgia



Hi ha un abans i un després del dia en que  prens consciència tot mirant una fotografia familiar antiga, que no et queda ningú a qui preguntar-li qui era aquella dona asseguda al costat de l’avi i que ja mai no ho podràs saber.
Aquest dia l’he viscut. La mama era de guardar-ho tot, cartes, notes, fotografies antigues... i un diari ( 1944-1965) Va ser amb aquests tresors a les mans ...

Si vols seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6145

dijous, 12 de desembre del 2019

El caquier, Els arbres X



Me’n vaig enamorar perdudament fa més de cinquanta anys, era al terrat de casa la meva cosina a Molins , les branques queien de la casa del veí sobre el mur divisori de tants fruits com sostenien, nues de fulles les branques i encesos els fruits de tanta tardor.
Quin és aquest arbre Mercè? Un caquier em va respondre.

dimarts, 10 de desembre del 2019

De quan em van posar interna



L’uniforme és blau marí, vaig sentir dir. Mama, què és l’uniforme? el vestit, totes les nenes van igual... Em va venir al cap una imatge fosca, de sobte vaig veure moltes nenes jugant en un  pati totes blaves, d’un blau profund gairebé negre, em vaig espantar, després m’ho van anar explicant i ja vaig veure que no m’havia de pintar la cara, ni els cabells ni res...
L’estiu del 1963 el recordo per una activitat domèstica especial, sobretot les tardes, la mama brodava roba de llit, camises de dormir amb puntetes, mocadors de butxaca, una bata de franel.la rosa amb floretes...  a totes les peces la mama hi brodava a punt de creu amb fil vermell un número, el deu.
Un dia a finals  d’estiu la Maria Carme de Cal Damià em van tallar les trenes i em va deixar els cabells a ran d’espatlla, jo n’estava molt contenta, això de no portar els cabells trenats i que em poguessin volar  amb el vent era nou per a mi.
Ja no aniria al col.legi amb les amigues de sempre; a Sant Martí no podia fer el batxillerat i encara que els costés molt d’esforç els meus pares ho tenien clar, el primer era l’educació...

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6101

dimecres, 4 de desembre del 2019

Carta de Martí Salvà Figueras al seu germà Anton

Carta de Martí Salvà Figueras al seu germà Anton
( Quatre dies després dels bombardejos sobre Barcelona el març de 1938)
El 22 de març de 1938, Martí Salvà Figueras, germà del meu besavi Anton, escrivia una carta a aquest ( al 1938 tenien 69 i 71 anys respectivament)
Llegint-la he tingut la necessitat l’analitzar-la i posar-la en context, m’ha ajudat a entendre moltes coses.

Si voleu nseguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6091

diumenge, 1 de desembre del 2019

L'avi vellet. Besavis


Anton Salvà Figueras (l’avi vellet), Sant Martí Sarroca 1867-1956

Dels quatre besavis que em tocaven només en vaig conèixer un, l’avi vellet, així li deia segons em diuen.
Només recordo seure al seu costat sobre la pedra que feia de graó al costat de l’abeurador, i jo, que just deia quatre paraules,  li demanava “pions”, que dels pinyons en deia “pions” també m’ho han contat. Es posava dos dits al butxacó de l’armilla, on sempre portava pinyons.....

Si voleu segir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6079

dimecres, 27 de novembre del 2019

El camí de l'escola


Al camí, a banda i banda de les fines roderes de carro es feien unes crestes de fang que un cop seques cruixien sota el cuir de les sabates, m’agradava aquell cruixir i la inestabilitat que produïa al caminar, era un joc, un joc interior on jo em posava les normes: A veure si arribo fins la sínia trepitjant les crestes? Els matins d’hivern les crestes espurnejaven, els cristalls de glaç brillaven amb els primers rajos de sol i el joc es feia més interessant si cap...

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6054

dimarts, 19 de novembre del 2019

"La rubia"



Em pensava que la “rubia” era una manera familiar d’anomenar el nostre cotxe, que li dèiem “la rubia” només a casa, de gran vaig saber que no, que així era com es coneixien els cotxes familiars carrossats amb fusta.
El papa era un manetes i això afegit a allò que diuen que “la necesidad agudiza el ingenio” va fer que comprés un cotxe amb carrosseria malmesa i motor en condicions de funcionar i amb l’ajuda del fuster se’l carrossés i se’l pintés. El primer record que en tinc és davant de Cal Ventureta, a la carretera, jo devia tenir uns cinc anys, fosquejava i el papa girava amb força una manovella que prèviament havia introduit a la part inferior del morro del cotxe....

Llegir més: http://www.camillaperez.com/?p=6047

dissabte, 16 de novembre del 2019

Sempre ens queden les flors



Els dolços nespre s'endevinen en la delicada flor que mira blau amunt, hauran de viure dies freds encara....

Si vols seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6007

dimarts, 5 de novembre del 2019

Els polls de gall dindi





Els pollets de gall dindi van néixer la mateixa lluna que jo, quart creixent del maig del cinquanta-quatre.
La mama m’explicava que havia posat a covar sis ous de gall dindi a una perica lloca, la tenia en una caixa de fusta ben protegida i la treia a beure, menjar i escampar una mica la boira cada dia, feia més de vint dies que en tenia cura, s’acostava el dia del meu naixement i el dels pollets i això l’enguniejava, no podria estar per ells.
Era mare novella i en contra del que era habitual a l’època trià ser assistida a l’hospital. De poc li va servir, segons m’explicava quan la llevadora va arribar a l’habitació per fer-li un reconeixement se la va trobar dreta amb la criatura a les mans, d’un tris va venir que no m’hagués d’aplegar de terra. Amb aquesta experiència s’entén que els quatre fills que vingueren després néixessin a casa.
I els pollets de gall d’indi també van néixer, pobrets, van fer la mateixa fi que les gallines de guinea del conte de la Rodoreda, morir, no penjats pel coll amb un cordill ben tibat, em penso que de set i gana i jo quan ho sentia, per dintre deia: -Estic més trista... com el Quimet del conte.



divendres, 26 de juliol del 2019

Jardí sec



Durant més d'un any la primera visió que tenia en sortir de casa era la d'una bateria de contenidors, rebuig, orgànic, plàstic, paper, vidre...no n'hi faltava cap. Quina sort em direu! i així podria...
Seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=5952

dissabte, 9 de març del 2019

Vuit de març



Entre pinzellada i pinzellada, la meva ment anava i venia.
Havia compartit a les xarxes un pensament de Simone de Beauvoir on deia: No oblideu mai que només caldrà una crisi política, econòmica o religiosa per  fer que es qüestionin de nou els drets de les dones. Són drets, que mai es donen per aconseguits. Hem d’estar alerta durant tota la nostra vida.
I tant, quina raó tenia! això ho deia als anys quaranta i gairebé vuitanta anys més tard cal reivindicar-los encara i seguir i seguir...
I anant i venint pensaments  vaig tornar als 17 anys quan em va caure a les mans “ Le deuxième sexe”...

Si en vols llegir més: http://www.camillaperez.com/?p=5919