Carrers empedrats

Imatge: Costa Savoia, Ernest

 Cal Cuscó era la vaqueria on anava a buscar la llet, el camí que hi menava era empedrat, un empedrat barroer, de pedres grosses i irregulars, en algun moment  devia haver estat en millors condicions s’hi veien ben marcades les roderes dels carros, en aquell moment però, gairebé no hi podien transitar.

Les lleis de la física no acostumen a fallar i la llei s’acomplí amb exactitud. La força centrípeta feia que tot anés com una seda, amb el que no vaig comptar va ser amb una variable, la nansa....

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6712

els diaris

En Juli, un bon amic que m’esperona en això d’escriure records, m’envia la imatge que il·lustra el text i em demana quina era la meva relació amb els diaris, si només era cosa de diumenge, quina utilitat tenien un cop llegits...

I sí, m’ha fet venir ganes de pensar-hi.

La meva relació amb els diaris comença molt aviat,  tindria sis o set anys, jo no els llegia és clar, el que jo feia era anar-los a buscar a Cal carter, era prop de casa i eren altres temps. L’avi estava subscrit a la Vanguardia i ens arribava amb el correu, correu que anava no gaire millor que ara, venia en una saca amb el cotxe de línia i el carter la duia cap a casa seva, a les dotze o dos quarts d’una acostumava a ser-hi, però hi havia dies que havia de fer més d’un viatge i algun dia el diari ja era història quan el llegien. Era molt gruixut, anava plegat i amb una faixa amb el nom del destinatari, trobava que pesava i a l’estiu em deixava les mans  emmascarades....

si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6700

 

La Maria sense mans

En aquells temps quan trencar la capa de glaç dels pèlags era un dels jocs més divertits de l’hivern, un cop per setmana venia algú de fora a ajudar la mama a fer la bugada. Érem molts de colla a casa, l’avi i la iaia, dos oncles solters, el Pau i el Feliciano, dos mossos que eren com de la família, el papa i la mama i els petits, de quan en començo a tenir memòria érem tres, després en van venir dos més.

La rentadora era una màquina cilíndrica amb una hèlice al fons que feia girar la roba i l’aigua amb el sabó, recordo alguna vegada que la mama es barallava amb l’hèlice perquè li havia enganxat alguna peça de roba i s’havia aturat, llavors parava la màquina i desfeia l’embolic...

Per seguir llegint:  http://www.camillaperez.com/?p=6685

 

La memòria està feta d'oblits i records

 No fa gaire dies en Juli, un bon amic, m’enviava el següent fragment d’un article de’n Joan Minguet.

Tantes coses que ara preguntaria a la mama

Vivim en un món on la memòria de tots, més que fragmentada, ens és furtada

[Fragment]:

/.../

Tota memòria és, en essència, fragmentada. Qui sap si no és que, inversemblantment,...

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6677

No sempre mengen herba les cabres

Anava poc a l’escola, la mare havia patit una llarga malaltia abans de morir i ella feia les feines de la casa. No tenia més de nou o deu anys, el germà, un parell d’anys més gran que ella sí que hi anava, vivien amb l’avi i el pare i ella cuinava, comprava, rentava la roba…

L’avi tenia cabres, no un gran ramat,  sis o set només, i ella que era una nena i es delia per les coses de les nenes...

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6668

El roser del pati

Jo tenia una granja a l’Àfrica, al peu dels turons de Ngong... així comença la cèlebre novel.la de Isak Dinessen (Karen Blixen) Memòries  d’Àfica.

Jo no tenia una granja a l’Àfrica, el que sí que tenia és un roser esplendorós a la tanca del pati, aquest  compartia espai amb un taronger que obria la temporada de perfums a principis de març i despertava de la letàrgia hivernal al roser....

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6645

 

Coses de les xancletes

A casa no estaven gaire per històries, a l’hivern botes i a l’estiu sandàlies, amb mitjons primer i en plena canícula sense. Jo em “pirrava” per unes xancles, em semblaven la cosa més exòtica!  el “més millor” del món, i com que no me les compraven me les fabricava jo, un cartó retallat a la sola i un retall de roba vella que me’l lligava al peu, aquell plaf, plaf que sonava en picar el cartó al taló em semblava el més glamorós que es podia sentir.

Una tarda xafogosa de no recordo si juliol o agost l’avi regava a “l’altra banda”, l’altra banda era la partida separada de casa pel torrent de les Anguiles, un pontarró que anomenàvem l’arc unia aquesta partida amb l’hort de casa; el pontarró era estret, just per deixar passar el rec que duia l’aigua de regar a l’altra banda i deixar-te passar caminant cautelosament amb un peu a cada banda de rec....

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6638