divendres, 13 de gener de 2023

La Maria sense mans



En aquells temps quan trencar la capa de glaç dels pèlags era un dels jocs més divertits de l’hivern, un cop per setmana venia algú de fora a ajudar la mama a fer la bugada. Érem molts de colla a casa, l’avi i la iaia, dos oncles solters, el Pau i el Feliciano, dos mossos que eren com de la família, el papa i la mama i els petits, de quan en començo a tenir memòria érem tres, després en van venir dos més.

La rentadora era una màquina cilíndrica amb una hèlice al fons que feia girar la roba i l’aigua amb el sabó, recordo alguna vegada que la mama es barallava amb l’hèlice perquè li havia enganxat alguna peça de roba i s’havia aturat, llavors parava la màquina i desfeia l’embolic...



 

diumenge, 8 de gener de 2023

La memòria està feta d'oblits i records


 No fa gaire dies en Juli, un bon amic, m’enviava el següent fragment d’un article de’n Joan Minguet.

Tantes coses que ara preguntaria a la mama

Vivim en un món on la memòria de tots, més que fragmentada, ens és furtada

[Fragment]:

/.../

Tota memòria és, en essència, fragmentada. Qui sap si no és que, inversemblantment,...


Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6677

dimecres, 28 de desembre de 2022

No sempre mengen herba les cabres


Anava poc a l’escola, la mare havia patit una llarga malaltia abans de morir i ella feia les feines de la casa. No tenia més de nou o deu anys, el germà, un parell d’anys més gran que ella sí que hi anava, vivien amb l’avi i el pare i ella cuinava, comprava, rentava la roba…

L’avi tenia cabres, no un gran ramat,  sis o set només, i ella que era una nena i es delia per les coses de les nenes...

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6668

dissabte, 27 d’agost de 2022

El roser del pati



Jo tenia una granja a l’Àfrica, al peu dels turons de Ngong... així comença la cèlebre novel.la de Isak Dinessen (Karen Blixen) Memòries  d’Àfica.

Jo no tenia una granja a l’Àfrica, el que sí que tenia és un roser esplendorós a la tanca del pati, aquest  compartia espai amb un taronger que obria la temporada de perfums a principis de març i despertava de la letàrgia hivernal al roser....


Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6645

 

dimarts, 26 de juliol de 2022

Coses de les xancletes




A casa no estaven gaire per històries, a l’hivern botes i a l’estiu sandàlies, amb mitjons primer i en plena canícula sense. Jo em “pirrava” per unes xancles, em semblaven la cosa més exòtica!  el “més millor” del món, i com que no me les compraven me les fabricava jo, un cartó retallat a la sola i un retall de roba vella que me’l lligava al peu, aquell plaf, plaf que sonava en picar el cartó al taló em semblava el més glamorós que es podia sentir.

Una tarda xafogosa de no recordo si juliol o agost l’avi regava a “l’altra banda”, l’altra banda era la partida separada de casa pel torrent de les Anguiles, un pontarró que anomenàvem l’arc unia aquesta partida amb l’hort de casa; el pontarró era estret, just per deixar passar el rec que duia l’aigua de regar a l’altra banda i deixar-te passar caminant cautelosament amb un peu a cada banda de rec....

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6638

divendres, 15 de juliol de 2022

Pintors d'ofici

Anton Barnadas Bas 1915 aprox

Anton Barnadas Bas va néixer al Vendrell el 18 de febrer de 1899. Era fill d’Anton Barnadas Martorell i de Marina Bas Barot. Diu al registre de baptismes que va ser batejat solemnement el 28 de febrer  tot i que ja havia estat batejat  d’urgència per la llevadora  en el moment de néixer....

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6595

dissabte, 25 de juny de 2022

Del nèfle al basilisc




Ha sigut un any generós de nespres, tant ho ha sigut que molts s’han quedat per alimentar garces, estornells i altres aus que, ara pico aquí, ara pico allà, deixen mig fruit esventrat penjat de les branques, fruit que s’asseca com una pansa. Mentre els anava tallant i deixant l’arbre una mica més airejat, m’ha vingut al cap la paraula francesa “nèfle”  i tot seguit he recordat la Madame, la professora de francès de cinquè i sisè de batxillerat.

No sé com es deia, la coneixíem per “Madame” així, a seques, era una dona...

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6578