Engego el cotxe i simultàniament la ràdio. Entrevisten Jaume Plensa, qui ha estat guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques que otorga el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte del Gobierno. Era noviembre de 2012.

Avui, fent neteja de carpetes a l’ordinador he trobat aquest escrit, resultat de l’entrevista i m’ha agradat recordar-lo, el trobo molt interessant:

…Quan vaig anar a la mili, llavors era obligatòria, no se m’ha perdut res a l’exèrcit, ens van anar classificant, …els administratius aquí, els pagesos allà, els paletes, els metges… quan va acabar la classificació en vam quedar només dos a l’esplanada, un xicot que era analfabet i jo, artista.

Els residus, els que no servíem per a res.

He seguit amb interés l’entrevista, em reafirmava a cada intervenció amb el que penso sobre l’art.

L’art  no serveix per a res, per això és tan poderós i necessari, deia.

No tenim necessitat conscient d’art, l’art penetra poc a poc, com la pluja, sense adonar-nos-en.

Com s’inicia un procés creatiu?

En el meu cas soc bàsicament intuïtiu, ha afirmat.

Einstein deia que és més important la intuició que el coneixement, la racionalitat en ocasions no et deixa fer el salt al buit que demana la creació.

Val més equivocar-se que estar parat si estàs parat no progresses.

Els reconeixements m’agraden, estic content, però em distreuen, la creació té dos enemics, l’èxit i el fracàs, per tant el millor és la quotidianitat, la regularitat, l’ambient que et permet pensar i treballar.

 Sàvies paraules!

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) ha estat guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques 2012 que concedeix el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, en reconeixement a la seva preocupació per la humanització de l'espai urbà. El jurat ha destacat també, la seva tasca, la projecció internacional, el desenvolupament de la nova escultura i la seva aportació al disseny escenogràfic.( retall de premsa del noviembre de 2012 )

Una tarda de juliol d'avui fa noranta anys

    

UNA TARDA DE JULIOL de 1936

Era una nena, una nena donant tombs alegrement dalt d’un cavall de cartró tronat d’uns cavallets de poble, era la Festa Major de Sant Martí, el seu poble, una tarda de dissabte d’un divuit de juliol d’avui fa noranta anys, una Festa Major que quedaria marcada per sempre més a la seva encara tendra memòria i hi quedaria marcada amb foc, literalment amb foc, el foc de les garberes del camp segat del camí de casa, esperaven pacientment arribar a l’era i ser batudes, però no, aquell juliol alimentaven les pires de flames ferotges, flames de ràbia, de ressentiment i d’emocions descontrolades que provoquen totes les guerres.

La mama ho havia explicat moltes vegades, li costava d’entendre i era gran, ben gran i no ho havia entès encara.

El Til·ler . Els arbres XII

 

El Til·ler

 

I han passat molts anys, però aquella olor densa i dolça ha tornat, una olor de color groc poruc, d’un groc que no gosa, una olor que calma l’esperit i assossega el moviment.

Els til·lers són a banda i banda del carrer, també n’hi ha en el parterre central que divideix aquest en dues vies, carregats, carregadíssims de flors que reparteixen generosament el seu aroma i sembla com si ens volguessin dir: Tranquil·les, oloreu, respireu, mireu, passegeu, atureu per un moment el que feu, penseu que ara som aquí, les nostres flors no tornaran fins la propera primavera, només és ara en aquest fràgil moment i aquí.

I han passat molts anys, i per uns instants he tornat a ser la nena que ensorrava les mans dins les flors que omplien a vessar els paners. La mama i la iaia havien collit molta flor del til·ler, al jardí en teníem un, era gros i esplendorós, ombrejava el safareig i avui després de molts anys, en sortir del CAP, l’he reviscut intensament.

Art i Chanoyu

CATÀLEG DE L'EXPOSICIÓ

https://www.camillaperez.com/wp-content/uploads/2023/10/CATALEG-ART-I-CHANOYU-1.pdf

 

Quan compràvem planter

 

 

Olorava de lluny la primavera, apareixia el blanc rosat als ametllers, alguna ginesta esclatava en groc i a la mama li venien unes ganes irreprimibles d’anar a comprar planter.

Preparava la terra i esperava el dissabte que aniríem a mercat a Vilafranca i compraríem tot el planter que li agradés.

Al carrer de la Cort hi havia  un parell de parades que en venien, dotze roses místiques, dotze verbenes…  violers de pom, botonets, begònies, arbrets,  clavellines, setembres, coronados, clavells de moro, verdolagues... eren les flors preferides per a l’estiu.

Al mercat venien els plançons per unitats amb una mica de pa de terra ben mullat i els embolicaven amb paper de diari, la mama els tornava a embolicar amb un tros de sac humit i els posava dins d’un cabàs, l’era del plàstic estava a les portes malauradament.

També, si no era dia de mercat i volia comprar flors, anàvem als vivers que hi havia prop de la via, el del Parquet i el del Juvé,  quin bededéu de flors! M’agradava tant anar-hi…

En arribar a casa, amb la terra ben preparada, foradàvem amb una burxa de fusta en els llocs que ella havia designat, li agradava seguir dissenys geomètrics, no coincidíem gaire en això, ella era més de jardins afrancesats, jo més a l’anglesa, m’agradava un ordre desordenat, però ella manava i ja se sap…

Els plançons anaven creixent i seguir el seu desenvolupament m’entusiasmava, els regava, me’ls mirava, m’enfadava si algún cargol se n’havia menjat algún, així que veia cintes platejades per terra sabia que algún n’havia fet de les seves; els que més m’agradava veure com creixien eren els arbrets (Impatiens balsamina) n’hi havia d’un munt de colors,  la tija, molt carnosa, els feia molt llaminers per als llimacs i els cargols, els arbrets eren els més agraïts de tots; quan la calor apretava i a migdia els queia el cap assedegats esperant l’aigua de la tarda, només rebren les primeres gotes, començaven a deixondir-se i intensificar el color de les seves flors. Si et quedaves quieta miran-te’ls podies veure perfectamente com s’anaven aixecant, era màgic, em sentia tan bé pensant que els havia fet  contents… semblava que em donaven les gràcies amb els seus colors. Quan acabaven el seu cicle i s’anaven assecant oferien els seus fruits, uns saquests envellutats en forma de llàgrima acabada amb punxa que un cop madurs groguejaven i amb el mínim contacte s’obrien expulsant els granets foscos que contenien i a la propera primavera germinarien de nou.

De nena ja m’agradaven les feines del jardí i aquest gust, que gairebé s’ha convertit en necessitat, el mantinc encara.

Botonets. Bellis perennis

Setembre. Àster alpinus

“Coronadus” (així els deia la mama) . Àster de Xina. Callistephus chinensis

Rosa mística. Zinnia elegans

Arbrets. Balsamina impatiens

Verbena. Verbena hortensis

Clavellina de pom. Dianthus barbatus

Clavells de moro. Tagetes patula

Begònia. Begonia elator

Verdolaga. Portulaca

Amarant. Del grec, La flor que mai no es marceix

L’amarant ( del grec la flor que mai no es marceix)

Passo sovint per l’avinguda de la riera de la Bisbal, un d’aquests dies vaig tenir la grata sorpresa que el tram de davant de l’institut escola Àngel de Tobies  l’estaven enjardinant, hi plantaven uns plançons d’entre vint i trenta centímetres, passant amb el cotxe em va semblar veure que no eren d’una sola varietat.

Que bé! Que bonic quedarà, vaig pensar. D’entrada la presència de vegetació em fa tornar millor persona i no vaig malfiar de res. Vaig donar confiança als professionals (se’ls suposa) que  ho plantaven i als polítics que ho havien decidit (també se’ls suposa).

Penso que els voltants de les zones escolars han d’estar més polits i endreçats, si cap, que els altres. Els nens i les nenes si créixen en llocs nets i endreçats van tenint la necessitat de mantenir-los. La brutícia crida brutícia i l’ordre crida ordre.

Ha passat abril, maig, juny i mig juliol, l’estat d’abandó de la vorada és tan flagrant que em du a pensar que l’únic objectiu de l’enjardinament era l’electoral, està claríssim; si no hagués estat aquest se n’hagués fet un mínim manteniment.

No puc fer-hi més, estic indignada! a l’abril no eren encara conscients de la greu crisi climàtica que ens porta a l’actual crisi hídrica, afegida a la de valors que estem patint? Van plantar varietats que necessiten rec?...no tinc paraules. Necessitin rec o no, la deixadesa en que es troba el lloc és decebedora, papers, plàstics, les varietats plantades ( les que de moment sobreviuen) competint amb les espontànies, alguns pals amb restes de cinta d’assenyalar nova plantació... tot plegat trist, molt trist.

Quan creus que ja s'acaba, torna a començar, i torna el temps dels monstres que no són morts -i el silenci fa niu en la vida, fa niu en les coses-, quan creus que ja s'acaba, torna a començar.

Així ho deia en Raimon cap els anys setanta, en un altre sentit que avui torna a ser més vigent que mai, però també en un sentit més general, potser és hora, ara que sembla que se’ns acaben moltes coses, de començar de nou.

Deixem que al voral davant l’escola hi creixin les panissoles, els lletsons, els margalls, malves i totes les plantes que hi vulguin créixer, sobretot amarants veig que hi creixen molt bé i el significat del seu nom ho determina, ve del grec i vol dir “flor que mai no es marceix”; només cal mantenir-les al seu lloc, deixar-les fer el seu cicle i procurar que no envaeixin la vorera, posar ordre, res més. Veurem sempre el voral viu i donarem cabuda a moltes espècies d’insectes que hem foragitat de les zones urbanes i que ens són tan necessaris.

És el millor que podem fer pel planeta que considerem “nostre” i si ho voleu el millor també per l’economia municipal la “nostra”, poc o gens consum d’aigua, no haurem de comprar plantes ni ens haurem de preocupar gaire pel seu manteniment.

 

La flor del llessamí

Fora el baluard, arrambada al mur hi havia una palmera que s’aixecava esvelta, la soca estava recoberta d’un llessamí que s’estirava del mur veí i s’enfilava amunt com si volgués atrapar l’ull de la palmera.

A l’estiu, quan el llessamí estava ben florit feia una olor dolça i profunda, sobretot al capvespre; els borinots rossos no paraven de libar el nèctar de les diminutes estrelles blanques i amb el moviment d’ales feien que el perfum s’escampés més encara.

Tot molt bucòlic, però ja se sap, no hi ha nit sense dia ni fred sense calor...

Coses d’aquelles que no tenen pas un motiu conegut van fer que de canalla triéssim aquest racó tan bonic per estalviar-nos pujar a la segona planta de casa on hi havia el wàter. Sota la palmera, a recer del mur i sota el llessamí, s’omplia de pipís i caques de la canalla de la casa, la veritat és que de petits tombàvem una mica com animalets feréstecs pels voltants de la casa, dins i fora del baluard i alguna incursió més atrevida i tot... fèiem com els gossos i els gats companys de jocs, quan en teníem ganes ens n’anàvem sota la palmera i au! Que vagi de gust!

Fa anys que ja no hi ha baluard ni mur ni llessamí i el morrut va poder amb la palmera...

M’agrada molt l’olor de llessamí i n’he plantat uns quants a casa, la meva germana en canvi  no la pot sofrir, diu que el llessamí fa pudor de merda.

Tot depèn, ja ho diu la cançó.