El Til·ler
I han passat molts
anys, però aquella olor densa i dolça ha tornat, una olor de color groc poruc,
d’un groc que no gosa, una olor que calma l’esperit i assossega el moviment.
Els til·lers són a
banda i banda del carrer també n’hi ha en el parterre central que divideix aquest
en dues vies, carregats, carregadíssims de flors, reparteixen generosament el
seu aroma i sembla com si ens volguessin dir: Tranquil·les, oloreu, respireu,
mireu, passegeu, atureu per un moment el que feu, penseu que ara som aquí, les
nostres flors no tornaran fins la propera primavera, només és ara en aquest
fràgil moment i aquí.
I han passat molts
anys, i per uns instants he tornat a ser la nena que ensorrava les mans dins les flors
que omplien a vessar els paners. La mama i la iaia havien collit molta flor del
til·ler, en teníem un, era gros i esplendorós, ombrejava el safareig i avui, sortint del CAP, l’he reviscut intensament.
