El dia del Domund

En una vitrina al final de la galeria hi havia objectes diversos, minerals, flors de cotó, canya de sucre, una branqueta de la planta de cafè, faves de cacau, alguns insectes conservats en formol, un d’ells una eruga que pel tamany i el color no era pas de les nostres contrades.

La “hermana” Simón, que es deia Montserrat però sempre l’anomenàvem pel cognom, ens va explicar un dia que al Congo passaven tanta gana els nens que menjaven erugues com aquella del pot, si en trobaven... no sé si ens ho va dir exactament així o així ho vaig percebre, va ser la nostra tutora el curs d’ingrés de batxillerat i el curs següent ja no era al col.legi, se n’havia anat a fer de missionera al Congo.

Al menjador, quan alguna cosa no ens agradava i féiem el ronso, sempre la mateixa cançó, si ho tinguessin els nens de l’Àfrica això...

Quan arribava octubre era quan ens donaven un sobret buit que deia Domund i on cada família hi havia de posar el seu donatiu. Eren també els dies en els quals aquell negret que tan em cridava l’atenció sobre la taula de l’”hermana” tenia una activitat més frenètica. Era un bust de ferro colat, representava un nen negre amb la boca oberta, tenia uns molsuts llavis pintats d’un “rouge” que ja hagués volgut més d’una diva de Hollywood, mostrava unes dents blanquíssimes i si sempre la tenia oberta, la boca, era perquè amb el braç que movia accionat amb una palanca situada a l’esquena s’hi posava les monedes i se les empassava. 

I avui, per aquelles coses que tenen les xarxes he llegit la paraula Domund i m’ha fet recordar el nen negre que menjava monedes sobre la taula de la professora i que aquestes monedes servien perquè allà a la llunyana Àfrica els nens no haguessin de menjar tantes erugues...

Pensava que això del Domund era una cosa de quan jo era petita, parlo de molts anys, però no, 2020. Diu avui un bisbe que el Domund “és una crida a la responsabilitat de tots els cristians, en l’evangelització, el dia que l’Església fa una invitació especial a valorar i recolzar la causa missionera”

Sí, dic diu, en present.

Evangelització??? ho he trobat tan ranci que m’ha costat de creure.

1 2 f. [LC] [RE] Obra dels sacerdots o pastors que van a predicar l’evangeli en terres en què és poc conegut.

Una missió és l'establiment d'un grup religiós per propagar la seva fe en territoris nous, sovint acompanyat d'una tasca social i d'expansió de la cultura d'origen dels missioners. El terme prové de l'evangelització portada a terme per religiosos cristians, tot i que es poden trobar paral·lelismes en altres religions, perquè el proselitisme figura entre les tasques de molts tipus de creients.

 

L'avi Ramon a Fortianell

 

Tot i les poques ocasions que se li van presentar a la vida per parlar en francès quan aquestes hi eren les aprofitava intensament. Als sis anys l’avi i la iaia em van prendre d’excursió a Lorda (Lourdes)  i recordo que el grup amb el que viatjàvem buscava sempre la companyia de l’avi perquè els fes d’intèrpret, just havíem encetat els anys seixanta.

M’explicava que parlava el francès perquè els “frères”, així ho dèia, si els sentien parlar en una llengua que no fos aquesta els prenien una boleta; es veu que un cop la setmana o el mes, no ho recordo,  els donaven un número determinat de boles i segons les que els quedaven quan feien el recompte hi havia unes o altres conseqüències.

Desconec en quin any l’avi va ingressar a l’ Institution Agricole de Fortianell, Saint Joseph, regentat pels Frères de la doctrine chrétienne, només sé per una estampeta calendari trobada entre els fulls d’un devocionari que el març de 1913 hi era, tenia quinze anys.

A l’institut hi havia alumnes francesos i de l’estat espanyol, però l’ensenyament era francès i els examinava un tribunal mixte.

En sé poca cosa de la seva estada, però sempre que parlava de Fortianell se li notava que en tenia un bon record.

Practicaven molt d’esport i d’aquella època li va quedar l’afició a fer exercici amb les anelles, en va encarregar unes al ferrer i les tenia penjades d’una branca molt alta, ens en vam fer tips de fer tombarelles fins a marejar-nos i de penjar-nos pels peus i pels genolls.

En una capseta que era de la mama he trobat una medalla/moneda de bronze, a l’anvers hi apareix Atena amb Pegàs a l'escut i al revers tot d’elements al.legòrics de l’agricultura i la ramaderia  al centre gravat hi diu: Institut agricole Fortianell.

Sota la imatge d’Atena hi diu A. Desaidé, conegut editor i  gravador de medalles i monedes commemoratives francès. És de suposar que es tracta d’un reconeixement acadèmic.

A  Fortianell formaven els alumnes  en els nous sistemes de conreu i s’introduien les innovacions en maquinària agrícola,  gràcies a la granja-escola promoguda pels religiosos francesos, moltes famílies pageses i alguns terratinents, primer només de la zona i després de tot Catalunya, van poder oferir una educació als seus fills dirigida cap a una futura millora en la gestió de les seves pròpies terres.

L’Institution agricole de Fortianell va estar en funcionament des de 1904, quan els Frères de la Doctrine Chretienne de Limós (Limoux), a causa de la Llei de Combes que només contemplava l’ensenyament laic,  van llogar la finca de Fortianell i van establir-s’hi, amb ells venien alumnes també, el govern espanyol els va permetre fer l’ensenyament en francès amb la condició que acceptessin alumnes espanyols, va funcionar fins el 1920 en que fou derogada l’esmentada llei i tornaren a Limós a partir d’aquell moment l’Institut fou noviciat fins al 1936.

Sortosament se n'han conservat moltes postals que ajuden a fer-se una idea de la vida en el lloc.

El següent enllaç està relacionat amb aquest

https://camillaperezsalva.blogspot.com/2019/12/19-de-febrer-de-1939.html

El cabàs de la gitana

 

A les acaballes del darrer hivern vam adonar-nos que s’acabava la llenya i n’hauríem de comprar pel proper, al cabàs de la gitana només hi quedava un cul de teies per encendre, caldria comprar-ne també.

Si en té d’història el cabàs de la gitana!

Era a la plaça del mercat, a Tarragona,  duia el petit al cotxet, un any acabat de complir, i m’acompanyava també el Ton que en tenia uns catorze.

Passejàvem tranquil·lament i una gitana em va oferir alls, me’n calien i vaig pensar que n'hi podia comprar, els duia en bossetes de plàstic  sis cabeces a cada bosseta i totes dins un cabàs de palma penjat del braç.

Una bosseta, vaig dir-li, em va dir el preu que no recordo,  vaig treure la cartera i només tenia un bitllet de cinc mil pessetes,  vaig fer el gest d’anar a buscar canvi i...  vist i no vist... la que no duia el cabàs me’l va estirar amb una lleugeresa inaudita, així mateix, vist i no vist.

Ahora vengo, va dir.

Passava l’estona i no tornava, la que es va quedar amb mi, la del cabàs, va notar que em començava a pujar la mosca al nas i va intentar fugir, me’n vaig adonar i corre que corre al seu darrera,  la situació impactava, una dona, jo, amb un nen dins el cotxet corrent darrere una gitana que només feia que maleïr, l’altre fill corrent al darrera dient: Mama deixa-ho estar, anem, deixa-la... ara penso que tenia més seny que jo. Vaig engrapar el cabàs i no el vaig deixar anar. No sé com ho vaig fer amb el cotxet en una mà, a l’altra el cabàs tibat per la dona que només feia que maleïr-me i al darrera el Ton que només tenia feina a dir: Mama, deixa-la, marxem, no l’empaitis més...

Un bus s’atura a la parada i la gitana s’esmuny dins, va ser el final, ja no la vaig seguir més.

Els alls més cars que he comprat en ma vida, si que em vaig quedar el cabàs ple de cabeces, però gairebé totes eren corcades, no valien per a res.

Des d’aquell dia el cabàs guarda les estelles de teia per encendre el foc. És el cabàs de la gitana.

 

agost 2020

 

Arri... osquei...sooo!

Vet aquí que una vegada en una llunyana contrada de pagès, en Llorenç s’acosta a la Rosalia, veïna seva, i de manera inquisitiva li etziva:  -Què va passar l’altre dia amb aquell carro?

Quin carro? li respon la Rosalia sorpresa, no sabia pas de què li parlava.

Sí, continuà en Llorenç amb el mateix to, deu fer uns quinze dies... em va dir algú que et va veure que hi tenies una trifulca.

La Rosalia rumiava... vols dir un carro que anava  com si  el cavall s’hagués desbocat? vols dir aquell al carreter del qual vaig dir que per aquest camí no es podia córrer com ell ho feia? que semblava boig i que podia fer mal a algú? Si parles d’aquest, sí , i tant! li vaig dir i si torna a passar com aquell dia li tornaré a dir.

No pot ser que corrés, el defensava sense haver-lo vist en Llorenç,  amb la càrrega que porta no pot ser que corri.

En Llorenç, sense donar crèdit al que la dona li deia va seguir amb la seva veritat i li digué:

Em va dir que tu l’havies faltat!  Jo? anava com un boig i així li vaig fer notar si això és faltar...Ell sí que em va faltar, va dir la Rosalia que no estava per carallades, jo regava les mongeteres, que de feina no me’n falta i a aquell tros d’enze no li va venir res més al cap que dir-me si no tenia cap cul de paella a casa per anar a desemmascarar. El vaig deixar amb la paraula a la boca i vaig seguir regant mongeteres.

En Llorenç ho va donar per acabat sense creure’s la dona i se n’anà cap a casa.

I, allò que són les coses! l’endemà de la conversa la Rosalia mirava orgullosa la bona collita de tomàquets i amb aquestes que veu venir la Sió amb en Jan i la Magdalena, venien de més amunt i es van aturar a fer-la petar una mica.

De sobte surt del revolt un carro que va fer que els tres haguessin de saltar dins l’hort, de no haver-ho fet la roda del carro els hagués passat per sobre. Els quatre el van mirar espantats i no els va donar temps de dir res que ja volia saltar del carro.

Què, parleu de mi oi? va dir el carreter cridant amb cara vermella de pocs amics.

Van quedar astorats i el carreter se’n va anar. La Rosalia el va reconèixer el carreter, era el mateix de l’altre dia i que en Llorenç negava que pogués córrer.

La dona s’acomiadà dels amics i seguí amb la feina amb una idea que li barrinava el cap sense parar, havia d’anar a veure en Llorenç i dir-li que sí, que el carreter al que havia dit que anava com un boig era el que feia una estona havia anat a carregar a casa seva i que tenia testimonis que li farien costat i decidida així ho va fer.

Davant la porta de’n Llorenç la Rosalia li digué: Em va saber molt de greu que ahir no em creguessis, Llorenç, tants anys de veïns em pensava que servirien perquè ens coneguessim una mica, vas donar crèdit a les paraules d’aquell home  abans que les meves, però avui t’ho repetiré, l’he vist quan venia a casa teva i venia com un boig com l’altre dia, a més en Jan, la Magdalena i la Sió eren allà i ho han vist, també han vist la mala bravada que gasta el carreter, així que si vols els ho preguntes, però de mentidera no et permeto que m´hi tractis.

En aquell moment es va  obrir la caixa dels trons.

Jo no he de preguntar res a ningú!  digué cridant en Llorenç i aquell marge que has refet a la vora del camí? què me’n dius? seguí amb veu amenaçadora, ja veuràs, ja els carros no poden passar...

La Rosalia s’estava  escalfant, però es controlava i encara mantenia la calma. El marge? sort que no poden passar, si amb el marge aquest carro corre com ho fa ara no vull pensar com ho faria si no hi hagués el marge...

En Llorenç anava d’un tema a l’altre es veia que tenia moltes coses al pap, la Rosalia mai havia tingut cap topada amb ell i no entenia el perquè de tanta ràbia.

Perquè... pocs veïns i malavinguts! seguia en Llorenç. Per què ho dius això? Doncs ho dic perquè ara vinc de la Casa Gran i m’han dit que has sigut tú qui ha denunciat  el de Cal Bru. Cal Bru era a tocar de Cala Rosalia.

Jo? diu la Rosalia, jo? això t’ho inventes, no t’ho poden haver dit perquè no és veritat. Doncs m’ho han dit! seguia el Llorenç ple de ràbia esquitxant un verí que la Rosalia no sabia pas que en Llorenç pogués guardar al pap.

Veient que no hi havia manera d’aclarir res, la Rosalia que ja anava molt cabrejada li digué a en Llorenç: Me’n vaig a l’ajuntament, que m’ensenyin la denúncia. S’atrapa més aviat un mentider que un coix.

Molt enfadada, la Rosalia agafà la faldada de ravenisses i lletsons que havia collit de sota les tomaqueres, tenia quatre conills que començaven a fer goig i se n’anà cap a casa a rentar-se una mica les mans i la cara, era juliol i anava tota suada. Mentre això feia rumiava... I si primer passo per Cal Bru i li dic al Blai el que passa, que si li arriba alguna cosa... que sàpiga que jo no hi tinc res a veure, que ara mateix vaig a l’ajuntament a aclarir tot aquest embolic, rumiava i rumiava i no li cabia al cap que en Llorenç pogués fer alguna cosa així, era ser dolent això i sempre l’havia tingut per un bon home.

S’acostava a Cal Bru i ja sentia veus sota la figuera, semblaven acalorades, eren en Blai i el mosso, se li veia a en Blai que estava enfadat i només veure la Rosalia estirà el braç i l’assenyalà amb el dit i cridat li digué: A tú, a tú et vull veure! tú m’has denunciat!

La Rosalia no s’arronsà, anava amb la consciència ben tranquil·la i dirigint-se a en Blai li digué:

Jo no t’he denunciat de res, ves a l’ajuntament i pregunta, t’asseguro que és mentida. Ell seguia molt enfadat i demostrava no creurer-la.

El mosso intervingué: A vos qui us ha vingut a dir això de la denúncia? En Llorenç, respongué l’amo i  tu Rosalia , com ho has sabut? m’ho ha dit en Llorenç. Ho veus Blai, ja t’ho dic jo que aquest home en porta una de cap i no és clara. La Rosalia insistia en que ella no en sabia res i intentava raonar amb l’home, aquest es va anar calmant, li digué que aniria a veure el batlle, ella li digué que per descomptat i que ella també hi aniria. S’acomiadaran  després que en Blai li digués a la dona que quan sabés alguna cosa l’aniria a trobar.

La Rosalia també anà a veure l’alcalde, aquest no sabia res de cap denúncia i reconegué que en Llorenç l’havia anat a veure per no sé què d’un marge que segons ell no deixava passar al carreter  que li feia  feina i volia que l’enretirés, que el carro no hi passa... Ves quina una! va dir la Rosalia, si hi passa el carro del Pep amb quatre bèsties arrossegant aquell carro tan llarg ple de bocois...

L’alcalde quan va saber la història del carreter i com corria pel camí li digué que res d’enretirar el marge, que per allà no es pot córrer i digué a la Rosalia que estés tranquil·la que ja parlaria amb el de Cal Bru i li deixaria clar que no hi havia cap denúncia que segurament havia estat un malentès, ja se sap, els polítics miren sempre de quedar bé.

Acabava de marcar la creu sota el pa i quan començava a llescar la Rosalia sentí que hi havia algú a la porta, era en Blai, venia de l’ajuntament, es disculpava i li deia que estés tranquil·la que tot havia estat un malentès, que “ja sabem com és” en Llorenç, la única que no ho devia saber era la Rosalia.

Ella no ho veia pas com un malentès això del Llorenç,  la Rosalia hi veia molta maldat en aquests fets i també, perquè no dir-ho, ella era una dona que si hagués estat un home...

Aquesta narració situada en alguna contrada el juliol de 1920 passa encara, i tant que passa! us ho puc ben assegurar, al juliol de 2020.

No sé quin títol posar... potser si poso “CABRÓN” algun d’ells em llegirà

8:30 del matí, dilluns, el cistell era gairebé ple de  flors de saüquer quan uns brams, si brams, “berridos” de gent jove  s’acostaven. 

Bramen els ases, els cérvols, però en aquest cas no eren animals, bé, d’aquesta mena vull dir.

Fins el moment sentia l’aigua del rierol i el cant de les mallerengues... tot s’havia acabat, aquest grup de nois i noies d’entre quinze i vint anys  han decidit que es quedaven allí, eren uns quinze, alguns anaven en bicicleta, altres a peu, un d’ells amb un aparell que emetia una música espantosa afegida als seus  bràmuls. Jo em trobava a uns cent metres d’ells i veia perfectament què feien, alguns drets damunt la taula i bancs de fusta saltaven obsessivament al ritme frenètic de la seva música. Intentava entendre què deien i només sentia: “cabrón, hijo puta, deja cabrón...” una i una altra vegada com un mantra.

He comptat dues o tres vegades fins a deu...   i m’ha sortit la vena pedagògica. T'hi acostaràs amigablement i els saludaràs per intentar dir-los alguna cosa que els faci reflexionar.

Bon dia!

Bon diaaa!

Bon diaaaa!

És clar, entre la música i els brams, no em senten, m’hi acosto una mica més i segueixo amb el meu “mantra” del Bon dia...

Res, però res de res, ni girar-se. Fins que finalment he decidit parlar el seu idioma:

Cabrón! s’han girat, sí, s’han girat, he intentat parlar, però no m’han volgut escoltar i han marxat fent mofa de mi.

Hi he de pensar,  és trit, molt trist...

( Algunes persones, com aquests joves no entenen el moment crític que estem vivint, no respecten cap norma de seguretat sanitària, i les seves famílies... de veritat, és molt trist)

4 de maig de 2020

Un granet de sorra

Llegia que protegir la biodiversitat pot ser la clau per al benestar i la prevenció de pandèmies. No tinc estudis en la matèria, però el sentit comú així m'ho fa entendre, hi estic d'acord i faig tot el que puc per tal de preservar aquesta preuada biodiversitat amb tot allò que tic al meu abast, no només per prevenir pandèmies que també, sinó per aconseguir benestar general...

Si voleu seguir llegint.
http://www.camillaperez.com/?p=6305

Potser ha arribat l'hora de fer-nos un niu amb branquetes de canyella...

Visc el confinament d’una manera ben estranya, plena de sentiments contradictoris.

D’una banda, com tothom, preocupada pels temes de salut que afecten tantes persones directa o indirectament, els que estan a primera línia de foc, vaja! ja hi som, he fet servir aquell llenguatge bèlic que tanta angunia em fa! Camil·la, au, pensa una altra manera de dir-ho, t’has deixat emportar per les rodes de premsa del “comité de gestión” de les dotze, aquelles que tan critiques. Ho torno a provar: Estic preocupada deia per aquells que viuen en la seva pròpia pell la pandèmia, sí així és millor, afectats, familiars, personal mèdic que els atén, servei de neteja, ambulàncies...  Sí, m’agrada molt més així. Em preocupen molt i tinc la sort que de moment no tinc ningú a la família ni conegut proper que estigui en aquesta situació, sé per altra banda, que tothom hi està exposat.

El que deia doncs, d’una banda visc aquest temps de confinament amb gran preocupació, hi ha moments però en els que m’agradaria que aquest confinament no s’acabés mai.

Tot hi viure en una zona molt tranquil·la enmig de la natura i estar acostumada a sentir els ocells només obrir una finestra, a saber l’hora d’una tarda d’estiu perquè els abellerols tornen a jóc, adonar-me de cop un matí que les fulles del lledoner groguegen o que caparregen els primers pàmpols, tot i viure-ho sempre tan intensament, ara, aquest silenci, forçat ho sé, silenci només semblant al que es pot escoltar quan neva, quan sembla que la neu ho atura suaument tot fins el vol del pit-roig que levita suspès sense gosar deturar les potetes en aquest silenci blanc per no trencar-lo, m’agrada, m’agrada molt.

Ara aquest confinament que no és pas per cap motiu plaent, ho sé, em procura moments d’aquest màxim plaer de recolliment i d’introspecció i alhora de sentir-me més viva que mai, de sentir-me realment natura, de sentir bategar la saba soca amunt per fer esclatar els borrons i tornar la primavera.

Deia G.K. Chesterton: Totes les civilitzacions decauen quan obliden les coses més òbvies.

Potser és el moment de fer-nos un niu amb branquetes de canyella i  encendre’l amb nosaltres dins i renéixer, com l’au Fènix, de les cendres.

Hem oblidatles coses més òbvies

23 de març de 2020

MARIA BALCELLS. IN MEMORIAM

-Tia, tia!... vinc de casa l’oncle Salvador i m’han dit que la Maria va de part. La nena parlava amb veu entretallada de tant de pressa com havia pujat les escales.

La Cisqueta tenia tretze anys i havia corregut des del carrer Sant Sebastià fins al Duc de la Victòria tan com havia pogut per donar la nova, era mig matí d’un agost xafogós, el de 1911.

Les ties van córrer a encendre una llàntia i la van posar als peus de la imatge del Nen Jesús de Praga, n’eren fervents devotes, deien que era  protector especialment de les dones embarassades.

Feia dies que vivien amb angúnia la brama que corria que hi havia còlera, ja havien mort dues persones  al poble, això afegit a la mort de la petita Maria, la primera filla del Salvador pocs mesos abans, feia que estessin amb l’ai al cor...

La Cisqueta vivia en una casa de dones, literalment, no hi busqueu dobles intencions, la tia Camil.la, les tres nebodes  d’aquesta,  Francisca, Mercè i  Marina, solteres totes tres   germanes d’una altra Maria, la difunta mare de la Cisqueta i germanes també del Salvador que ara era a punt de ser pare. Només hi havia un home a la casa, el Josep, marit de la Camil.la a qui tots anomenaven pel cognom, el Garriga, l’oncle Garriga... fins i tot la seva dona li deia Garriga.

Déu faci que tot els vagi bé, deien les ties rosari en mà, van plorar tant la Marieta...

A la família es repetia el patró d’anar buscant el fill varó i quan l’aconseguien es quedaven sense mare  com és el cas de la Cisqueta, cinc dones i un home, el darrer, o el mateix Salvador.

El Salvador i la Maria vivien al carrer Sant Sebastià número u, a la casa on l’Andreu Balcells Parladé (La Selva del Camp 06/09/1836-El Vendrell 01/07/1907)en arribar de la Selva s’havia establert.

L’Andreu era fill d’una família de boters que també tenien terres, ell que no era l’hereu va tirar pel camí de la fusteria, era un bon ebenista. Es casà amb Dolors Calvó Miró (El Vendrell 1839-1881) quan Dolors mor té 43 anys, ha tingut sis filles i un fill, el petit, Salvador.

...I la criatura va néixer, era el divuit d’agost i li van posar per nom Maria, Maria com la mare i com la germana morta pocs mesos abans, un nom com un vel fosc, un mal presagi sobre el bressol.

Va anar passant l’estiu,  sortosament el còlera no va caure sobre ningú de la família i la Maria anava creixent entre el tap, tap del martell del pare clavetejant soles a les sabates  i la música. El Salvador Balcells Calvó era sabater i músic, tocava el contrabaix a l’orquestra La Vendrellense i  m’havien explicat a casa que en ocasions copiava partitures que li encarregava el mestre Casals.

No havia fet encara dos anys la Maria quan a la casa arribà un altre nadó, una altra nena, a la que van posar Esperança, un nom ben suggeridor, l’Esperança va néixer  amb la primavera, l’abril de 1913.

                      Salvador Balcells Calvó, dret quart a la dreta. 

Els agradava jugar a les dues germanetes, fer fileres de sabates, seure als peus del pare mentre assajava, posar l’orella sobre el ventre del contrabaix i sentir-ne la vibració, tot això feien fins que la primavera tal com havia portat l’Esperança, se l’endugué, era  1919.

Publicitat de la sabateria. Programa de Festa Major 1903

Un bon cop de maça, tan fort que  en Salvador, que ja tenia una salut feble, es va fondre amb l’Esperança,  moria en acabar l’estiu, el sis de setembre a casa les ties. Que morís a casa les ties és una incògnita, estava malalta la seva esposa? tenia alguna dolència contagiosa i era millor separar-lo de la filla? això ja no ho sabrem mai, al registre només diu que va morir al carrer Duc de la Victòria 14, la casa de la seva tia i germanes.

Les dues Maries, la mare amb 31 anys  i filla amb 10, es queden soles. Els pulmons de la Marieta semblaven  no voler seguir respirant, uns anys més tard, amb la mare ja morta, li diagnostiquen tuberculosi. Maria Urpí Foix va morir el 1926 amb 38 anys.

Maria Balcells Urpí en tenia disset quan es queda ben sola, sempre més va vestir de negre diu una veïna que la recorda vagament, com aquell vel fosc que va cobrir el seu bressol en posar-li Maria com la germana morta.  

 

No sé en quin moment li diagnostiquen la malaltia, però per uns certificats mèdics que he pogut consultar dedueixo que cap al 1940 ingressa en el Sanatori per a tuberculosos de Santa Coloma, vivia del que els parents li feien arribar, alguns diners, paquets amb roba i aliments, cartes, alguna visita, no massa.
Al diari de la meva mare, filla de la Cisqueta, la nena que corria per donar la nova de l’imminent naixement de la Maria, al seu diari escriu el dia sis de novembre de 1944: ...por la mañana escribí dos cartas, una a mi hermanito (Ramon) y otra a Maria Balcells, creo que habrá estado contenta porqué como está tan sola; qué triste debe ser no tener padres ni hermanos! (no comença a escriure el diari en català fins el 1945)
Devien mantenir correspondència, perquè el 16 de març de 1944 la Maria li escriu una postal per felicitar-la i l’escriu des del Sanatori de Santa Coloma.

   

En dos certificats de dos metges diferents consta que la seva malaltia ja no és contagiosa, però el seu estat de salut és tan precari que no pot fer cap mena d’activitat i al juny de 1950 es trasllada a l’Hospital-Asil del Vendrell on morirà a l’edat de cinquanta quatre anys el 29 de juny de mil nou-cents-seixanta sis.

De nena havia sentit parlar algunes vegades d’ella i quan ho sentia em feia posar trista, entre els papers de la mama vaig trobar la postal i em va fer estirar el fil, mai no la vaig conèixer, però he sentit la necessitat d’escriure la seva trista història.

Febrer de 2020

 

Al número set del mateix carrer Sant Sebastià hi vivia una neboda de’n Salvador, la Pepa Calaf Balcells, amb el seu marit Josep Esvertit Socias i els fills Anton que al 1926 quan mor Salvador té vuit anys i Carmeta que en té sis. 

L'enllaç següent està relacionat amb aquest

https://camillaperezsalva.blogspot.com/2018/11/la-tia-camila-in-memoriam.html

Xaiet lletó

En aquells temps en que en un moment o altre del dia havies d’arrambar-te en el camí perquè el ramat se’l feia seu, t’impregnava l’olor de llana, t’atemoria la mirada altiva del boc o t’entendria el bel dels cabridets... en aquells temps en els que els ramats formaven part indestriable del nostre paisatge, l’avi havia fet tractes amb un pastor; deixava que aquest pasturés el seu ramat en els restolls i en les vinyes després de la verema i ell corresponia amb un xai de tant en tant.

Fins aquí tot anava bé, el pastor matava i esquarterava el xai o el cabrit i ens el portava a casa dins d’un sac.

Un dia el pastor va aparèixer amb un xaiet lletó, no sé si s’havia quedat sense mare o aquesta  l’havia avorrit, de vegades passa; el cas és que va pensar que com que a casa hi havia nens ens faria gràcia fer-lo créixer.

I tant que ens en va fer, quina il·lusió, un xaiet que encara mamava... li donàvem llet amb un biberó de vidre i se’l bevia amb delit, era blanc i manyac, m’agradava ensorrar els dits dins la seva llana blanca i fina i ell fregava el seu morret rosat  a les meves mans.

Van ser dies feliços, ens seguia com un gosset saltant i brincant i va créixer, ara em sembla que en dos dies va créixer, va créixer prou com perquè sense miraments d’un dia per l’altra l’avi fes venir el pastor i el matessin, encara tinc un forat aquí dins, no sé si al cor o on, però hi tinc un foradet.