Quan compràvem planter

 

 

Olorava de lluny la primavera, apareixia el blanc rosat als ametllers, alguna ginesta esclatava en groc i a la mama li venien unes ganes irreprimibles d’anar a comprar planter.

Preparava la terra i esperava el dissabte que aniríem a mercat a Vilafranca i compraríem tot el planter que li agradés.

Al carrer de la Cort hi havia  un parell de parades que en venien, dotze roses místiques, dotze verbenes…  violers de pom, botonets, begònies, arbrets,  clavellines, setembres, coronados, clavells de moro, verdolagues... eren les flors preferides per a l’estiu...

Si voleu seguir llegint: https://www.camillaperez.com/?p=6826

Amarant. Del grec, La flor que mai no es marceix

Passo sovint per l’avinguda de la riera de la Bisbal, un d’aquests dies vaig tenir la grata sorpresa que el tram de davant de l’institut escola Àngel de Tobies  l’estaven enjardinant, hi plantaven uns plançons d’entre vint i trenta centímetres, passant amb el cotxe em va semblar veure que no eren d’una sola varietat.

Que bé! Que bonic quedarà, vaig pensar. D’entrada la presència de vegetació em fa tornar millor persona i no vaig malfiar de res. Vaig donar confiança als professionals (se’ls suposa) que  ho plantaven i als polítics que ho havien decidit (també se’ls suposa).

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6815

 

La flor del llessamí

Fora el baluard, arrambada al mur hi havia una palmera que s’aixecava esvelta, la soca estava recoberta d’un llessamí que s’estirava del mur veí i s’enfilava amunt com si volgués atrapar l’ull de la palmera.

A l’estiu, quan el llessamí estava ben florit feia una olor dolça i profunda...

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?page_id=5

 

Va de mongetes

Havien estat batudes i ventades, encara que sempre en quedava alguna d’un color que no era prou catòlic (així ho deien) o hi havia pedretes, cargolins, trossets de tronc, terrossets de fang sec... Tots al voltant de la taula de la cuina asseguts banda i banda en dos bancs ens concentràvem en la tria de les mongetes, al mig una muntanya que semblava no haver-se d’acabar mai; amb la mà n’acostàvem un grapadet i amb molta cura separàvem les brosses de les mongetes, que si això, que si allò, que si les del ganxet, que si les del carall, que si afartapobres, no, no, del genoll de crist, aquest any les de l’avellaneta no han anat bé... i sense adonar-nos-en les havíem triades totes...

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6790

 

A propòsit d'unes flors

“A propòsit d'unes flors” de Camil·la Pérez Salvà,  s’exposa a l’Espai Cultural Fòrum Berger

• L’Espai Cultural Fòrum Berger acollirà a partir del 19 de maig fins al 25 de juny l’exposició la Camil·la Pérez Salvà “A propòsit d’unes Flors”
• Un diàleg de flors, exaltat pel perfum i la música acompanyarà aquesta exposició

 

El divendres 19 de maig a les 19h s’inaugurà a l’Espai Cultural Fòrum Berger “A propòsit d’unes flors” una col·lecció d’aquarel·les de l’artista Camil·la Pérez Salvà, que van néixer com un passatemps durant el temps de pandèmia, per plasmar  les “Flors de debò” de Mercè Rodoreda on l’escriptora va descriure un fantàstic jardí floral que expressa un recull de flors imaginàries que, en ser escrites, anaven esdevenint flors de debò.

A l’Espai Cultural Fòrum Berger, tindrem l’oportunitat de contemplar les expressions de les diferents flors creades per Pérez Salvà de múltiples colors i formes sorprenents i que aniran acompanyades de perfums especialment creats per la perfumista Esperança Cases Prats per fer un joc de sentits d’aquest conjunt d’aromes tan particulars tot escoltant la melodia composta per la Carlota Baldrís.

I és que les flors destil·len perfum, i en aquesta exposició, tindrem l’oportunitat de jugar amb la vista i l’olfacte i també amb l’oïda. Es podrà olorar l’aroma i escoltar la música composta per cada una de les flors mentre es visita l’exposició, convertint-la en una experiència plurisensorial.

A la sala també hi haurà la projecció d’un vídeo presentació realitzat per Andrea Rigalós de tot el procés creatiu on s’explica els diferents components i processos del projecte "A propòsit d'unes flors".

La culminació d’aquesta interdisciplinarietat va ser l’edició del llibre que porta el nom de l’exposició ‘A propòsit d’unes flors’ editat per Onix Editor. El llibre recull els textos i la forma. La imatge de la Camil·la primer, ja que va ser el punt de partida. Tot seguit la Nati Soler Alcaide en va escriure la veu, tot escoltant les flors amb unes cites que fan referència a aquest fantàstic jardí. Més tard la Carlota Baldrís posà la melodia, però que queda en secret fins a tenir el llibre a les mans, llavors es pot escoltar utilitzant el codi QR impresos al llibre.

Dins la mateixa experiència, podrem gaudir de la fragància de l’obra, que la trobarem al punt de llibre perfumat per l’Esperança Casas Prats.

De manera presencial o a través del llibre que podreu adquirir Fòrum durant l’exposició, no perdeu l’oportunitat de viure ‘A propòsit d’unes flors’ i submergir-vos en aquesta experiència multisensorial.

Espai Cultural Fòrum Berger – Exposició “A propòsit d’unes flors”

A partir del 19 de maig fins al 25 de juny

• horari de dijous a dissabte de 18 a 20h i diumenges i festius de 12 a 14h i de 18 a 20h

https://music.youtube.com/playlist?list=OLAK5uy_kuxNhlJE1AYdHUjAt8G11LFKwd4fFyyno&feature=share

 

!Que viene el mínimo, que viene el mínimo!

Per poder accedir als estudis superiors era necessari estar inscrit al “Sindicato Español Universitario” SEU, un òrgan de control franquista dels estudiants que funcionà des de 1943 fins als 1965, si eres dona necessitaves haver completat el “Servicio Social”, indispensable per treure’t el títol així com el passaport i el carnet de conduir, donant per descomptat que calia també el consentiment del pare o tutor i en cas d’estar casada, del marit...

Noies universitàries als campaments del SEU 1947 (la del mig que s’agafa el braç és la mama)

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6752
 

El quarto Fosc

El quarto fosc(1)

Vaig néixer i viure fins els quinze anys en una casa molt gran i carregada d’història, els primers documents on se’n parla daten de 1580 quan Anton Salba, llavors amb be alta, fill de Toni Salba, pagès de Trisach (Trizac actualment), Bisbat de Claramunt (Clermont Ferrand) Regne de França i de la seva muller Margarida es casa amb Francesca Santa Cana filla de Joan i Joanna Santa Cana, difunts, de Sant Martí Sarroca. (Noms, cognoms i topònims escrits com en el document)

En aquesta casa hi nasqué la meva mare, l’avi matern, besavi, rebesavi... i així ininterrompudament fins al segle XVI.

El quarto fosc per excel·lència era en un corredor, fosc també...

Si voleu seguir llegint cliqueu:  http://www.camillaperez.com/?p=6741

Carrers empedrats

Imatge: Costa Savoia, Ernest

 Cal Cuscó era la vaqueria on anava a buscar la llet, el camí que hi menava era empedrat, un empedrat barroer, de pedres grosses i irregulars, en algun moment  devia haver estat en millors condicions s’hi veien ben marcades les roderes dels carros, en aquell moment però, gairebé no hi podien transitar.

Les lleis de la física no acostumen a fallar i la llei s’acomplí amb exactitud. La força centrípeta feia que tot anés com una seda, amb el que no vaig comptar va ser amb una variable, la nansa....

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6712

els diaris

En Juli, un bon amic que m’esperona en això d’escriure records, m’envia la imatge que il·lustra el text i em demana quina era la meva relació amb els diaris, si només era cosa de diumenge, quina utilitat tenien un cop llegits...

I sí, m’ha fet venir ganes de pensar-hi.

La meva relació amb els diaris comença molt aviat,  tindria sis o set anys, jo no els llegia és clar, el que jo feia era anar-los a buscar a Cal carter, era prop de casa i eren altres temps. L’avi estava subscrit a la Vanguardia i ens arribava amb el correu, correu que anava no gaire millor que ara, venia en una saca amb el cotxe de línia i el carter la duia cap a casa seva, a les dotze o dos quarts d’una acostumava a ser-hi, però hi havia dies que havia de fer més d’un viatge i algun dia el diari ja era història quan el llegien. Era molt gruixut, anava plegat i amb una faixa amb el nom del destinatari, trobava que pesava i a l’estiu em deixava les mans  emmascarades....

si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6700

 

La Maria sense mans

En aquells temps quan trencar la capa de glaç dels pèlags era un dels jocs més divertits de l’hivern, un cop per setmana venia algú de fora a ajudar la mama a fer la bugada. Érem molts de colla a casa, l’avi i la iaia, dos oncles solters, el Pau i el Feliciano, dos mossos que eren com de la família, el papa i la mama i els petits, de quan en començo a tenir memòria érem tres, després en van venir dos més.

La rentadora era una màquina cilíndrica amb una hèlice al fons que feia girar la roba i l’aigua amb el sabó, recordo alguna vegada que la mama es barallava amb l’hèlice perquè li havia enganxat alguna peça de roba i s’havia aturat, llavors parava la màquina i desfeia l’embolic...

Per seguir llegint:  http://www.camillaperez.com/?p=6685

 

La memòria està feta d'oblits i records

 No fa gaire dies en Juli, un bon amic, m’enviava el següent fragment d’un article de’n Joan Minguet.

Tantes coses que ara preguntaria a la mama

Vivim en un món on la memòria de tots, més que fragmentada, ens és furtada

[Fragment]:

/.../

Tota memòria és, en essència, fragmentada. Qui sap si no és que, inversemblantment,...

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6677