Art i Chanoyu

CATÀLEG DE L'EXPOSICIÓ

https://www.camillaperez.com/wp-content/uploads/2023/10/CATALEG-ART-I-CHANOYU-1.pdf

 

Quan compràvem planter

 

 

Olorava de lluny la primavera, apareixia el blanc rosat als ametllers, alguna ginesta esclatava en groc i a la mama li venien unes ganes irreprimibles d’anar a comprar planter.

Preparava la terra i esperava el dissabte que aniríem a mercat a Vilafranca i compraríem tot el planter que li agradés.

Al carrer de la Cort hi havia  un parell de parades que en venien, dotze roses místiques, dotze verbenes…  violers de pom, botonets, begònies, arbrets,  clavellines, setembres, coronados, clavells de moro, verdolagues... eren les flors preferides per a l’estiu.

Al mercat venien els plançons per unitats amb una mica de pa de terra ben mullat i els embolicaven amb paper de diari, la mama els tornava a embolicar amb un tros de sac humit i els posava dins d’un cabàs, l’era del plàstic estava a les portes malauradament.

També, si no era dia de mercat i volia comprar flors, anàvem als vivers que hi havia prop de la via, el del Parquet i el del Juvé,  quin bededéu de flors! M’agradava tant anar-hi…

En arribar a casa, amb la terra ben preparada, foradàvem amb una burxa de fusta en els llocs que ella havia designat, li agradava seguir dissenys geomètrics, no coincidíem gaire en això, ella era més de jardins afrancesats, jo més a l’anglesa, m’agradava un ordre desordenat, però ella manava i ja se sap…

Els plançons anaven creixent i seguir el seu desenvolupament m’entusiasmava, els regava, me’ls mirava, m’enfadava si algún cargol se n’havia menjat algún, així que veia cintes platejades per terra sabia que algún n’havia fet de les seves; els que més m’agradava veure com creixien eren els arbrets (Impatiens balsamina) n’hi havia d’un munt de colors,  la tija, molt carnosa, els feia molt llaminers per als llimacs i els cargols, els arbrets eren els més agraïts de tots; quan la calor apretava i a migdia els queia el cap assedegats esperant l’aigua de la tarda, només rebren les primeres gotes, començaven a deixondir-se i intensificar el color de les seves flors. Si et quedaves quieta miran-te’ls podies veure perfectamente com s’anaven aixecant, era màgic, em sentia tan bé pensant que els havia fet  contents… semblava que em donaven les gràcies amb els seus colors. Quan acabaven el seu cicle i s’anaven assecant oferien els seus fruits, uns saquests envellutats en forma de llàgrima acabada amb punxa que un cop madurs groguejaven i amb el mínim contacte s’obrien expulsant els granets foscos que contenien i a la propera primavera germinarien de nou.

De nena ja m’agradaven les feines del jardí i aquest gust, que gairebé s’ha convertit en necessitat, el mantinc encara.

Botonets. Bellis perennis

Setembre. Àster alpinus

“Coronadus” (així els deia la mama) . Àster de Xina. Callistephus chinensis

Rosa mística. Zinnia elegans

Arbrets. Balsamina impatiens

Verbena. Verbena hortensis

Clavellina de pom. Dianthus barbatus

Clavells de moro. Tagetes patula

Begònia. Begonia elator

Verdolaga. Portulaca

Amarant. Del grec, La flor que mai no es marceix

L’amarant ( del grec la flor que mai no es marceix)

Passo sovint per l’avinguda de la riera de la Bisbal, un d’aquests dies vaig tenir la grata sorpresa que el tram de davant de l’institut escola Àngel de Tobies  l’estaven enjardinant, hi plantaven uns plançons d’entre vint i trenta centímetres, passant amb el cotxe em va semblar veure que no eren d’una sola varietat.

Que bé! Que bonic quedarà, vaig pensar. D’entrada la presència de vegetació em fa tornar millor persona i no vaig malfiar de res. Vaig donar confiança als professionals (se’ls suposa) que  ho plantaven i als polítics que ho havien decidit (també se’ls suposa).

Penso que els voltants de les zones escolars han d’estar més polits i endreçats, si cap, que els altres. Els nens i les nenes si créixen en llocs nets i endreçats van tenint la necessitat de mantenir-los. La brutícia crida brutícia i l’ordre crida ordre.

Ha passat abril, maig, juny i mig juliol, l’estat d’abandó de la vorada és tan flagrant que em du a pensar que l’únic objectiu de l’enjardinament era l’electoral, està claríssim; si no hagués estat aquest se n’hagués fet un mínim manteniment.

No puc fer-hi més, estic indignada! a l’abril no eren encara conscients de la greu crisi climàtica que ens porta a l’actual crisi hídrica, afegida a la de valors que estem patint? Van plantar varietats que necessiten rec?...no tinc paraules. Necessitin rec o no, la deixadesa en que es troba el lloc és decebedora, papers, plàstics, les varietats plantades ( les que de moment sobreviuen) competint amb les espontànies, alguns pals amb restes de cinta d’assenyalar nova plantació... tot plegat trist, molt trist.

Quan creus que ja s'acaba, torna a començar, i torna el temps dels monstres que no són morts -i el silenci fa niu en la vida, fa niu en les coses-, quan creus que ja s'acaba, torna a començar.

Així ho deia en Raimon cap els anys setanta, en un altre sentit que avui torna a ser més vigent que mai, però també en un sentit més general, potser és hora, ara que sembla que se’ns acaben moltes coses, de començar de nou.

Deixem que al voral davant l’escola hi creixin les panissoles, els lletsons, els margalls, malves i totes les plantes que hi vulguin créixer, sobretot amarants veig que hi creixen molt bé i el significat del seu nom ho determina, ve del grec i vol dir “flor que mai no es marceix”; només cal mantenir-les al seu lloc, deixar-les fer el seu cicle i procurar que no envaeixin la vorera, posar ordre, res més. Veurem sempre el voral viu i donarem cabuda a moltes espècies d’insectes que hem foragitat de les zones urbanes i que ens són tan necessaris.

És el millor que podem fer pel planeta que considerem “nostre” i si ho voleu el millor també per l’economia municipal la “nostra”, poc o gens consum d’aigua, no haurem de comprar plantes ni ens haurem de preocupar gaire pel seu manteniment.

 

La flor del llessamí

Fora el baluard, arrambada al mur hi havia una palmera que s’aixecava esvelta, la soca estava recoberta d’un llessamí que s’estirava del mur veí i s’enfilava amunt com si volgués atrapar l’ull de la palmera.

A l’estiu, quan el llessamí estava ben florit feia una olor dolça i profunda, sobretot al capvespre; els borinots rossos no paraven de libar el nèctar de les diminutes estrelles blanques i amb el moviment d’ales feien que el perfum s’escampés més encara.

Tot molt bucòlic, però ja se sap, no hi ha nit sense dia ni fred sense calor...

Coses d’aquelles que no tenen pas un motiu conegut van fer que de canalla triéssim aquest racó tan bonic per estalviar-nos pujar a la segona planta de casa on hi havia el wàter. Sota la palmera, a recer del mur i sota el llessamí, s’omplia de pipís i caques de la canalla de la casa, la veritat és que de petits tombàvem una mica com animalets feréstecs pels voltants de la casa, dins i fora del baluard i alguna incursió més atrevida i tot... fèiem com els gossos i els gats companys de jocs, quan en teníem ganes ens n’anàvem sota la palmera i au! Que vagi de gust!

Fa anys que ja no hi ha baluard ni mur ni llessamí i el morrut va poder amb la palmera...

M’agrada molt l’olor de llessamí i n’he plantat uns quants a casa, la meva germana en canvi  no la pot sofrir, diu que el llessamí fa pudor de merda.

Tot depèn, ja ho diu la cançó.

Va de mongetes

Havien estat batudes i ventades, encara que sempre en quedava alguna d’un color que no era prou catòlic (així ho deien) o hi havia pedretes, cargolins, trossets de tronc, terrossets de fang sec... Tots al voltant de la taula de la cuina asseguts banda i banda en dos bancs ens concentràvem en la tria de les mongetes, al mig una muntanya que semblava no haver-se d’acabar mai; amb la mà n’acostàvem un grapadet i amb molta cura separàvem les brosses de les mongetes, que si això, que si allò, que si les del ganxet, que si les del carall, que si afartapobres, no, no, del genoll de crist, aquest any les de l’avellaneta no han anat bé... i sense adonar-nos-en les havíem triades totes.

Per arribar a taula les mongetes s’havien sembrat en una terra prèviament treballada, s’havien marcat els quadres ben escairats i anivellats, el rec a manta volia el terreny amb un lleuger pendent per fer  arribar l’aigua al final del solc, regar suposava haver omplert la bassa de la sínia. Si totes naixien  res, però si no ressembrar les que no havien germinat i que no vingués cap conill a fer el tast...  Per  emparrar les mongeteres havien tallat, en el seu temps, les canyes. Quan calia s’havien  tractat pel pugó, ensofrat, desherbat, regat, i una altra vegada, i una altra fins que després de la florida fruitaven, s’engruixien i granaven, un cop granades s’havien d’assecar penjant de les canyes, quan eren ben seques les separaven d’aquestes i les guardaven a cobert en un lloc eixut i resguardat dels ratolins fins el moment de batre-les.  

Havia vist batre a l’era amb una pala de fusta després amb una forca es llençaven enlaire  les mongetes, com que pesaven més, queien fent un munt, les tavelles seques, més lleugeres, eren endutes pel vent una mica més enllà i formaven un altre munt; lògicament no tots els dies eren bons per ventar, calia vent, ni massa, ni massa poc, el suficient i això... el terme mig costa d’aconseguir. Si el vent no acompanyava i n´hi havia moltes ho feien amb una ventadora, una màquina que accionant una roda amb una manovella produïa vent, d’aquí el nom, movia una sèrie de garbells de més gruixut a més fi que separaven els llegums de les impureses,  feia soroll i molta pols, també podia funcionar moguda per un motor.

I tot això per aconseguir unes humils mongetes, humils, que no mancades de gran valor gastronòmic i nutricional, un dels ingredients indispensables en la nostra tradició culinària... quant de temps, d’esforç i de coneixements calen per aconseguir un quilo de mongetes! i qui diu mongetes diu cigrons o llenties o qualsevol altre producte del camp, del camp com ha de ser, lògicament no em refereixo a la producció agrària extensiva sense escrúpols...

I que poc el valorem  aquest treball i aquest bon fer! 

 

A propòsit d'unes flors

“A propòsit d'unes flors” de Camil·la Pérez Salvà,  s’exposa a l’Espai Cultural Fòrum Berger

• L’Espai Cultural Fòrum Berger acollirà a partir del 19 de maig fins al 25 de juny l’exposició la Camil·la Pérez Salvà “A propòsit d’unes Flors”
• Un diàleg de flors, exaltat pel perfum i la música acompanyarà aquesta exposició

 

El divendres 19 de maig a les 19h s’inaugurà a l’Espai Cultural Fòrum Berger “A propòsit d’unes flors” una col·lecció d’aquarel·les de l’artista Camil·la Pérez Salvà, que van néixer com un passatemps durant el temps de pandèmia, per plasmar  les “Flors de debò” de Mercè Rodoreda on l’escriptora va descriure un fantàstic jardí floral que expressa un recull de flors imaginàries que, en ser escrites, anaven esdevenint flors de debò.

A l’Espai Cultural Fòrum Berger, tindrem l’oportunitat de contemplar les expressions de les diferents flors creades per Pérez Salvà de múltiples colors i formes sorprenents i que aniran acompanyades de perfums especialment creats per la perfumista Esperança Cases Prats per fer un joc de sentits d’aquest conjunt d’aromes tan particulars tot escoltant la melodia composta per la Carlota Baldrís.

I és que les flors destil·len perfum, i en aquesta exposició, tindrem l’oportunitat de jugar amb la vista i l’olfacte i també amb l’oïda. Es podrà olorar l’aroma i escoltar la música composta per cada una de les flors mentre es visita l’exposició, convertint-la en una experiència plurisensorial.

A la sala també hi haurà la projecció d’un vídeo presentació realitzat per Andrea Rigalós de tot el procés creatiu on s’explica els diferents components i processos del projecte "A propòsit d'unes flors".

La culminació d’aquesta interdisciplinarietat va ser l’edició del llibre que porta el nom de l’exposició ‘A propòsit d’unes flors’ editat per Onix Editor. El llibre recull els textos i la forma. La imatge de la Camil·la primer, ja que va ser el punt de partida. Tot seguit la Nati Soler Alcaide en va escriure la veu, tot escoltant les flors amb unes cites que fan referència a aquest fantàstic jardí. Més tard la Carlota Baldrís posà la melodia, però que queda en secret fins a tenir el llibre a les mans, llavors es pot escoltar utilitzant el codi QR impresos al llibre.

Dins la mateixa experiència, podrem gaudir de la fragància de l’obra, que la trobarem al punt de llibre perfumat per l’Esperança Casas Prats.

De manera presencial o a través del llibre que podreu adquirir Fòrum durant l’exposició, no perdeu l’oportunitat de viure ‘A propòsit d’unes flors’ i submergir-vos en aquesta experiència multisensorial.

Espai Cultural Fòrum Berger – Exposició “A propòsit d’unes flors”

A partir del 19 de maig fins al 25 de juny

• horari de dijous a dissabte de 18 a 20h i diumenges i festius de 12 a 14h i de 18 a 20h

https://music.youtube.com/playlist?list=OLAK5uy_kuxNhlJE1AYdHUjAt8G11LFKwd4fFyyno&feature=share

 

!Que viene el mínimo, que viene el mínimo!

Per poder accedir als estudis superiors era necessari estar inscrit al “Sindicato Español Universitario” SEU, un òrgan de control franquista dels estudiants que funcionà des de 1943 fins als 1965, si eres dona necessitaves haver completat el “Servicio Social”, indispensable per treure’t el títol així com el passaport i el carnet de conduir, donant per descomptat que calia també el consentiment del pare o tutor i en cas d’estar casada, del marit...

Certificació d’haver finalitzat el SS

Remenant àlbums de fotografies antigues em va caure a les mans una imatge d’un grup de noies, entre les quals la meva mare, caminant en formació de dues, se les veu contentes, totes amb faldilles del llarg recomanat bruses blanques, espardenyes... i un cinturó de cuir marró amb sivella platejada on s’hi veu el jou i les fletxes de la “Falange” . La mama el tenia guardat en una capsa, n’hi havia una altra petita de cartró que contenia fragments de corall blanc trobats a la platja durant aquells estius, en foren dos el de 1947 i el de 1948.

Noies universitàries als campaments del SEU 1947 (la del mig que s’agafa el braç és la mama)

 Tan pot ser que les noies de la imatge, anessin com que tornessin de Sa Riera, la cala més propera on anaven a banyar-se i on un d’aquests estius una instructora la va fer capbussar a l’aigua des d’una roca provocant-li un bon ensurt, la mama sempre ho explicava ressentida. També ens parlava de les illes Medes i del molt que li havien agradat i de les excursions amb barca que hi feien.

S’estaven a Begur, al Convent de Santa Reparada també se’l coneixia pel Convent dels Mínims, avui hotel i pels anys quaranta casa de colònies del SEU on, si us plau per força, les universitàries anaven a fer campaments  per obtenir el SS (Servicio Social) obligatori.(1)

Durant l’estada feien esport i sobretot eren instruïdes més ben dit, adoctrinades en el “nacionalsocialismo”.

Explicava la mama que a les nits quan s’adormien sempre hi havia alguna graciosa que cridava: “Que viene el mínimo! Per espantar-les, no entenc perquè, els mínims són frares d’una orde fundada per Sant Francesc de Paula que en una època passada havien viscut al monestir i se’ls dona aquest nom per la seva gran humilitat i austeritat... quan li preguntàvem perquè això les espantava tant deia que s’explicava que a alguns d’aquests frares se’ls havia emparedat i això les inquietava...

(1)Vint anys més tard, per treure’m el títol vaig haver de passar també per una mena de campaments de la “Sección Femenina de la Falange” i treure’m el SS necessari encara per obtenir el carnet de conduir i el passaport, era a la mitat dels setanta

 

El quarto Fosc

El quarto fosc(1)

Vaig néixer i viure fins els quinze anys en una casa molt gran i carregada d’història, els primers documents on se’n parla daten de 1580 quan Anton Salba, llavors amb be alta, fill de Toni Salba, pagès de Trisach (Trizac actualment), Bisbat de Claramunt (Clermont Ferrand) Regne de França i de la seva muller Margarida es casa amb Francesca Santa Cana filla de Joan i Joanna Santa Cana, difunts, de Sant Martí Sarroca. (Noms, cognoms i topònims escrits com en el document)

En aquesta casa hi nasqué la meva mare, l’avi matern, besavi, rebesavi... i així ininterrompudament fins al segle XVI.

El quarto fosc per excel·lència era en un corredor, fosc també, il·luminat tènuement per la claror somorta d’una finestreta que deixava passar la llum després d’haver travessat el quarto dels nens. S’hi entrava per una porta corredora, que grinyolava sovint, i en fer-ho una alenada de naftalina t’omplia els narius transportant-te a una època passada, una trista bombeta amb un pàmpol blanc ribetat de blau penjava del sostre, a banda i banda s’alçaven foscos dos armaris de doble porta i altell, en front de la porta un penjador de cap a cap de paret carregat d’abrics i jaquetes d’altres vides, gairebé totes finides, cadascun en un penja de fusta amb un pal centrat que baixava i feia més còmoda l’acció de penjar-los, tots reposaven sota una cortina de cretona estampada que els guardava de la pols. Sota el penja robes una caixa gran de fusta, segurament de l’aixovar d’alguna jove de la casa, plena de mantes i vànoves.

A l’esquerra de la porta corredora, penjat a la paret hi havia un giny, una mena de recipient blanc amb un ribet blau del qual baixaven unes gomes que em tenia ben intrigada, no podia preguntar-ho massa, si ho feia em delatava ja que volia dir que havia entrat al quarto fosc, més endavant vaig saber que era un estri utilitzat per posar lavatives.(2)

Als armaris hi havia vestits i sabates d’home i de dona tot de l’any de la picor, com m’agradaria poder-los remenar ara! Quanta història! Era un lloc perfecte per anar a fer incursions clandestines, disfressar-se, deixar-se emportar per la fantasia i endinsar-se en mons de conte; la mama s’enfadava perquè ho deixàvem tot remenat, però de tant en tant no podíem resistir la crida d’allò prohibit.

El quarto de l’oli, era una estança amb unes piques recobertes de cairons on com indica el nom guardàvem l’oli, a la casa hi havia trull. Era fosc també, només disposava d’un petit finestró que més que per deixar entrar la llum era per la ventilació. Per arribar al quarto de l’oli s’havia de travessar el pastador un espai que com diu el seu nom tenia al seu interior una gran pastera i un forn de llenya per coure el pa. Em feia una mica de por quan m’enviaven a omplir el setrill o a buscar olives, els pots de les olives en sols també les guardàvem en aquest quarto així com la conserva de tomàquet.

Dalt les golfes hi havia tres racons foscos, el salador, l’assecador i una saleta distribuïdora. El salador i l’assecador tenien finestra, però petita i amb mosquitera que poc deixava entrar la claror, de les bigues penjaven llonganisses seques i altres embotits, tomacons i alguns raïms que amb el temps esdevenien panses, alguna vegada sobre un canyís assecaven figues o un excedent de bolets. La saleta, aquesta sí que era negra com el sutge, no tenia finestra i guardava una caixa de núvia molt grossa que mai no havia obert; donava, a la dreta al salador i al porxo que deixo per un altre dia era enlluernador de claror i a l’esquerra a una gran estança on hi havia els cassals per emmagatzemar el gra i un cop travessada arribaves a l’assecador.

L’escala, interior tota ella, des de la planta baixa fins la primera on hi havia la sala i les habitacions per dormir, tenia dos trams i un replà, al començament la barana  lluïa un pom de porcellana blanca i el sota escala, tapiat i tancat amb una petita porta amb forrellat, era negra com la gola del llop, dins, dues gerres de ceràmica que havien contingut oli i que en obrir la porteta desprenien una forta ferum de ranci.

La comuna, fosca, molt fosca, em feia por, es conservava però no estava en ús ja que s’havia optat per solucions més modernes.

La foscor regnava també en un armariet de paret que hi havia només entrar a la cuina, s’hi guardaven llums de carburo i llums de ganxo de quan no hi havia encara electricitat. Si alguna nit de tempesta se n’havia anat la llum les havíem fet servir, com m’agradava!

Com en tot, a les cases hi ha també llums i foscors, les foscors de la meva casa d’infantesa avui han sortit a la llum, les clarors, que n’hi havia moltes vindran un altre dia.

Les foscors de les cases es poden convertir en clarors amb facilitat, les foscors de les vides no les podem il·luminar només prement un interruptor, ni amb una llàntia ni amb dues, ni amb tres...

 

(1)Ja ho sé, ja ho sé, això de quarto no és pas correcte, però sempre ho he sentit i dit així, sabent per endavant que el DIEC no ho accepta m’he pres la llicència i aquí l’usaré tant com em calgui, si fes servir habitació em semblaria que parlo d’una altra cosa.

En Joan Sales ho defensava com a editor davant de la Mercè Rodoreda de La plaça del Diamant: “Li diré a més que aquesta expressió "quarto fosc" no és sols barcelonina, sinó general a tot el territori: a Mallorca i a València no ho diuen tampoc d’una altra manera. Naturalment, si vostè s’hi entossudeix, sortirà "cambra fosca".

Carrers empedrats

Imatge: Costa Savoia, Ernest

Cal Cuscó era la vaqueria on anava a buscar la llet, el camí que hi menava era empedrat, un empedrat barroer, de pedres grosses i irregulars, en algun moment  devia haver estat en millors condicions s’hi veien ben marcades les roderes dels carros, en aquell moment però, gairebé no hi podien transitar.

Les lleis de la física no acostumen a fallar i la llei s’acomplí amb exactitud. La força centrípeta feia que tot anés com una seda, amb el que no vaig comptar va ser amb una variable, la nansa.

La lletera girava i girava i jo hi posava més ímpetu a cada gir fins que la nansa va dir: Prou!

La llet es vessà amb força i s’escampà pels reguerons que dibuixaven les pedres. La lletera rebotà tres o quatre vegades damunt les pedres i afegí un bon grapat de bonys als que ja tenia i la nansa, la culpable del desastre, restava empresonada a la meva mà que la premia amb tota la força amb l’esperança que tot hagués estat un malson. I no, no ho era un malson. Desfeia el camí capcot sense llet i amb una lletera que no serviria mai més per a res.

He pensat moltes vegades que aquell carrer, l’únic empedrat del poble, ho era per evitar l’erosió de l’aigua, quan plovia era una torrentera intransitable que desguassava al torrent de Les Anguiles.

Queien quatre gotes aquell dia, no res, jo volia prendre el paraigües del papa, un d’aquells tan grossos de pastor o això em semblava, la mama no ho volia, no veus que és massa gros? Em deia i jo, que era tossuda com una mula, vaig acabar marxant amb el paraigües en una mà i la lletera nova a l’altra.

Tornant ja no plovia gens i li vaig buscar una utilitat al paraigua, anava clavant la punxa al fang d’entre les pedres i  a cada burxada deixava un foradet definit i profund com el que deixaven les dones que anaven a la moda i duien sabates amb tacó d’agulla; un rere l’altra els foradets marcaven el camí així com en Polzet que deixava molletes de pa, cada burxada era més forta, no m’adonava que m’animava, però així que vaig entrar a casa i la mama em va mirar de cap a peus va fixar la mirada en la punxa del paraigües, la punxa ja no es veia les barnilles de mica en mica havien foradat la tela i sortien per baix.

La magnitud de l’esbroncada va ser proporcionada al desastre.

 

els diaris

En Juli, un bon amic que m’esperona en això d’escriure records, m’envia la imatge que il·lustra el text i em demana quina era la meva relació amb els diaris, si només era cosa de diumenge, quina utilitat tenien un cop llegits...

I sí, m’ha fet venir ganes de pensar-hi.

La meva relació amb els diaris comença molt aviat,  tindria sis o set anys, jo no els llegia és clar, el que jo feia era anar-los a buscar a Cal carter, era prop de casa i eren altres temps. L’avi estava subscrit a la Vanguardia i ens arribava amb el correu, correu que anava no gaire millor que ara, venia en una saca amb el cotxe de línia i el carter la duia cap a casa seva, a les dotze o dos quarts d’una acostumava a ser-hi, però hi havia dies que havia de fer més d’un viatge i algun dia el diari ja era història quan el llegien. Era molt gruixut, anava plegat i amb una faixa amb el nom del destinatari, trobava que pesava i a l’estiu em deixava les mans  emmascarades. Molt aviat vaig saber qui era un tal Galinsoga(2), no sé què ens devia fer però a casa s’hi van enfadar molt, un dia vaig saber que deia que “Todos los catalanes son una mierda” i després d’això vaig estar una bona temporada que no havia d’anar a buscar la Vanguardia.

Un cop llegits, els diaris es guardaven a la part de baix d’un armari gran de paret que hi havia a la cuina, també hi havia una habitació que li dèiem el despatx, era un despatx en realitat, però era colgat de diaris antics, no sé pas des de quin any s’hi guardaven, com hi disfrutaria ara! Llavors em feia més aviat por.

De mica en mica els diaris anaven sortint de l’armari, full per full, quan fregaven a terra per fer passeres, per netejar els vidres, per folrar algun llibre, pel fons d’un calaix, per encendre el foc, per aixafar les arengades salades a la junta de la porta ( no sé si només ho feien a casa) per omplir unes sabates que s’havien mullat o per embolicar mil i una coses, fins i tot entrepans, era ben habitual que al cine o a l’escola quan anaves al water et i volies eixugar amb molta sort trobaves penjats d’un ganxo retalls de diari que algú havia tingut l’encert de posar-hi, allò de “El elefante”(1) era un luxe.

Si encara hi havia excedent de diaris vells de tant en tant passava un drapaire i els comprava.

Què en pensaria l’avi d’això de la premsa digital?

 

 

(1 (1)  Per si ho llegeix gent jove, El elefante era un paper higiènic que era encara més rígid que el de diari, però més glamurós que aquest. No era reaprofitat.

(2 (2)  Luis Martínez de Galinsoga director de la Vanguardia nomenat pel govern franquista.

 

La Maria sense mans

En aquells temps quan trencar la capa de glaç dels pèlags era un dels jocs més divertits de l’hivern, un cop per setmana venia algú de fora a ajudar la mama a fer la bugada. Érem molts de colla a casa, l’avi i la iaia, dos oncles solters, el Pau i el Feliciano, dos mossos que eren com de la família, el papa i la mama i els petits, de quan en començo a tenir memòria érem tres, després en van venir dos més.

La rentadora era una màquina cilíndrica amb una hèlice al fons que feia girar la roba i l’aigua amb el sabó, recordo alguna vegada que la mama es barallava amb l’hèlice perquè li havia enganxat alguna peça de roba i s’havia aturat, llavors parava la màquina i desfeia l’embolic. Comprava un detergent en pols que es deia Elena, també en feia servir un amb escates i treia les taques amb sabó casolà, unes pastilles irregulars de color groc marronós amb una olor forta molt característica. A màquina hi rentava la roba petita, mitjons, calces, samarretes, vestidets, bates... Quan considerava que la roba era neta buidava l’aigua sabonosa, ja bruta, i tornava a omplir-la amb aigua clara per esbandir. A la part de dalt de la màquina hi havia un parell de corrons de goma dura que giraven accionats per una manovella i escorrien la roba. M’agradava fer-la girar i escórrer peces petites, el braç en prou feines si m’arribava per completar el gir.

Els llençols, que n’eren un munt, tovalloles, draps de cuina... això es rentava a mà al safareig. Primer ho posaven en remull amb aigua calenta i sabó dins d’un cossi,  deien que ho posaven en “estuva”, d’estovar i després la fregaven sobre la batedora per esbandir-la posteriorment en l’aigua clara del safareig. Escórrer els llençols no era feina gens fàcil i no ho podia fer una persona sola, agafaven la peça pels dos extrems i una cargolava cap a una banda i l’altra cap a l’altra fins que s’havia escorregut tota l’aigua, després s’estenia al sol. El dia de fer bugada era un dia sencer, un dia llarg i esgotador, la roba mullada pesa, rentar-la, escórrer-la, traginar-la cap a l’estenedor i a la tarda aplegar-la així que fos seca i plegar-la, tota aquesta activitat es feia molt intensa i s’afegia a la de preparar els àpats, cuidar dels nens...

Aquesta feina, dura en condicions normals ho era més encara quan al matí s’havia de trencar la capa de glaç de sobre el safareig per poder fer la bugada.

Si ja era una feina dura per a qualsevol dona penso com devia ser-ho per algú a qui li faltaven tots els dits de les mans,  només tenia els monyons, sense dits. La Maria era una dona del poble que, segons em va explicar la mama, de menuda un porc se li havia menjat els ditets i no recordo bé si també part de la mà, ella però, com que havia crescut amb aquesta dificultat havia après vulguis o no a fer la majoria de feines que una dona tenia assignades i la recordo ben bé quan venia a casa el dia de fer bugada, com fregava la roba, com l’escorria... me la mirava i la tornava a mirar ja se sap com són els nens.

Va criar una filla i un fill, feia tot el que li demanava la feina de la pròpia casa i a més a més es buscava feina fora d’aquesta. (1)

La Maria sense mans, així la coneixia tothom al poble, era una dona valenta i treballadora, ho havia de ser!

Vull amb aquesta narració fer un homenatge a totes les dones i al dur treball que realitzaven i especialment a la Maria.

(1)Era tal la seva habilitat amb les mans sense dits que tenia que quan havia de pagar a la botiga o on fos, desfeia i feia el nus del mocador de butxaca on guardava els diners amb una facilitat admirable, de vegades s’ajudava amb la boca, però ho feia.

Maria Ferrer Vives. 1906 Torrelles de Foix - Sant Martí Sarroca 1999

 

La memòria està feta d'oblits i records

 No fa gaire dies en Juli, un bon amic, m’enviava el següent fragment d’un article de’n Joan Minguet.

Tantes coses que ara preguntaria a la mama

Vivim en un món on la memòria de tots, més que fragmentada, ens és furtada

[Fragment]:

/.../

Tota memòria és, en essència, fragmentada. Qui sap si no és que, inversemblantment,...

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6677