No sempre mengen herba les cabres

No sempre mengen herba les cabres

Anava poc a l’escola, la mare havia patit una llarga malaltia abans de morir i ella feia les feines de la casa. No tenia més de nou o deu anys, el germà, un parell d’anys més gran que ella sí que hi anava, vivien amb l’avi i el pare. Ella els cuinava, comprava, rentava la roba…

L’avi tenia cabres, no un gran ramat,  sis o set només, i ella que era una nena i es delia per les coses de nena que no podia disfrutar, així que veia que s’acostava l’hora en la que la senyoreta Montserrat ens deixava anar a jugar al pati aprofitava per treure les cabres a pasturar i així, encara que de lluny, participava dels nostres jocs. Més d’una vegada ens despenjàvem pel terraplé, si la senyoreta no ens veía, i anàvem a pasar l’estona amb ella i les cabres.

El nostre pati era l’esplanada de davant l’escola, era pati i carrer, de tant en tant hi passava un carro i molt excepcionalment un tractor, alguna dona que venia amb una faldada d’herba pels conills o un cistell amb ves a saber què. L’esplanada ombrejada per quatre plataners amb una font que sempre rajava acabava bruscament per un tallat d’un desnivell de més de dos metres que donava a una llenca de terreny just al costat del Torrent, havia estat plena d’horts algun dia, hi havia una bassa sempre buida i en un dels laterals s’hi endevinaven les batedores del safareig. Aquesta llenca llavors era plantada de pollancres joves.

Devia ser un dia especial, la imatge mai no se m’oblidarà, ella asseguda a la batedora del safareig, les cabres pasturant sota els pollancres, totes menys una, una que semblava voler-se-li menjar el vestit, i no, no ho semblava, se li menjava … la nena va saltar de la batedora i amb un bastó intentava fer fora la cabra, estaba molt esverada …deixa’m, deixa’m estar, deia. M’has estripat el vestit! D’una bastonada la cabra va fugir i la nena es va asseure de nou a la batedora del safareig plorant desconsoladament. La cabra se li havia menjat tota la vora del vestit de la seva primera comunió.

 

28 de desembre 2022

El roser del pati

Jo tenia una granja a l’Àfrica, al peu dels turons de Ngong... així comença la cèlebre novel.la de Karen Dinessen ( Blixen) Memòries  d’Àfica.

Jo no tenia una granja a l’Àfrica, el que sí que tenia és un roser esplendorós a la tanca del pati, aquest  compartia espai amb un taronger que obria la temporada de perfums a principis de març i despertava de la letàrgia hivernal al roser.

Des que ens vam mudar a la casa ni un sol sant Jordi ens havia deixat sense rosa i la generosa florida s’estirava tant que a la tardor seguia oferint-nos roses, més menudes, però igual de perfumades, fins i tot un nadal vam tenir-ne, costava podar-lo veient les ganes que tenia de florir...

Feia unes ponzelles precioses que quan s’obrien oferien un bededéu de pètals perfumats que no te’n podies estar de guardar-los fins que s’assecaven, un bon cistell de pètals havia omplert més d’una vegada...

Però tot té un final, no sé quantes primaveres ha perfumat, a mi me n’ha regalat trenta una, de ben segur  ja havia estat generós amb els anteriors propietaris de la casa, era el seu tarannà. No podia suportar veure’l sec, era massa dolorós...

Ara una sòbria pedra i la primera pàgina del llibre El camí dels molins on Roser Guasch Bea va voler esmentar-lo, guarden el seu record, havia sigut testimoni de la conversa que vam mantenir  ella i jo el 14 d’abril de 2017, conversa que fou l'origen del projecte  que més tard es convertiria en llibre i on hi trobarem també aquarel·les d’algunes de les seves ponzelles.

Gràcies

                   

 27 d’agost 2022

 

Coses de les xancletes

Les xancles

A casa no estaven gaire per històries, a l’hivern botes i a l’estiu sandàlies, amb mitjons primer i en plena canícula sense. Jo em “pirrava” per unes xancles, em semblaven la cosa més exòtica!  el “més millor” del món, i com que no me les compraven me les fabricava jo, un cartó retallat a la sola i un retall de roba vella que me’l lligava al peu, aquell plaf, plaf que sonava en picar el cartó al taló em semblava el més glamorós que es podia sentir.

Una tarda xafogosa de no recordo si juliol o agost l’avi regava a “l’altra banda”, l’altra banda era la partida separada de casa pel torrent de les Anguiles, un pontarró que anomenàvem l’arc unia aquesta partida amb l’hort de casa; el pontarró era estret, just per deixar passar el rec que duia l’aigua de regar a l’altra banda i deixar-te passar caminant cautelosament amb un peu a cada banda de rec.

Anar a l’altra banda quan l’avi regava era una aventura, l’aigua era fresca i m’encantava veient com l’aigua corria pel rec i omplia el quadrant, quan era ple, el tancava i feia córrer l’aigua cap el següent, jo l’ajudava i em posava al final per dir-li que l’aigua ja arribava i que podia canviar de quadrant, com m’agradava! i aquella olor de terra mullada, i els cargols que revivien i els borinots i les marietes... però aquell dia en qüestió jo havia pres una decisió errònia, el meu disseny de xancletes de cartró no era el més idoni per passar per l’arc a l’altra banda; amb un peu a cada costat del rec dificultosament anava avançant, no m’havia adonat que la “Xispa”, un podenc eivissenc que l’avi tenia, m’havia seguit i que a mig arc em va voler avançar fent-me perdre l’equilibri i caure daltabaix de l’arc, no era més d’ un metre i mig d’alçada, però vaig caure de cap i em vaig fer un petit tall al front, l’avi em va sentir com plorava i això ho recordo bé em va  dur a coll fins a casa. Josefina, Josefina! ves a avisar el metge, corre, ves a avisar el metge...  sé que em van posar un punt, així a la brava i vacuna antitetànica; quina por em feien les agulles!

Pintors d'ofici

Anton Barnadas Bas 1915 aprox

Anton Barnadas Bas va néixer al Vendrell el 18 de febrer de 1899. Era fill d’Anton Barnadas Martorell i de Marina Bas Barot. Diu al registre de baptismes que va ser batejat solemnement el 28 de febrer  tot i que ja havia estat batejat  d’urgència per la llevadora  en el moment de néixer.

Consta en el registre de matrimonis que el seu pare quan es casa amb Marina Bas el 23 de maig de 1895 té vint-i -cinc anys i és pintor d’ofici, ell seguirà també amb aquest i el transmetrà al seu fill Anton Barnadas Rosell. També era pintor el seu germà Josep Barnadas Bas que com ell  llegà l’ofici al seu fill Josep Maria Barnadas Poch. Ara al 2022 no queda cap pintor d’aquesta nissaga.

                                                                                La Riba

ABB era fill d’Anton Barnadas Martorell, primer fill de la família nascut a La Riba el 1871, els seus germans Josep, Simeon i Anna van néixer ja a El Vendrell, se’ls coneixia  pels de Cal Tonet Paperer ja que tenien un negoci relacionat amb l’ofici, manufacturaven i comerciaven papers, paperines i altres productes. A la Riba hi ha encara les restes del Taller o molí dels Bernades (tal com era escrit fins que els inscriuen a El Vendrell) al marge dret del riu Brugent  sortint de La Riba.

 ABB morí jove al 40 anys el juliol de 1939, la mateixa edat que tenia el seu pare en morir el 1926 i el seu avi Joan Barnadas Ferrer el 1886, que segons diu el registre morí al seu domicili a la plaça Nova 3 i consta que és paperer.

Testimonis de l’ofici de pintor en conservem molts i particularment alguns em “prenen “ moltes estones com és el cas del d’avui.

Una preciosa col.lecció de làmines : ‘MODELLI D’ARTE DECORATIVA’ pertanyent a ABB d’on prenia model per als dissenys que després pintava a les cases, perquè quan dic que eren pintors d’ofici vull dir això, d’ofici, tenien una basta formació en tècniques i estils, no es limitaven només a canviar el color de les parets o a emblanquinar fatxades, cosa que per altra banda també feien. La col·lecció la conservà el seu fill A. Barnadas Rossell  fins que ha passat a les meves mans i la conservo amb gran estima.

Cada carpeta conte 60 làmines són dissenys de prestigiosos artistes italians de principis del sXX, hi ha dissenys de vitralls, plafons ceràmics, estampats tèxtils, decoracions pictòriques murals... a tot color i cuidada impressió, editades entre 1910 i 1915 aproximadament a l’interior hi ha l’etiqueta d’on les va comprar, una llibreria que en aquell moment estava situada al carrer Banys Nous i que després es traslladà a l’eixample especialitzada en llibres d’art, era l’epoca en que ell es formava a Barcelona i en la que segurament es va fer la fotografia, al carrer Sant Pau, Fotografia Rovira tal com consta al darrere la postal.

Del nèfle al basilisc

Ha sigut un any generós de nespres, tant ho ha sigut que molts s’han quedat per alimentar garces, estornells i merles que, ara pico aquí, ara pico allà deixen mig fruit esventrat penjat de les branques sec com una pansa. Mentre els anava tallant i deixant l’arbre una mica més airejat, m’ha vingut al cap la paraula francesa “nèfle”  i tot seguit he recordat la Madame, la professora de francès de cinquè i sisè de batxillerat.

No sé com es deia, la coneixíem per “Madame” així, a seques, era una dona que rondava la seixantena i per l’aspecte, només li faltava encasquetar-se una boina, semblava escapada d’un escamot de la “résistance”; ara que, les coses com siguin, semblava de la resistència, una revolucionària, però a nivell pedagògic era d’allò més carca, pobra dona!

A sisè féiem  literatura francesa, però d’allò que se’n diu literatura pròpiament, poca, molt poca, ens feia memoritzar vida i miracles de tots els moviments literaris i dels seus autors, crec que si ara algú em donés peu recitaria de “carrerilla” la biografia de Victor Hugo amb pèls i senyals, en francès és clar, “comme il faut”... que si “ Il est né au bord de la mer... que si il est né a la campagne... i l’única dona que recordo haver estudiat entre tants homes il·lustres: Madame de Sévigné.

Doncs bé, el “nèfle” m’ha refrescat una mica la memòria d’aquell sisè 1969/70 que ara veig tan llunyà.

Des de La chanson de Roland passant per Ronsard amb La Pléiade, Les fables de Jean de la Fontaine amb Le lion et le moucheron,  faula que l’avi Ramon recitava de memòria, ell l’havia apresa a Fortianell quan estudiava amb els frères de la doctrine chrétienne i  jo, sense entendre res, l’escoltava embadalida.

Madame de Sévigné, amb el seu epistolari, François René de Chateaubriand la biografia del qual començava així: Il est né au bord de la mer, a Sant Maloú, La Bretagne en 1768... i seguíem recitant com cotorres tota la biografia...

Jean Racin, Molière per sempre més he sabut que el seu nom era Jean-Baptiste Poquelin, Alexandre Dumas, Victor Hugo, Rimbaud, Baudelaire, Mallarmé, Apollinaire...

Però del que més me’n recordo és de Tartarin de Tarascon, la madam ens la va fer llegir i traduir, es tracta d’una novel·la d’Alphonse Daudet protagonitzada per un home aventurer ple de fantasies i pardals al cap al qual passen mil facècies, en aquesta novel·la vaig conèixer la paraula basilisc(1), paraula que jo creia que es referia a una planta i en buscar-la al diccionari vaig saber que era un animal mitològic.

Alguna cosa ens va quedar de les llargues estones d’estudi memorístic... i del nespre me n’he anat al basilisc ves quin trajecte...

 

 

(1) El basilisc  és un monstre de la mitologia grega que petrificava amb la mirada, com la Medusa; de fet, es deia que havia nascut d’aquesta en ser decapitada per l’heroi Perseu.

En repòs. Cal Xerta

L'antic molí paperer de Cal Xerta, a Sant Pere de Riudebitlles, data de principis del segle XVIII i darrerement s'ha convertit en un centre amb finalitats artístiques i culturals. Un espai que em va semblar perfecte per exposar obra de la col·lecció: En repòs

He volgut posar imatges de l'espai buit i amb el mobiliari original perquè tal com diu l'Anna Tomàs ... és un escenari viu que amplia encara més la profunditat de l'obra. I això mateix crec, en veure'l vaig pensar : me l'han fet a mida...

La col·lecció En repòs mostra obres des del 2015 fins el 2021. Pretenen suggerir ambients de treball, d’ara, d’altres temps i de sempre.

Si voleu seguir llegint i veient més obra, cliqueu l'enllaç:

http://www.camillaperez.com/?p=6547

 

 

A propòsit d'unes flors

Del 2 al 26 de març

Sala Portal del Pardo

Carrer Major, 10 El Vendrell

Feia temps que pintava la vegetació propera i d´aquesta activitat en va néixer el llibre El camí dels molins, obra a quatre mans amb Roser Guasch Bea, el publica Arola Editors l´agost de 2019.

Sentia la necessitat de fer alguna cosa per deixar anar una mica més la imaginació i que em permetés llicències que una rosella o un lletsó no necessiten.
M'agrada molt Mercè Rodoreda i en el seu llibre Viatges i flors  en descriu trenta-vit que no fa créixer al jardí de casa sinó que li creixen a l'imaginari... aquestes són les flors que em van servir de model. Les acurades descripcions de l'autora em guiaven sobre el paper, però no em posaven pas límits, ans el contrari, m'animaven a saltar marges i una rere l'altra van anar florint. Era un entreteniment, ho feia només per a mi, així com rego els rosers o les petúnies...

Un dia en una reunió d'amics artistes els les vaig ensenyar i de seguida la Nati, Nati Soler Alcaide poeta i escriptora, va notar que li venien moltes ganes de fer la seva interpretació inspirant-se en Mercè Rodoreda i en les meves aquarel·les, no passà massa temps que fou Carlota Baldrís, compositora, la que tingué ganes de fer una música per a cada una d'elles. Ens anàvem trobant i afegint idees, volíem que fos un projecte interdisciplinar, polièdric com diu el nostre amic i mestre Joan Descals, ja hi teníem la literatura, les arts plàstiques, la música... en aquest moment és en el que Pep Vinyes director del grup de teatre Inestable del Vendrell i component del grup d'amics s'incorpora al projecte i un dia ens deixa anar: Què són tantes flors sense un perfum! i és en aquest moment  quan Esperança Cases, Mestra artesana perfumista s'hi incorpora i crea un perfum per a cada flor.

Paral·lelament Òscar  Esquerda, editor d'Ònix, en publica el llibre amb el títol del projecte: A propòsit d'unes flors amb les aquarel·les i  els textos de la Nati i sortosament les noves tecnologies en permeten coses inimaginables no fa pas tant i a partir d'un quadradet que avui ens és ben familiar, codi QR, podrem visualitzar un vídeo amb la música de Carlota Baldrís i les meves aquarel·les. Un segon quadradet màgic d'aquests ens durà a visualitzar un altre vídeo documental presentant els autors.

I encara n'hi ha més una capseta que conté les trenta-vuit flors perfumades i l'accés a la música, una sèrie limitada a cinquanta exemplars.

Mentre duri l'exposició hi ha programades les activitats següents:

2 de març a les 18:30h. presentació de l’exposició a càrrec del Grup de Teatre Inestable del Vendrell  i de la violinista Anna Urpí Baldrís.

5 de març a les 10:00: L'olor de l'art a càrrec d'Esperança Cases

9 de març a les 18:30h presentació del llibre A propòsit d’unes flors. Hi intervindrà Joan Descals i podrem veure el documental d´Andrea Rigalós Cases sobre el projecte i el vídeo amb la música i les aquarel·les A propòsit d’unes flors.

12 de març a les 11:00 Audició comentada de la música de les flors, a càrrec de Carlota Baldrís

16 de març a les 18:30h. visita guiada, a càrrec de Camil·la Pérez Salvà i Nati Soler Alcaide.

19 de març ales 10:00 matinal

23 de març a les18:30h. taller de pintura i escriptura a càrrec de Nati Soler Alcaide i Camil·la Pérez Salvà

26 de març a les 18:30h Taller de teatre impartit per Pep Vinyes

I com que el projecte ha estat molt complex

Agraïm:

Als membres del Grup de Teatre Inestable del Vendrell la  representació teatral.

A la violinista Anna Urpí Baldrís la interpretació de la música.

A Ton Barnadas i a Linus Urpí  les fotografies.

A Andrea Rigalós Cases el documental sobre el projecte.

A Linus Urpí el muntatge audiovisual amb la música i les aquarel·les.

A Oriol Padrós la mescla d'àudio.

A Joan Descals la presentació del llibre a la Sala del Portal del Pardo

Blog d' A PROPÒSIT D'UNES FLORS on podreu trobar tota la informació del projecte:

https://www.apropositdunesflors.blogspot.com