Visc el confinament d’una manera ben estranya, plena de sentiments contradictoris.
D’una
banda, com tothom, preocupada pels temes de salut que afecten tantes persones
directa o indirectament, els que estan a primera línia de foc, vaja! ja hi som,
he fet servir aquell llenguatge bèlic que tanta angunia em fa! Camil·la, au, pensa
una altra manera de dir-ho, t’has deixat emportar per les rodes de premsa del “comité
de gestión” de les dotze, aquelles que tan critiques. Ho torno a provar: Estic
preocupada deia per aquells que viuen en la seva pròpia pell la pandèmia, sí
així és millor, afectats, familiars, personal mèdic que els atén, servei de
neteja, ambulàncies... Sí, m’agrada molt
més així. Em preocupen molt i tinc la sort que de moment no tinc ningú a la
família ni conegut proper que estigui en aquesta situació, sé per altra banda, que
tothom hi està exposat.
El
que deia doncs, d’una banda visc aquest temps de confinament amb gran preocupació,
hi ha moments però en els que m’agradaria que aquest confinament no s’acabés
mai.
Tot
hi viure en una zona molt tranquil·la enmig de la natura i estar acostumada a
sentir els ocells només obrir una finestra, a saber l’hora d’una tarda d’estiu perquè
els abellerols tornen a jóc, adonar-me de cop un matí que les fulles del
lledoner groguegen o que caparregen els primers pàmpols, tot i viure-ho sempre tan
intensament, ara, aquest silenci, forçat ho sé, silenci només semblant al que es
pot escoltar quan neva, quan sembla que la neu ho atura suaument tot fins el
vol del pit-roig que levita suspès sense gosar deturar les potetes en aquest silenci
blanc per no trencar-lo, m’agrada, m’agrada molt.
Ara
aquest confinament que no és pas per cap motiu plaent, ho sé, em procura
moments d’aquest màxim plaer de recolliment i d’introspecció i alhora de
sentir-me més viva que mai, de sentir-me realment natura, de sentir bategar la
saba soca amunt per fer esclatar els borrons i tornar la primavera.
Deia
G.K. Chesterton: Totes les civilitzacions decauen quan obliden les coses més òbvies.
Potser
és el moment de fer-nos un niu amb branquetes de canyella i encendre’l amb nosaltres dins i renéixer, com
l’au Fènix, de les cendres.
Hem
oblidatles coses més òbvies
23
de març de 2020
