dissabte, 27 d’agost del 2011

La meva primera mestra



Amb els meus germans Agustí  i  Joana, el Jordi encara no anava a escola, el darrer any que  vaig anar a St. Martí.



EN HOMENATGE A MONTSERRAT SAPERAS


No recordo el meu primer dia d'escola, tenia tres anys era setembre de 1957, el que sí que recordo és la senyoreta Montserrat Saperas i l'estufa de llenya que els dies freds d'hivern, com si a la gallineta cega juguéssim, voltàvem esperant el torn per llegir o perquè ens corregís les sumes. L'estufa tenia una xemeneia llarga amb un colze que la duia  fins un forat fet al vidre d'una altíssima finestra, encara la veig fumejant. 
Portàvem bata blanca, els pupitres de fusta, grossos, amb un forat a la dreta on hi havia un recipient de plom per a la tinta, quan ets petit tot ho veus més gros, si et relliscava la tapa feia molt de soroll i això podia ser que et fes anar de cara a la paret, no recordo càstigs físics.

Era una escola unitària que se'n deia, anàvem totes les nenes juntes des que començàvem fins que deixàvem l'escola, jo als nou anys la vaig deixar per anar a Vilafranca a fer el batxillerat. 

L'escola tenia un pati que no fèiem servir, jugàvem davant, al carrer, de cotxes no en passaven gairebé, de carros i tartranes tants com vulguis, ens repartíem el carrer amb els nens, la frontera era una filera de pedretes que els que sortien primer procuraven desplaçar ràpidament, a favor seu és clar. 
Anàvem, encara que la senyoreta no ho volia, a buscar pinyons al bosquet, era a l'altra banda del torrent i no volia que hi anèssim, a beure aigua a la font que hi havia al davant, jugàvem al mocador, a cuit amagar, als esguerrats, l'eixarranca, a saltar corda, feiem juli, això no sé si ara ho saben els nens...als plantats...quan sentíem picar de mans era l'hora d'entrar.

En arribar la primavera dedicàvem un o dos dies a anar al pati pròpiament dit,  com una selva, era un pati al costat de l'aula amb un mur tot tombant i una porteta petita que donava al caminet del darrere, avui engolit per La Rambla. A tocar d'aquest mur hi havia alguna flor, geranis, rosers... ofegats per la dominant herba, la tasca d'eliminar-la era nostra, dedicàvem el dia a arrencar-la, ai si trobaves una ortiga!  després un cop net hi jugavem dos o tres dies per acabar d'aixafar-la si en quedava alguna. Tot això passava abans del dia 27 d'abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat onomàstica de la senyoreta que cada any ens portava d'excursió a la Font de la Salut i després, la seva germana Isabel que passava temporades amb ella ens tenia preparada xocolata desfeta, cantàvem el Virolai i a totes ens cridava molt l'atenció la veu aguda i tremolosa que tenia. Era un dia excepcional. Quan la senyoreta Isabel, la seva germana, era a Sant Martí, ens ensenyava de fer puntes de coixí, jo no me'n vaig ensortir mai massa.

Em cridava molt l'atenció un armari que hi havia a la dreta de l'aula mirant la taula de la mestra, era un armari de fusta amb dues portes que no es podien tancar de ple que estava, hi havia llibres i sobretot hi havia milers, potser només eren centenars, de làmines per fer còpia de dibuixos, flors, capitells, caps de cavall, escultures gregues... ara no s'estila però penso que s'agafava molta habilitat i domini del traç fent aquells exercicis, de creatius no en tenien res, però era l'eina per poder expresar-te, com la cal.ligrafia per fer intel·legible la lletra.

Darrera la taula de la mestra, una porta donava a una habitació que recordo fosca, només il·luminada per una trista bombeta que penjava d'un fil caragolat, amb un pàmpol blanc ribetejat de blau, només hi entràvem quan fèiem cua esperant que ens donés la llet en pols que enviaven els EEUU i distribuïa Caritas, la guardava en uns bidons grossos de cartó reforçats per uns cèrcols metàl.lics, era una pols groguenca d'olor i sabor especials, costava disoldre-la en l'aigua, també ens donaven formatge, un formatge que anava en unes llaunes cilíndriques, ho trobava tot ben bo! aquest ajut es va rebre des de 1953 al 1963 ...si n'han passat de coses...

Diuen que els bons records, amb els anys els mitifiquem, potser sí, i els dolents com una mena d'autodefensa els oblidem de mica en mica, potser sí, jo de l'escola a St. Martí en tinc només de bons de records i en això penso que hi té molt a veure la senyoreta Montserrat Saperas, aquí el meu record en homenatge.


Publicat al Martinet, Butlletí local de Sant Martí Sarroca el 27 d'agost de 2011

Més

2 comentaris:

  1. Els mites van néixer així, dels bons records sobretot. Molt tendre el record de la teva primera mestra d'escola.

    ResponElimina
  2. Quina bona memòria per als bons records, Camil·la! I que generosa i agraïda. La Srta. Montserrat Saperas va fer bona feina!

    ResponElimina