La flor del llessamí

Fora el baluard, arrambada al mur hi havia una palmera que s’aixecava esvelta, la soca estava recoberta d’un llessamí que s’estirava del mur veí i s’enfilava amunt com si volgués atrapar l’ull de la palmera.

A l’estiu, quan el llessamí estava ben florit feia una olor dolça i profunda, sobretot al capvespre; els borinots rossos no paraven de libar el nèctar de les diminutes estrelles blanques i amb el moviment d’ales feien que el perfum s’escampés més encara.

Tot molt bucòlic, però ja se sap, no hi ha nit sense dia ni fred sense calor...

Coses d’aquelles que no tenen pas un motiu conegut van fer que de canalla triéssim aquest racó tan bonic per estalviar-nos pujar a la segona planta de casa on hi havia el wàter. Sota la palmera, a recer del mur i sota el llessamí, s’omplia de pipís i caques de la canalla de la casa, la veritat és que de petits tombàvem una mica com animalets feréstecs pels voltants de la casa, dins i fora del baluard i alguna incursió més atrevida i tot... fèiem com els gossos i els gats companys de jocs, quan en teníem ganes ens n’anàvem sota la palmera i au! Que vagi de gust!

Fa anys que ja no hi ha baluard ni mur ni llessamí i el morrut va poder amb la palmera...

M’agrada molt l’olor de llessamí i n’he plantat uns quants a casa, la meva germana en canvi  no la pot sofrir, diu que el llessamí fa pudor de merda.

Tot depèn, ja ho diu la cançó.

Va de mongetes

Havien estat batudes i ventades, encara que sempre en quedava alguna d’un color que no era prou catòlic (així ho deien) o hi havia pedretes, cargolins, trossets de tronc, terrossets de fang sec... Tots al voltant de la taula de la cuina asseguts banda i banda en dos bancs ens concentràvem en la tria de les mongetes, al mig una muntanya que semblava no haver-se d’acabar mai; amb la mà n’acostàvem un grapadet i amb molta cura separàvem les brosses de les mongetes, que si això, que si allò, que si les del ganxet, que si les del carall, que si afartapobres, no, no, del genoll de crist, aquest any les de l’avellaneta no han anat bé... i sense adonar-nos-en les havíem triades totes.

Per arribar a taula les mongetes s’havien sembrat en una terra prèviament treballada, s’havien marcat els quadres ben escairats i anivellats, el rec a manta volia el terreny amb un lleuger pendent per fer  arribar l’aigua al final del solc, regar suposava haver omplert la bassa de la sínia. Si totes naixien  res, però si no ressembrar les que no havien germinat i que no vingués cap conill a fer el tast...  Per  emparrar les mongeteres havien tallat, en el seu temps, les canyes. Quan calia s’havien  tractat pel pugó, ensofrat, desherbat, regat, i una altra vegada, i una altra fins que després de la florida fruitaven, s’engruixien i granaven, un cop granades s’havien d’assecar penjant de les canyes, quan eren ben seques les separaven d’aquestes i les guardaven a cobert en un lloc eixut i resguardat dels ratolins fins el moment de batre-les.  

Havia vist batre a l’era amb una pala de fusta després amb una forca es llençaven enlaire  les mongetes, com que pesaven més, queien fent un munt, les tavelles seques, més lleugeres, eren endutes pel vent una mica més enllà i formaven un altre munt; lògicament no tots els dies eren bons per ventar, calia vent, ni massa, ni massa poc, el suficient i això... el terme mig costa d’aconseguir. Si el vent no acompanyava i n´hi havia moltes ho feien amb una ventadora, una màquina que accionant una roda amb una manovella produïa vent, d’aquí el nom, movia una sèrie de garbells de més gruixut a més fi que separaven els llegums de les impureses,  feia soroll i molta pols, també podia funcionar moguda per un motor.

I tot això per aconseguir unes humils mongetes, humils, que no mancades de gran valor gastronòmic i nutricional, un dels ingredients indispensables en la nostra tradició culinària... quant de temps, d’esforç i de coneixements calen per aconseguir un quilo de mongetes! i qui diu mongetes diu cigrons o llenties o qualsevol altre producte del camp, del camp com ha de ser, lògicament no em refereixo a la producció agrària extensiva sense escrúpols...

I que poc el valorem  aquest treball i aquest bon fer! 

 

A propòsit d'unes flors

“A propòsit d'unes flors” de Camil·la Pérez Salvà,  s’exposa a l’Espai Cultural Fòrum Berger

• L’Espai Cultural Fòrum Berger acollirà a partir del 19 de maig fins al 25 de juny l’exposició la Camil·la Pérez Salvà “A propòsit d’unes Flors”
• Un diàleg de flors, exaltat pel perfum i la música acompanyarà aquesta exposició

 

El divendres 19 de maig a les 19h s’inaugurà a l’Espai Cultural Fòrum Berger “A propòsit d’unes flors” una col·lecció d’aquarel·les de l’artista Camil·la Pérez Salvà, que van néixer com un passatemps durant el temps de pandèmia, per plasmar  les “Flors de debò” de Mercè Rodoreda on l’escriptora va descriure un fantàstic jardí floral que expressa un recull de flors imaginàries que, en ser escrites, anaven esdevenint flors de debò.

A l’Espai Cultural Fòrum Berger, tindrem l’oportunitat de contemplar les expressions de les diferents flors creades per Pérez Salvà de múltiples colors i formes sorprenents i que aniran acompanyades de perfums especialment creats per la perfumista Esperança Cases Prats per fer un joc de sentits d’aquest conjunt d’aromes tan particulars tot escoltant la melodia composta per la Carlota Baldrís.

I és que les flors destil·len perfum, i en aquesta exposició, tindrem l’oportunitat de jugar amb la vista i l’olfacte i també amb l’oïda. Es podrà olorar l’aroma i escoltar la música composta per cada una de les flors mentre es visita l’exposició, convertint-la en una experiència plurisensorial.

A la sala també hi haurà la projecció d’un vídeo presentació realitzat per Andrea Rigalós de tot el procés creatiu on s’explica els diferents components i processos del projecte "A propòsit d'unes flors".

La culminació d’aquesta interdisciplinarietat va ser l’edició del llibre que porta el nom de l’exposició ‘A propòsit d’unes flors’ editat per Onix Editor. El llibre recull els textos i la forma. La imatge de la Camil·la primer, ja que va ser el punt de partida. Tot seguit la Nati Soler Alcaide en va escriure la veu, tot escoltant les flors amb unes cites que fan referència a aquest fantàstic jardí. Més tard la Carlota Baldrís posà la melodia, però que queda en secret fins a tenir el llibre a les mans, llavors es pot escoltar utilitzant el codi QR impresos al llibre.

Dins la mateixa experiència, podrem gaudir de la fragància de l’obra, que la trobarem al punt de llibre perfumat per l’Esperança Casas Prats.

De manera presencial o a través del llibre que podreu adquirir Fòrum durant l’exposició, no perdeu l’oportunitat de viure ‘A propòsit d’unes flors’ i submergir-vos en aquesta experiència multisensorial.

Espai Cultural Fòrum Berger – Exposició “A propòsit d’unes flors”

A partir del 19 de maig fins al 25 de juny

• horari de dijous a dissabte de 18 a 20h i diumenges i festius de 12 a 14h i de 18 a 20h

https://music.youtube.com/playlist?list=OLAK5uy_kuxNhlJE1AYdHUjAt8G11LFKwd4fFyyno&feature=share

 

!Que viene el mínimo, que viene el mínimo!

Per poder accedir als estudis superiors era necessari estar inscrit al “Sindicato Español Universitario” SEU, un òrgan de control franquista dels estudiants que funcionà des de 1943 fins als 1965, si eres dona necessitaves haver completat el “Servicio Social”, indispensable per treure’t el títol així com el passaport i el carnet de conduir, donant per descomptat que calia també el consentiment del pare o tutor i en cas d’estar casada, del marit...

Certificació d’haver finalitzat el SS

Remenant àlbums de fotografies antigues em va caure a les mans una imatge d’un grup de noies, entre les quals la meva mare, caminant en formació de dues, se les veu contentes, totes amb faldilles del llarg recomanat bruses blanques, espardenyes... i un cinturó de cuir marró amb sivella platejada on s’hi veu el jou i les fletxes de la “Falange” . La mama el tenia guardat en una capsa, n’hi havia una altra petita de cartró que contenia fragments de corall blanc trobats a la platja durant aquells estius, en foren dos el de 1947 i el de 1948.

Noies universitàries als campaments del SEU 1947 (la del mig que s’agafa el braç és la mama)

 Tan pot ser que les noies de la imatge, anessin com que tornessin de Sa Riera, la cala més propera on anaven a banyar-se i on un d’aquests estius una instructora la va fer capbussar a l’aigua des d’una roca provocant-li un bon ensurt, la mama sempre ho explicava ressentida. També ens parlava de les illes Medes i del molt que li havien agradat i de les excursions amb barca que hi feien.

S’estaven a Begur, al Convent de Santa Reparada també se’l coneixia pel Convent dels Mínims, avui hotel i pels anys quaranta casa de colònies del SEU on, si us plau per força, les universitàries anaven a fer campaments  per obtenir el SS (Servicio Social) obligatori.(1)

Durant l’estada feien esport i sobretot eren instruïdes més ben dit, adoctrinades en el “nacionalsocialismo”.

Explicava la mama que a les nits quan s’adormien sempre hi havia alguna graciosa que cridava: “Que viene el mínimo! Per espantar-les, no entenc perquè, els mínims són frares d’una orde fundada per Sant Francesc de Paula que en una època passada havien viscut al monestir i se’ls dona aquest nom per la seva gran humilitat i austeritat... quan li preguntàvem perquè això les espantava tant deia que s’explicava que a alguns d’aquests frares se’ls havia emparedat i això les inquietava...

(1)Vint anys més tard, per treure’m el títol vaig haver de passar també per una mena de campaments de la “Sección Femenina de la Falange” i treure’m el SS necessari encara per obtenir el carnet de conduir i el passaport, era a la mitat dels setanta

 

El quarto Fosc

El quarto fosc(1)

Vaig néixer i viure fins els quinze anys en una casa molt gran i carregada d’història, els primers documents on se’n parla daten de 1580 quan Anton Salba, llavors amb be alta, fill de Toni Salba, pagès de Trisach (Trizac actualment), Bisbat de Claramunt (Clermont Ferrand) Regne de França i de la seva muller Margarida es casa amb Francesca Santa Cana filla de Joan i Joanna Santa Cana, difunts, de Sant Martí Sarroca. (Noms, cognoms i topònims escrits com en el document)

En aquesta casa hi nasqué la meva mare, l’avi matern, besavi, rebesavi... i així ininterrompudament fins al segle XVI.

El quarto fosc per excel·lència era en un corredor, fosc també, il·luminat tènuement per la claror somorta d’una finestreta que deixava passar la llum després d’haver travessat el quarto dels nens. S’hi entrava per una porta corredora, que grinyolava sovint, i en fer-ho una alenada de naftalina t’omplia els narius transportant-te a una època passada, una trista bombeta amb un pàmpol blanc ribetat de blau penjava del sostre, a banda i banda s’alçaven foscos dos armaris de doble porta i altell, en front de la porta un penjador de cap a cap de paret carregat d’abrics i jaquetes d’altres vides, gairebé totes finides, cadascun en un penja de fusta amb un pal centrat que baixava i feia més còmoda l’acció de penjar-los, tots reposaven sota una cortina de cretona estampada que els guardava de la pols. Sota el penja robes una caixa gran de fusta, segurament de l’aixovar d’alguna jove de la casa, plena de mantes i vànoves.

A l’esquerra de la porta corredora, penjat a la paret hi havia un giny, una mena de recipient blanc amb un ribet blau del qual baixaven unes gomes que em tenia ben intrigada, no podia preguntar-ho massa, si ho feia em delatava ja que volia dir que havia entrat al quarto fosc, més endavant vaig saber que era un estri utilitzat per posar lavatives.(2)

Als armaris hi havia vestits i sabates d’home i de dona tot de l’any de la picor, com m’agradaria poder-los remenar ara! Quanta història! Era un lloc perfecte per anar a fer incursions clandestines, disfressar-se, deixar-se emportar per la fantasia i endinsar-se en mons de conte; la mama s’enfadava perquè ho deixàvem tot remenat, però de tant en tant no podíem resistir la crida d’allò prohibit.

El quarto de l’oli, era una estança amb unes piques recobertes de cairons on com indica el nom guardàvem l’oli, a la casa hi havia trull. Era fosc també, només disposava d’un petit finestró que més que per deixar entrar la llum era per la ventilació. Per arribar al quarto de l’oli s’havia de travessar el pastador un espai que com diu el seu nom tenia al seu interior una gran pastera i un forn de llenya per coure el pa. Em feia una mica de por quan m’enviaven a omplir el setrill o a buscar olives, els pots de les olives en sols també les guardàvem en aquest quarto així com la conserva de tomàquet.

Dalt les golfes hi havia tres racons foscos, el salador, l’assecador i una saleta distribuïdora. El salador i l’assecador tenien finestra, però petita i amb mosquitera que poc deixava entrar la claror, de les bigues penjaven llonganisses seques i altres embotits, tomacons i alguns raïms que amb el temps esdevenien panses, alguna vegada sobre un canyís assecaven figues o un excedent de bolets. La saleta, aquesta sí que era negra com el sutge, no tenia finestra i guardava una caixa de núvia molt grossa que mai no havia obert; donava, a la dreta al salador i al porxo que deixo per un altre dia era enlluernador de claror i a l’esquerra a una gran estança on hi havia els cassals per emmagatzemar el gra i un cop travessada arribaves a l’assecador.

L’escala, interior tota ella, des de la planta baixa fins la primera on hi havia la sala i les habitacions per dormir, tenia dos trams i un replà, al començament la barana  lluïa un pom de porcellana blanca i el sota escala, tapiat i tancat amb una petita porta amb forrellat, era negra com la gola del llop, dins, dues gerres de ceràmica que havien contingut oli i que en obrir la porteta desprenien una forta ferum de ranci.

La comuna, fosca, molt fosca, em feia por, es conservava però no estava en ús ja que s’havia optat per solucions més modernes.

La foscor regnava també en un armariet de paret que hi havia només entrar a la cuina, s’hi guardaven llums de carburo i llums de ganxo de quan no hi havia encara electricitat. Si alguna nit de tempesta se n’havia anat la llum les havíem fet servir, com m’agradava!

Com en tot, a les cases hi ha també llums i foscors, les foscors de la meva casa d’infantesa avui han sortit a la llum, les clarors, que n’hi havia moltes vindran un altre dia.

Les foscors de les cases es poden convertir en clarors amb facilitat, les foscors de les vides no les podem il·luminar només prement un interruptor, ni amb una llàntia ni amb dues, ni amb tres...

 

(1)Ja ho sé, ja ho sé, això de quarto no és pas correcte, però sempre ho he sentit i dit així, sabent per endavant que el DIEC no ho accepta m’he pres la llicència i aquí l’usaré tant com em calgui, si fes servir habitació em semblaria que parlo d’una altra cosa.

En Joan Sales ho defensava com a editor davant de la Mercè Rodoreda de La plaça del Diamant: “Li diré a més que aquesta expressió "quarto fosc" no és sols barcelonina, sinó general a tot el territori: a Mallorca i a València no ho diuen tampoc d’una altra manera. Naturalment, si vostè s’hi entossudeix, sortirà "cambra fosca".

Carrers empedrats

Imatge: Costa Savoia, Ernest

Cal Cuscó era la vaqueria on anava a buscar la llet, el camí que hi menava era empedrat, un empedrat barroer, de pedres grosses i irregulars, en algun moment  devia haver estat en millors condicions s’hi veien ben marcades les roderes dels carros, en aquell moment però, gairebé no hi podien transitar.

Les lleis de la física no acostumen a fallar i la llei s’acomplí amb exactitud. La força centrípeta feia que tot anés com una seda, amb el que no vaig comptar va ser amb una variable, la nansa.

La lletera girava i girava i jo hi posava més ímpetu a cada gir fins que la nansa va dir: Prou!

La llet es vessà amb força i s’escampà pels reguerons que dibuixaven les pedres. La lletera rebotà tres o quatre vegades damunt les pedres i afegí un bon grapat de bonys als que ja tenia i la nansa, la culpable del desastre, restava empresonada a la meva mà que la premia amb tota la força amb l’esperança que tot hagués estat un malson. I no, no ho era un malson. Desfeia el camí capcot sense llet i amb una lletera que no serviria mai més per a res.

He pensat moltes vegades que aquell carrer, l’únic empedrat del poble, ho era per evitar l’erosió de l’aigua, quan plovia era una torrentera intransitable que desguassava al torrent de Les Anguiles.

Queien quatre gotes aquell dia, no res, jo volia prendre el paraigües del papa, un d’aquells tan grossos de pastor o això em semblava, la mama no ho volia, no veus que és massa gros? Em deia i jo, que era tossuda com una mula, vaig acabar marxant amb el paraigües en una mà i la lletera nova a l’altra.

Tornant ja no plovia gens i li vaig buscar una utilitat al paraigua, anava clavant la punxa al fang d’entre les pedres i  a cada burxada deixava un foradet definit i profund com el que deixaven les dones que anaven a la moda i duien sabates amb tacó d’agulla; un rere l’altra els foradets marcaven el camí així com en Polzet que deixava molletes de pa, cada burxada era més forta, no m’adonava que m’animava, però així que vaig entrar a casa i la mama em va mirar de cap a peus va fixar la mirada en la punxa del paraigües, la punxa ja no es veia les barnilles de mica en mica havien foradat la tela i sortien per baix.

La magnitud de l’esbroncada va ser proporcionada al desastre.

 

els diaris

En Juli, un bon amic que m’esperona en això d’escriure records, m’envia la imatge que il·lustra el text i em demana quina era la meva relació amb els diaris, si només era cosa de diumenge, quina utilitat tenien un cop llegits...

I sí, m’ha fet venir ganes de pensar-hi.

La meva relació amb els diaris comença molt aviat,  tindria sis o set anys, jo no els llegia és clar, el que jo feia era anar-los a buscar a Cal carter, era prop de casa i eren altres temps. L’avi estava subscrit a la Vanguardia i ens arribava amb el correu, correu que anava no gaire millor que ara, venia en una saca amb el cotxe de línia i el carter la duia cap a casa seva, a les dotze o dos quarts d’una acostumava a ser-hi, però hi havia dies que havia de fer més d’un viatge i algun dia el diari ja era història quan el llegien. Era molt gruixut, anava plegat i amb una faixa amb el nom del destinatari, trobava que pesava i a l’estiu em deixava les mans  emmascarades. Molt aviat vaig saber qui era un tal Galinsoga(2), no sé què ens devia fer però a casa s’hi van enfadar molt, un dia vaig saber que deia que “Todos los catalanes son una mierda” i després d’això vaig estar una bona temporada que no havia d’anar a buscar la Vanguardia.

Un cop llegits, els diaris es guardaven a la part de baix d’un armari gran de paret que hi havia a la cuina, també hi havia una habitació que li dèiem el despatx, era un despatx en realitat, però era colgat de diaris antics, no sé pas des de quin any s’hi guardaven, com hi disfrutaria ara! Llavors em feia més aviat por.

De mica en mica els diaris anaven sortint de l’armari, full per full, quan fregaven a terra per fer passeres, per netejar els vidres, per folrar algun llibre, pel fons d’un calaix, per encendre el foc, per aixafar les arengades salades a la junta de la porta ( no sé si només ho feien a casa) per omplir unes sabates que s’havien mullat o per embolicar mil i una coses, fins i tot entrepans, era ben habitual que al cine o a l’escola quan anaves al water et i volies eixugar amb molta sort trobaves penjats d’un ganxo retalls de diari que algú havia tingut l’encert de posar-hi, allò de “El elefante”(1) era un luxe.

Si encara hi havia excedent de diaris vells de tant en tant passava un drapaire i els comprava.

Què en pensaria l’avi d’això de la premsa digital?

 

 

(1 (1)  Per si ho llegeix gent jove, El elefante era un paper higiènic que era encara més rígid que el de diari, però més glamurós que aquest. No era reaprofitat.

(2 (2)  Luis Martínez de Galinsoga director de la Vanguardia nomenat pel govern franquista.