Fora el baluard,
arrambada al mur hi havia una palmera que s’aixecava esvelta, la soca estava
recoberta d’un llessamí que s’estirava del mur veí i s’enfilava amunt com si
volgués atrapar l’ull de la palmera.
A l’estiu, quan el
llessamí estava ben florit feia una olor dolça i profunda, sobretot al
capvespre; els borinots rossos no paraven de libar el nèctar de les diminutes
estrelles blanques i amb el moviment d’ales feien que el perfum s’escampés més
encara.
Tot molt bucòlic,
però ja se sap, no hi ha nit sense dia ni fred sense calor...
Coses d’aquelles
que no tenen pas un motiu conegut van fer que de canalla triéssim aquest racó tan
bonic per estalviar-nos pujar a la segona planta de casa on hi havia el wàter. Sota
la palmera, a recer del mur i sota el llessamí, s’omplia de pipís i caques de
la canalla de la casa, la veritat és que de petits tombàvem una mica com animalets
feréstecs pels voltants de la casa, dins i fora del baluard i alguna incursió
més atrevida i tot... fèiem com els gossos i els gats companys de jocs, quan en
teníem ganes ens n’anàvem sota la palmera i au! Que vagi de gust!
Fa anys que ja no
hi ha baluard ni mur ni llessamí i el morrut va poder amb la palmera...
M’agrada molt
l’olor de llessamí i n’he plantat uns quants a casa, la meva germana en
canvi no la pot sofrir, diu que el
llessamí fa pudor de merda.
Tot depèn, ja ho
diu la cançó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada