Ha sigut un any generós de nespres, tant ho ha sigut que
molts s’han quedat per alimentar garces, estornells i merles que, ara pico
aquí, ara pico allà deixen mig fruit esventrat penjat de les branques sec com una pansa. Mentre els anava tallant i deixant l’arbre una mica
més airejat, m’ha vingut al cap la paraula francesa “nèfle” i tot seguit he recordat la Madame, la
professora de francès de cinquè i sisè de batxillerat.
No sé com es deia, la coneixíem per “Madame” així, a
seques, era una dona que rondava la seixantena i per l’aspecte, només li
faltava encasquetar-se una boina, semblava escapada d’un escamot de la
“résistance”; ara que, les coses com siguin, semblava de la resistència, una
revolucionària, però a nivell pedagògic era d’allò més carca, pobra dona!
A sisè féiem
literatura francesa, però d’allò que se’n diu literatura pròpiament,
poca, molt poca, ens feia memoritzar vida i miracles de tots els moviments
literaris i dels seus autors, crec que si ara algú em donés peu recitaria de “carrerilla”
la biografia de Victor Hugo amb pèls i senyals, en francès és clar, “comme il
faut”... que si “ Il est né au bord de la mer... que si il est né a la
campagne... i l’única dona que recordo haver estudiat entre tants homes
il·lustres: Madame de Sévigné.
Doncs bé, el “nèfle” m’ha refrescat una mica la memòria
d’aquell sisè 1969/70 que ara veig tan llunyà.
Des de La chanson de Roland passant per Ronsard amb La
Pléiade, Les fables de Jean de la Fontaine amb Le lion et le moucheron, faula que l’avi Ramon recitava de memòria, ell
l’havia apresa a Fortianell quan estudiava amb els frères de la doctrine chrétienne i jo,
sense entendre res, l’escoltava embadalida.
Madame de Sévigné, amb el seu epistolari, François René
de Chateaubriand la biografia del qual començava així: Il est né au bord de la
mer, a Sant Maloú, La Bretagne en 1768... i seguíem recitant com cotorres tota
la biografia...
Jean Racin, Molière per sempre més he sabut que el seu
nom era Jean-Baptiste Poquelin, Alexandre Dumas, Victor Hugo, Rimbaud,
Baudelaire, Mallarmé, Apollinaire...
Però del que més me’n recordo és de Tartarin de Tarascon,
la madam ens la va fer llegir i traduir, es tracta d’una novel·la d’Alphonse
Daudet protagonitzada per un home aventurer ple de fantasies i pardals al cap
al qual passen mil facècies, en aquesta novel·la vaig conèixer la paraula
basilisc(1), paraula que jo creia que es referia a una planta i en buscar-la al
diccionari vaig saber que era un animal mitològic.
Alguna cosa ens va quedar de les llargues estones d’estudi
memorístic... i del nespre me n’he anat al basilisc ves quin trajecte...
(1) El basilisc és un monstre de la mitologia grega que petrificava amb la
mirada, com la Medusa; de fet, es deia que havia nascut d’aquesta en ser
decapitada per l’heroi Perseu.
