Els primers plats a Catalunya

Els primers plats a Catalunya

Els besavis Pérez Santamaría van arribar a Olesa de Montserrat al 1891, temps aquells en els que per demanar “garbanzos y alubias” ho havien d’assenyalar si no no els entenien.

Venien de Masa, Burgos,  buscant un futur millors per als seus fills.

Rafael Pérez i Pérez i Juana Santamaría, només Santamaría ja que provenia de la casa de Beneficència de Burgos  es van casar a Masa al 1882, tot i tenir terres era difícil guanyar-se la vida i prenen la decisió de deixar el poble.

Arriben en la més extrema pobresa per treballar al ferrocarril, en un principi viuran a Viladecavalls al costat de l’estació a uns 4Km d´Olesa, però per poc temps ja que de seguida van cap al poble, a Viladecavalls enterren un fill Eulogio, a Masa ja n'havien enterrat dos Agustín i Esteban. Arriben amb tres fills dos nens i una nena, Pedro de 8 anys, Juliana de 5 i Ricardo de 3, a Catalunya neix Eulogio al 1892 que morirà albat, sis anys més tard el 10 de març de 1898 neix l’avi, Miquel, “el catalán” com li deia la família de Burgos.

El metge d’Olesa no sabia ja què fer amb una senyora de casa bona que cada dos per tres anava a demanar-li consell per a la seva filleta:- La nena no em menja doctor, no vol res, estic molt amoïnada. Un dia i un l’altre i encara un altre més amb la mateixa cançó...

Quina no fou la sorpresa de la dona quan el doctor li va dir que havia trobat la solució. Era un metge d’aquells de família, una institució al poble, de total confiança... li digué: - Miri, vostè deixi’m la nena i d’aquí una setmana me la torna a buscar, veurà com tenim el problema resolt. La dona s’ho pensà una mica, però li tenia confiança i accedí.

A la setmana, tal com havien quedat tornà a buscar la nena,  el doctor l’esperava i li demanà que l’acompanyés a l’estació a la casa on vivia la família dels meus besavis que no estaven pas avisats, era l’hora de dinar i van trobar la família a taula, una cassola al centre i tots, fins i tot la nena llepafils, menjaven amb fruïció del que hi havia a la cassola.

La senyora en un principi s’esglaià de veure que tots mengessin d’una mateixa cassola, sense plats ni res i es queixà al doctor. -No veu senyora que tot és net? no veu que de gust menja la nena? si vol que mengin amb plats els pot regalar una vaixella. I així ho va fer, els primers plats de la família a Catalunya. La nena s’acostumà a menjar de tot i l’amistat entre les dues famílies fou llarga.

Contat per l’Agustí (el meu pare) fill de Miquel “el catalán” i  per en Joan el seu cosí fill de Juliana la noia que vingué de Masa.

El següent enllaç està relacionat amb aquest

https://camillaperezsalva.blogspot.com/2018/01/juana-santamaria-bugedo.html

Gusanito medidor

https://www.youtube.com/watch?v=D46OWWFtv9c

Abril de 2003, m’acomodava en el meu seient amb aquella emoció de començar un viatge llarg a un país desconegut. Vol Madrid-Sao Paulo.  Em va extranyar trobar ja ben instal.lada una dona al meu costat, jo era dels primers passatgers que pujava a l’avió i ella semblava que ja hi era feia estona. La vaig saludar amb el cap i em vaig asseure. No era correcte mirar-la i tornar-la a mirar, però de cua d’ull ho vaig fer; el seu aspecte m’havia cridat molt l’atenció. No podia dir l’edat que tenia,  ni el seu origen exacte tot i que sí que de seguida vaig veure que havia respirat  l’aire dels Andes. Menjava lentament i pensativa  una poma, a mossegades petites,  se la veia trista, molt, molt trista.

Quan feia una estona que volàvem vaig treure uns caramels de la butxaca i li’n vaig oferir, ella de seguida acceptà i vam entrar en conversa, es veia que en tenia de ganes de parlar, moltes ganes.

Quan recordo el seu relat em commoc com ho vaig fer mentre la sentia.

-Em tornen al meu país, ho he perdut tot... Vaig vendre un trosset de terra que tenia al poble per comprar el bitllet i no he pogut arribar... No sé què faré... Parlava a batzegades, se la veia desesperada.

Tinc una filla amb glaucoma congènit em va dir, no hi veu gens, en aquell moment jo no sabia què era exactament aquesta malaltia. A La Paz no li poden fer res i m’han dit que a Barcelona hi ha un metge que ho pot fer. La Dina, no era de la capital ella era de Rurrerabaque.

Ella que sí, ven el poc que té, i ajudada pel pastor de la seva església se’n va direcció a Barcelona, no té papers en regla, no porta cap carta d’invitació ni porta els diners de butxaca requerits...res, la seva il.lusió per trobar la solució per a la seva filla Sarita la va fer actuar imprudentment i en arribar a Madrid és retinguda i retornada al seu país.

A la cara duia escrit el periple: La Paz - Santa Cruz de la Sierra, Santa Cruz de la Sierra - Sao Paulo, Sao Paulo- Madrid. Sense sortir de l’aeroport.

I ara, Madrid – Sao Paulo, Sao Paulo – Santa Cruz de la Sierra, Santa Cruz de la Sierra - La Paz i amb les mans buides, completament buides.  

A la cara hi duia escrit l’abatiment físic i moral, havia deixat els seus fills al càrrec del pare que pel que jo  entenia era com deixar-los sols a càrrec de la germana més gran; els havia deixat amb l’esperança posada en alguna, encara que fos mínima, solució per a la seva filleta i tornava sense res; jo l’escoltava i el cor se m’anava fet cada cop més i més petit i tenia un nus a la gola que  no em deixava parlar, ella en tenia tantes ganes de parlar, crec que en mi va trobar una bona oïdora. M’explicava que ells no eren de La Paz,  també em va parlar d’ Oruro i altres poblacions que no recordo  on havien viscut, sempre buscant feina,  van anar a la capital per poder  tenir més accés a metges i hospitals que puguessin fer alguna cosa per a la Sara que ja havia sigut intervinguda en diverses ocasions i ara a La Paz no podien fer-li res més em deia.

Em sembla que no vaig dormir en les més d’onze hores que va durar el viatge.

Jo me n’anava de vacances amb tot el confort del món i al meu costat ella amb els seus problemes. M’embargaven un munt de sentiments que era incapaç de gestionar, si hagués pogut prémer un botó i anar uns dies enrere, destinaria el que el viatge valia per donar-li a ella... això ara era impossible i per altra banda si no hagués estat allí en aquell moment no hagués tingut l’oportunitat d’escoltar-la i intentar ajudar-la, aquesta reflexió em calmava.

Vaig dir-li que faria el que podria, que així que tornés a casa seva m’enviés tot l’historial de la Sara i jo miraria què podia fer un cop tornés,  que ho arreglaríem d’alguna manera.

Abans d’abandonar l’avió a Sao Paulo li vam donar alguns diners, no duia res i havia d’esperar més de tres  o quatre hores l’avió que la duria a Santa Cruz de la Sierra. Recordo la darrera vegada que la vaig veure a l’aeroport, l’acompanyaven uns agents i estava dins una petita dependència, pels vidres la veia mentre m’allunyava, els seus ulls eren plens de tristesa, d’agraïment i d’esperança, encara ara i en fa catorze anys d’això,  mentre ho escric se’m fa un nus a la gola.

Vaig estar els dies previstos viatjant pel Brasil, però sovint m’amarava una amargor potent, no em vaig poder treure del cap ni un sol dia la Dina i els seus problemes.

De tornada a Catalunya vaig esperar l’informe que no tardà en arribar. Amb aquest em vaig dirigir al Centre Oftalmològic Barraquer per fer tots els tràmits necessaris. Van acceptar visitar-la, hi van veure un possible tractament . Ja tenia la cita mèdica, un dels requisits necessaris per viatjar i no ser retinguda en arribar al país. Un altre document imprescindible era la carta d’invitació, redactada per notari on qui invita es responsabilitzava  d’aquestes persones i que acabat el termini tornessin al seu país, un cop tota la documentació en regla  vam haver d’esperar que li donessin el permís per viatjar amb la seva filla.

-Quan arribis a Madrid truca’m, li vaig dir. Recordo perfectament el dia, jo anava amb el mòbil a la butxaca, regava les flors quan de sobte va sonar: -Señora?  estamos en Madrid y el vuelo a Barcelona sale en poco rato. Mai no vaig aconseguir que deixés de dir-me senyora, mai, era el seu costum. L’emoció de retrobar-la i conèixer la Sara em va acompanyar tot el camí cap a l’aeroport.

Era el 10 d’agost de 2003 arribaven a Barcelona a mig matí.

Es van instal.lar a casa i a la tarda, que era Festa Major a Llorens vam portar la Sara als “caballitos” .

Les primeres setmanes van passar-les a casa, cada vespre em demanava un “pan de leche” es referia a un brioixet i era l’esquer pel qual es deixava posar les gotes als ulls, un altre era un trosset de “cigaleta d’Organyà” la tornava boja. Entrat setembre a punt de la primera intervenció veient que li caldrien visites freqüents i jo no podria acompanyar-les tan sovint com seria necessari vam buscar on podien establir-se a Barcelona per tenir-ho més fàcil. Va ser gràcies a les Germanes Mercedàries que tenien pisos on acollien persones amb necessitats.

Són moltes les operacions a les que va sotmetre’s Sara que va recuperar una mica de visió, amb el suport de la ONCE ha adquirit hàbits que li han permès una certa autonomia, tot i seguir amb dificultats .

La Dina una dona lluitadora d’allò més va aconseguir portar a Catalunya tots els seus fills i progressar, ara ella i alguns dels seus fills viuen feliçment a Palma.

I és que avui he rebut un missatge de facebook de la Sara en el que em demana que li expliqui com vaig conèixer la seva mare, que ella ja li ha explicat, però vol saber-ho per mi, que està escrivint la seva autobiografia i que “ ustedes han tenido mucha importancia en ella” em diu, m’he emocionat.

 No s’imagina la importància que va tenir per a mi conèixer-les.

Gràcies Sara i Dina.

 
Hola señora Camila
Como esta?
Hace mucho no sabemos de ustedes
Pero siempre les recordamos

Todos bien, contenta de tener noticias tuyas. Cómo estais? Vivis en Palma?

Si, hace un año y medio que vivimos aqui, pero mi hermana mayor sigue por Barcelona. La verdad nos va muy bien.

Me alegro muchísimo. Un abrazo para todos.

Mire, le escribia para saber de ustedes, pero tambien por que me gustaria que me contara como conocio a mi madre Se lo pregunte a ella, pero me gustaria si es posible en audio, que me lo contara usged Estoy redactando una autobiografía, y ustedes realmente han tenido mucha importancia en ella.

 

Aquells vespres calorosos d’agost,  a la fresca, la Sara ens cantava sempre aquesta cançó:

https://www.youtube.com/watch?v=D46OWWFtv9c

Verd sobre fons blau. Still life

still quiet, tranquil, immòbil, serè, silenciós

life vida

Natura morta, “naturaleza muerta” mai no m’ha agradat aquesta terminologia ,  prefereixo l’anglesa tot i el  risc de ser titllada d’esnob.

Still life: Vida quieta, tranquil.la, immòbil, serena, silenciosa… només connotacions positives tot el contrari de la terminologia catalana i castellana, natura morta, ni pensar-ho! la natura no pot morir és un concepte suïcida.

En Juli m’envia sovint fotografies que fa, res no és gratuit en allò que retrata; malgrat l’austeritat d’elements que posa en escena  suggereix múltiples lectures.

En la darrera que m’envia aparèixen parcialment unes fulles.....

Llegir més:  http://www.camillaperez.com/?p=5447

Pa amb cogombre i els peus remullats

Pa amb cogombre i els peus remullats

En algun moment  vaig sentir a la mama dir: - Per justos que anésssim sempre  vam tenir una gallina generosa i una bleda espontània nascuda  fora de temps. No era allò de, Déu proveïrà, no, era una dona intel.ligent i tenia  recursos, s’adaptava a allò que la vida li posava al davant amb tota la dignitat que podia. Encara que mai no va acceptar que la malaltia li prengués dos fills.

Potser l’he vestida ara, la memòria és mitificadora, asseguraria que duia un vestit de pisana ratllada blanca i blava, sense mànigues i els cabells recollits en un monyo; havia rentat els plats  i ens anuncià que aniríem a berenar a la palanca. Anar a la palanca era tot un aconteixement, no hi havia més de vuit o nou-cents metres des de casa, però seure-hi  amb els peus nus dins l’aigua fresca que corria entre els joncs ... això no té preu ni s’oblida.

No, a casa, de nens no ens sobrava de res, tampoc no ens va faltar mai allò necessari.

A cap dels germans li va interessar què berenaria, en un cabàs de palma la mama hi duia llescat el pa, sal i un ganivet, travessaríem el Torrent Sec per l’Arc, al costat del llorer, abans la mama entraria a l’hort i colliria uns cogombres, li agradaven molt els cogombres, tendríssims, amb la floreta enganxada encara en un extrem, de mida petita i punxents, els guardà al cabàs i seguirem el camí.

Al torrent, hi havia racons on l’aigua no corria massa i feia un rabeig, hi pescàvem culleretes (granotetes) que posàvem en pots de vidre, pobretes! n’hi havia que passaven tota la metamorfosi en captivitat i arribaven a adultes molt  raquítiques, d’altres morien en l’intent.

Els cogombres badats pel mig sobre la llesca de pa, un polssim de sal,  et ... voilà!  un dels berenars que recordo amb més intensitat, i que feliços que érem amb aquell berenar. Ningú no va arrufar el nas.

Pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, pa humitejat amb llet  espolvorejat de  Cola-Cao, i també és clar pa amb xocolata. De berenars més convencionals n’hi va haver molts sortosament, però el de pa amb cogombre el recordo especialment .

I és que el que queda es això, aquests moments tan íntimament viscuts i tan especials que ens conformen.

Què es necessita per ser feliç mama? Difícil de respondre, el que sí que sé és que aquella tarda ho vam ser només tenint-la a ella i berenant pa amb cogombre amb els peus a l’aigua del torrent.

Una gran poca cosa que em dóna fecilitat cada cop que la recordo.

Juliol de 2017

In memoriam

mosso mossa 

DIEC

2 1 m. [LC] [PR] Criat, especialment de masia.

2 3  [LC] [SP] [PR] [AGR] mosso d’establa [o mosso de quadra] Persona encarregada de tenir cura de les quadres i dels cavalls. 

 

In memoriam

A la casa on vaig néixer hi havia dos mossos, el Pau i el Feliciano.

Sempre els vaig veure com dos membres més de la família, dormien sota el mateix sostre i menjaven a la mateixa hora en la nostra taula de tot el que s’hi servia.

Pau Santó Tort va néixer a Cunit el 20 de juny de 1886 era el tercer fill del matrimoni de Pau Santó Porta d’Albinyana, pagès sense terres i Josepa Tort Mayné de Clariana. Cap a 1887 la família es trasllada a Cabra del Camp, allí hi neixen al menys dos germans més.

No sé quin any comença a treballar a Cal Possastre, però en un padró de 1921 ja hi consta com a resident, també hi diu que no sap llegir ni escriure. En aquella època també hi havia dos mossos a la casa el més veterà era  Magí Gili Solé,  fill de Sant Martí nascut al 1867.

En el padró de 1940 n’hi surten tres, el Magí, el Pau i l’Antonio Darias García nascut el 1917 a l’illa de Fuerteventura, era el vaquer, a la casa hi havia bous i vaques. L’Antonio es va casar amb l’Amàlia Bartrolí Morgades de Cal Tomàs.

D’esquerra a dreta asseguts Feliciano Anglès, Salvador Puigvert (cosí de la mama), nen Joan Darias Bartrolí, ¿?, fotògraf, taxista,¿?, Pau Santó. Drets Eulàlia Casas (esposa de Salvador), Amàlia Bartrolí (Cuinera, esposa d’Antonio), Isabel Morgades (mare d’Amàlia, cuinera també) i Antonio Darias, març de 1953, casament d’Agustí i Josefina.

La figura del mosso, ha passat a la història, no sé com vivien a les altres cases ni el tracte que rebien, el record que me n’ha quedat  dels que van conviure amb mi és el d’una mena d’avis.

El Pau, a la caiguda de la tarda arribava amb la gorra ben ensorrada deixant veure els quadrets del mocador que hi duia sota, quan se la treia apareixia un front immaculat, blanc i lluent que no havia vist mai el sol, camisa, armilla i pantalons de pana,  rellotge de butxaca i darrera l’orella un branquilló de farigola, de romaní o de fonoll; s’asseia al banc de la cuina, a la taula, de cara al foc i feia la seva partida del solitari mentre la verdura bullia a la cuina econòmica; ens explicava contes de por i s’esverava quan jugàvem a coses que ell creia arriscades: Et matarà! cridava sempre...

Padró de 1955, el cinquè i el sisè, en Feliciano diu que porta deu anys al municipi i en Pau 38.

Feliciano Anglès Bové Va néixer al Catllar el 29 d’octubre de 1890, fill de Cal Joanet fuster, (d’aquí la taula que va venir amb ell) era el petit de quatre germans.

Sabia llegir i escriure. Va arribar a Sant Martí l’any 1945. Pares Josep i Antònia.

Parlava poc, era un home menut d’ulls clars i bondadosos, ens posàvem sota la taula i jugàvem a gats, ell pacientment deixava que li esgarrapessim les cames. Era molt presumit, els diumenges a la tarda li agradava empolainar-se, mocador al coll i agulla de corbata, i ben clenxinat anava a passar la tarda al cafè, a Cal Lluís.  Al Pau li agradava anar a buscar bolets i era bon caçador, sovint hi anava amb l’avi.

El Feliciano a part de coses del camp i la casa era l’encarregat d’anar a buscar el pa, ho feia un o dos dies a la setmana, no era un pa com el d’ara que no dura ni dues hores en condicions, durava, m’atreviria a dir que era més bo reposat de dos o tres dies que el mateix dia de sortir del forn.

Dormien junts en una habitació a les golfes, la casa era molt gran, a l’habitació hi havia, encarats, dos llits de ferro fent dibuixos d’espirals acabades en flors, un rentamans amb una gerra blanca, dos armaris i... una tauleta tocador extraordinària. 

Sota el mirall, en llapis, el seu nom, Feliciano Anglès.

Una tauleta, de bona fusta massissa amb dos calaixos que tanquen amb clau, dic tanquen en present  perquè la tauleta,  a la mort del seu propietari, passà a mans de la mama, sempre m’havia agradat aquella taula i a ella també, la va acompanyar fins que en  morir ella me la vaig endur a casa,  me l’estimo aquesta tauleta. La part superior s’aixeca com un pupitre dels d’abans  i descobreix el mirall on el seu amo es posava l’agulla al mocador, és una taula estimada i plena de vida.

L’avi Ramon deia que el Pau somiava cada nit i ho feia amb veu molt alta, jo no el vaig sentir mai, el que si que vaig sentir van ser els roncs que feia, no a la nit, no, a qualsevol hora, fent la becaina sota el magraner, en una cadira...

Un dels germans del Pau era picapedrer i vivia a Terrassa, era un home solitari i estrany,  els veïns el tenien per un excèntric, vivia de manera exageradament austera envoltat de pedres, pedres ben treballades, piques, morters, escorreplats, capitells...tot de perfecta factura, havia treballat per a bons arquitectes, molta obra seva va ser pel Monestir de Montserrat. Corria la brama que era molt ric i que tenia diners amagats. El van trobar un dia mort a casa, aparentment de mort natural. No es va trobar cap gerra plena de monedes d’or.

Tan en Pau com en Feliciano van viure a casa fins la seva mort, tots dos enterrats amb la nostra família. El primer moria el 25 de febrer de 1961 i el segon el 12 de gener de 1960.

 

Agost de 2017 

  

Corona d'escabioses

Escabiosa

Res no és el que ens sembla. Darrera un fred mur de pedra podem retornar la vida a unes mans gèlides i deixar que les llengües del foc ens llepin per enrojolir-nos  les galtes.

Costava  que un afalag escapés dels seus eixorcs  llavis, tot podia ser millor sempre.

Assegut a terra, sobre les fulles humides, sota...

Si en voleu llegir més: http://www.camillaperez.com/?p=5390

Els agapants de Cal Fenosa

Cada començament d’estiu, quan les esferes d’agapant esclaten en el meu jardí em ve a la memòria el dia que el seu blau violat va posseir les meves retines per sempre més.

Era un estiu de primeries dels vuitanta, la Nicole feia uns dies que venia al taller i es barallava amb unes rajoletes que pretenia fer tan semblants com fos possible a unes d’antigues...

Si en voleu llegir més: http://www.camillaperez.com/?p=5372

Els agapants de la imatge no són del jardí de Cal Fenosa, ara no n'hi ha