Pa amb cogombre i els peus remullats

Pa amb cogombre i els peus remullats

En algun moment  vaig sentir a la mama dir: - Per justos que anésssim sempre  vam tenir una gallina generosa i una bleda espontània nascuda  fora de temps. No era allò de, Déu proveïrà, no, era una dona intel.ligent i tenia  recursos, s’adaptava a allò que la vida li posava al davant amb tota la dignitat que podia. Encara que mai no va acceptar que la malaltia li prengués dos fills.

Potser l’he vestida ara, la memòria és mitificadora, asseguraria que duia un vestit de pisana ratllada blanca i blava, sense mànigues i els cabells recollits en un monyo; havia rentat els plats  i ens anuncià que aniríem a berenar a la palanca. Anar a la palanca era tot un aconteixement, no hi havia més de vuit o nou-cents metres des de casa, però seure-hi  amb els peus nus dins l’aigua fresca que corria entre els joncs ... això no té preu ni s’oblida.

No, a casa, de nens no ens sobrava de res, tampoc no ens va faltar mai allò necessari.

A cap dels germans li va interessar què berenaria, en un cabàs de palma la mama hi duia llescat el pa, sal i un ganivet, travessaríem el Torrent Sec per l’Arc, al costat del llorer, abans la mama entraria a l’hort i colliria uns cogombres, li agradaven molt els cogombres, tendríssims, amb la floreta enganxada encara en un extrem, de mida petita i punxents, els guardà al cabàs i seguirem el camí.

Al torrent, hi havia racons on l’aigua no corria massa i feia un rabeig, hi pescàvem culleretes (granotetes) que posàvem en pots de vidre, pobretes! n’hi havia que passaven tota la metamorfosi en captivitat i arribaven a adultes molt  raquítiques, d’altres morien en l’intent.

Els cogombres badats pel mig sobre la llesca de pa, un polssim de sal,  et ... voilà!  un dels berenars que recordo amb més intensitat, i que feliços que érem amb aquell berenar. Ningú no va arrufar el nas.

Pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, pa humitejat amb llet  espolvorejat de  Cola-Cao, i també és clar pa amb xocolata. De berenars més convencionals n’hi va haver molts sortosament, però el de pa amb cogombre el recordo especialment .

I és que el que queda es això, aquests moments tan íntimament viscuts i tan especials que ens conformen.

Què es necessita per ser feliç mama? Difícil de respondre, el que sí que sé és que aquella tarda ho vam ser només tenint-la a ella i berenant pa amb cogombre amb els peus a l’aigua del torrent.

Una gran poca cosa que em dóna fecilitat cada cop que la recordo.

Juliol de 2017