No, no és nostàlgia

No, no és nostàlgia

Hi ha un abans i un després del dia en que prens consciència tot mirant una fotografia familiar antiga, que no et queda ningú a qui preguntar-li qui era aquella dona asseguda al costat de l’avi i que ja mai més ningú et podrà respondre.

Aquest dia l’he viscut. La mama era de guardar-ho tot, cartes, notes, fotografies antigues... i un diari ( 1944-1965) Va ser amb aquests tresors a les mans  que em vaig adonar que s’havia esborrat el seu número de telèfon com per art de màgia,  a l’agenda ja no hi tenia el número dels pares, no el podia trobar enlloc, no era a la guia telefònica, era irrecuperable.

És després d’haver-me fet conscient d’això que em van venir unes ganes irreprimibles d’explicar tot el que recordava dels que ja no hi eren o el que aquests m’havien explicat, se’m va fer necessari, primerament per a mi i després si hi tenien interés, per als meus fills.

En Juli, un bon amic que segueix els meus escrits, em va dir un dia: M’agrada com ho expliques, ho saps dir, escrius amb vivesa els records, sense nostàlgia. La Teresa, una amiga que també em llegeix em diu: És que llegint-te em sembla que hi soc, m’emociono.

Comentaris sentits com aquests m’afalaguen i a l’hora em reafirmen en el pensament que el que he viscut i he sentit no és tan diferent del que han sentit altres persones i si llegir el que escric desperta emocions a qui em llegeix i ordena els calaixos de la meva memòria, què més puc demanar?

... escrius amb vivesa els records, sense nostàlgia... Això em va agradar molt, detesto la nostàlgia, ens ancora d’una manera cruel en el passat i no ens permet viure el present. Recordar és una altra cosa, els records ens conformen, el passat no va ser ni millor ni pitjor, va ser i ja no és, els records hi són vivint el preset si els mantenim amb nosaltres.

 

nostàlgia

[LC] [PS] Dolença causada per l’enyorament del país, del poble, de la llar.

Santa Llúcia 2019