El caquier, Els arbres X

EL CAQUIER, Els arbres X

Me’n vaig enamorar perdudament fa més de cinquanta anys, era al terrat de la meva cosina a Molins, les branques queien de la casa del veí sobre el mur divisori de tants fruits com sostenien, nues de fulles les branques i encesos els fruits de tanta tardor.

Quin és aquest arbre Mercè? Un caquier em va respondre.

El temps i la distància, com en la cançó, va anar apagant l'enamorament o això pensava, però el cor em saltava si veia un arbre que s'hi assemblés encara que només fos una mica i es revifava el caliu.

El trobo un arbre preciós i sincer, sí, ja sé que tots els arbres en són de sincers, però el caquier mostra tan descaradament el que té en cadascuna de les estacions... no es queda res al pap, ho dona tot.

El febrer del noranta-cinc, un divendres, passejava pel mercat de Montblanc amb el Pau al cotxet, feia fred, a Montblanc al febrer fa molt de fred, m’agraden els mercats i de sobte, en  una parada de planter vaig veure un d’aquells troncs pelats plantat en una bossa mal lligada d’arpillera amb un cartronet que duia lligat hi deia:  Diospyros kaki, caquier, no feia més de tres pams,  el vaig passejar al costat del meu fill en el cotxet tot el dia amb un sol pensament barrinant-me el cap, així que arribi a casa el plantaré.

Feiem el taller nou i era tal la il.lusió de tenir-lo que va condicionar l’obertura d’una finestra, volia veure a través d'ell la nuesa de l’hivern, la verdor molla i lluent de la primavera, l’exuberància de l’estiu i la plenitud de la seva tardor.

És sabut que els paletes no són pas teixidors de seda i en una maniobra maldestre els va caure un tauló sobre l’arbret, pobret! va quedar ben esmotxat, després d’esbroncar-los li vaig tallar el trosset que li penjava i el vaig protegir millor.

Va arribar la primavera i els borronets que li havien quedat s’anaven inflant, verdejant, esclatant... tenia tantes ganes de viure!

I viu encara i fa vint-i-cinc anys que és testimoni fidel de qui entra i surt de casa els dona la benvinguda i els acomiada com cal, a l’hivern permet la càlida carícia del sol, a l’estiu els ofereix la frescor de l’ombra,  encomana ganes de viure a la primavera i els estén una catifa encesa de color a la tardor.