El 22 de març de 1938, Martí Salvà Figueras, germà del meu besavi Anton,
escrivia una carta a aquest ( al 1938 tenien 69 i 71 anys respectivament)
Llegint-la he tingut la necessitat l’analitzar-la i posar-la en context,
m’ha ajudat a entendre moltes coses.
Feia quatre dies dels sagnants bombardejos de l’aviació italiana sobre
Barcelona els dies 16, 17 i 18 de març de 1938; havien mort més d’un miler de
persones i n’havia deixat 1500 de ferides. L’oncle Martí amb la seva família vivia
a l’avinguda Durruti 57, actualment Via Laietana, per tant havien viscut de
molt a prop els bombardejos que acabaven de castigar cruelment la Barceloneta,
tota la franja portuària, l’estació de França, la Rambla, la plaça Catalunya...
això és tot el voltant d’on ells vivien, tres dies eterns i aterridors, aquest n’era
justament l’objectiu, aterrir la població i aconseguir la rendició.
Tenim situat el moment històric en el qual s’escriu la carta, Martí
l’encapçala de la següent forma: Antonio
Salvà, Castell Sarroca, nom que adopta
Sant Martí Sarroca en temps de la república, l’escriu en castellà, tot i tenir
el català com a llengua familiar havien rebut l’educació en castellà.
Després d’una salutació molt formal i protocolària li diu que : ...en esta (Barcelona) han pasado muchos desastres
por causa del bombardeo, menos mal que entre nosotros por ahora estamos sin
novedad...
En Joan, l’únic fill que té, és capità i diu d’ell que cada setmana els
envia notícies i que està bé.
A l’Anton li diu també que finalment ha rebut notícies referents a Enric
Soler Galimany, un noi de Sant Martí del qual la família ha perdut la pista,
l’Anton en una carta anterior de la qual feia ja nou mesos li havia demanat que
fes el possible per esbrinar on era i com es trobava fent servir la influència
de’n Joan (el fill capità). En una carta que Martí escriu a Anton el 29 de
juliol de 1938 li diu que no sap res encara de l’Enric del Xinola de Cal
Casulleras, això vol dir que fa molts mesos que no en tenen notícies, aquesta
nova doncs els farà contents.
Adjunto les respostes del XII Cuerpo del Ejército i de la Jefatura de Sanidad.
Torna a referir-se al desig que té que tots tinguin bona salut, com la que tenen ells i li explica que la granja, Martí viu en un pis, es deu referir a unes gàbies que té en un terrat o en algun pati, que la granja diu, segueix prosperant, que té uns vint conills mitjanets, a punt de vendre o bescanviar (suposo), de petits entre 30 i 40 i si tingués manera d’aconseguir-los més menjar podria tenir-ne molts més. Que està molt content segueix dient, perquè un amic li ha venut alfals i entre això i que tenia una partida de glans: ... hay salido muy bien del paso... pues en estos momentos gracias en los conejos, si no algun dia lo habríamos pasado mal. També diu que, gràcies a la sort, la setmana abans que passés “esto” el bombardeig, van aconseguir “tocino” i encara els en queda una mica.
Li repeteix al germà que no pateixin per ells.
...Yo por ahora no tengo miedo, María
(la seva dona) y los demás sí, están muy asustados, pero yo los animo y tengo
la confianza que tendré de pasar por lo que me tocó y nada más.
Tot i la situació que li toca viure, Martí es mostra animat i agraït pel
que té. Tots estan bé, tenen menjar...
Finalment té un pensament especial per l’altre germà, Jaume, que viu a Sant
Martí, solter, amb no massa bona salut, si
li segueix el dolor, digueu-m’ho que li enviaré unes injeccions que diuen que
són molt bones.
En moments com aquests t’adones que les úniques coses que realment són
importants són la salut, la integritat física, aconseguir aliment, el benestar
de la família i coneguts... i que la solidaritat entre les persones es fa més
gran i els llaços entre amics i coneguts s’estrenyen.
Desembre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada