"La rubia"

Em pensava que la “rubia” era una manera familiar d’anomenar el nostre cotxe, que li dèiem “la rubia” només a casa, de gran vaig saber que no, que així era com es coneixien els cotxes familiars carrossats amb fusta.

El papa era un manetes i això afegit a allò que diuen que “la necesidad agudiza el ingenio” va fer que comprés un cotxe amb carrosseria malmesa i motor en condicions de funcionar i amb l’ajuda del fuster se’l carrossés i se’l pintés. El primer record que en tinc és davant de Cal Ventureta, a la carretera, jo devia tenir uns cinc anys, fosquejava i el papa girava amb força una manovella que prèviament havia introduit a la part inferior del morro del cotxe.

El motor es resistia a funcionar i per poder veure què passava s’aixecava una portella articulada perforada com una persiana, n’hi havia una a cada costat del motor, no sé què hi va fer, però finalment el motor es va engegar i ens portà cap a casa, era cap a l’any 1959.

Tenia un morro llarg pintat com la major part del cotxe d’un vermell granatós força bonic, les costelles i reforços eren del color natural de la fusta vernissats. Els seients negres i rígits feien que en els revolts els meus germans i jo anéssim d’un costat a l’altre, si plovia s’escolava una mica d’aigua per les finestres i si mal no recordo l’eixugaparabrises no donava l’abast, anava manualment. Tenim ben present que en un viatge ens va agafar un bon xàfec i com que era molt difícil portar el volant i fer anar la manovella de l’eixugaparabrises l’havia de moure la mama.  Era la nostra “rubia” i ens portava a veure els avis a Terrassa, la tia Tereseta a Martorell o els cosins del papa a Olesa.

Un diumenge anàvem a Martorell, sortint de Sant Martí cap a Vilafranca, Sant Sadurní, Masquefa la carretera era plena de revolts, jo estava molt marejada i vam haver de parar a La Beguda Baixa, aquest poble mai no l’he oblidat ni hi he tornat a passar. No entenc perquè el papa va triar aquest itinerari, se’m  va fer etern amb tants revolts.
Un dia d’estiu vam anar a Berà a buscar musclos i a banyar-nos, va ser un gran dia, un dia memorable,  el tiet Josep Anton venia amb nosaltres i va fer una cassola d’arròs allí mateix en un foc damunt la sorra.
La rubia servia també per carregar ciment, maons, totxanes i altres materials que es necessitaven per les obres que el papa i el tiet feien en aquella època. Una tarda de diumenge van anar a veure una casa que estaven construint i ens van prendre, la Joana, l’Agustí i jo sèiem al seient del darrere és clar, ells van baixar a mirar l’obra, nosaltres mentre jugàvem, de sobte el cotxe que era en un pendent va anar de mica en mica agafant velocitat baixant cularreres fins que un esbarzerar el va frenar, vam quedar penjats en un terraplè, no recordo els detalls de com ens van treure d’allà dins, però ho van fer i el cotxe el van estirar amb una corda que tibava un matxo.
Una tarda la Joana i l’Agustí eren dalt del cotxe i feien com si conduissin, jugant, jugant, el devien desfrenar i també van anar agafant velocitat fins que van topar amb una paret. En aquells temps de tant en tant passava algun carro, una bicicleta o un tractor, sort en teníem...
No recordo exactament fins quan vam tenir la rubia diria que fins el 1964.