Al camí, a banda i banda de les fines roderes de carro es feien unes crestes de fang que un cop seques cruixien sota el cuir de les sabates, m’agradava aquell cruixir i la inestabilitat que produïa al caminar, era un joc, un joc interior on jo em posava les normes: A veure si arribo fins la sínia trepitjant les crestes? Els matins d’hivern les crestes espurnejaven, els cristalls de glaç brillaven amb els primers rajos de sol i el joc es feia més interessant si cap...
Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6054
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada