El camí de l’escola
Al
camí, a banda i banda de les fines roderes del carro es feien unes crestes de
fang que un cop seques cruixien sota el cuir de les sabates, m’agradava aquell
cruixir i la inestabilitat que produïa al caminar, era un joc, un joc interior
on jo em posava les normes: A veure si arribo fins la sínia trepitjant les
crestes? Els matins d’hivern les crestes espurnejaven, els cristalls de glaç
brillaven amb els primers rajos de sol i el joc es feia més interessant si cap.
Fer
fum també m’agradava, fer fum no era res més que deixar anar l’alè i veure qui
sabia treure’n més, és clar que més que dependre de la capacitat pulmonar de
cadascú depenia del fred d’aquell matí.
Si
en vam llençar de pedrades als bassals gelats! si la nit havia sigut molt freda la
pedrada dibuixava una sobtada teranyina al glaç, ai però si només era
superficial! podia deixar-nos a tots ben esquitxats.
Era curt el camí
que em duia de casa a l’escola, curt i ple d’aventures i misteris. Un tram
ombrívol resguardat per la paret del trull i el celler a l’esquerra, a la
dreta, més elevada, l’era, la pallissa i els pallers; unes passes més i m’acompanyava el marge que contenia la vinya elevada com l’era, vorejada
de figueres de diferents varietats, coll de dama, de la goteta de mel,
blanca... a l’esquerra un mur de tàpia separava el camí de l’hort de la sínia
al centre del qual hi creixien quatre pereres, dues de Sant Joan, una d’aigua i
de la quarta no sabria dir-ne la varietat. Quan s’acabava el mur una porta
petita amb reixes de llança que donava pas a la caseta de la sínia, una caseta
força gran ja que també encabia una part de la bassa, una bassa ben curiosa,
descoberta a l’interior amb batedora per rentar la roba i coberta a l’exterior.
A l’estiu, mentre s’omplia la bassa, l’avi ens hi prenia a berenar un tomàquet
de Montserrat badat pel mig fent dues cassoletes, all i julivert, sal i un bon
raig d’oli per sucar-hi pa mentre en quedés, allò sí que era un bon berenar!
Seguint el camí
venia un suau descens que portava al que anomenàvem la bassa, un tros curt de
camí molt pedregós, ho era perquè quan plovia molt s’hi feia l’aiguabarreig
dels reguerots que baixaven pel carrer de les Casetes, el torrent de Cal
Lluís i el de sota el bosquet, si era molta l’aigua que queia es feia
impossible passar-hi sense quedar xop fins els genolls. Sentia dir que un dia
el papa hi va passar la iaia Cisqueta a coll; Cal Xenes a la dreta i a
l’esquerra el femer al costat del qual hi creixia una immensa noguera, sempre
que penso en la noguera recordo que un dia, passant-hi pel davant la iaia em va
dir: Si hagués sabut el bo que és el pa amb nous, encara fora la marquesa de
Tous, referint-se suposo al fet de disfrutar de les coses senzilles i no
estirar més el braç que la mànega si un no es vol enfonsar en la misèria,
perquè que jo sàpiga ella no venia pas de família de marquesos. Aquí el camí
pujava suaument, s’havien fet les nou i tots anàvem arribant a l’esplanada de
la font, els nens entraven al seu col.legi per un atri porticat, el senyor
Navarro els esperava, a nosaltres la senyoreta Montserrat. D’ell no en sé el
nom, a ella mai no li vam dir senyoreta Saperes...
Novembre
de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada