L’Anton
D’aquell dia recordo els rats penats voleiant encegats per la llum dels fars de la màquina
de batre, atrets violentament per aquests com si tinguessin el poder màgic de fer-los
estavellar contra els seus vidres.
Era la nit de Sant Agustí, 28 d'agost de 1962, dia assenyalat a casa, el papa i un
germà duien aquest nom. Érem a l’era per veure com la sorollosa màquina
separava el gra de la palla mentre a casa la llevadora ajudava la mama en les feines del part, els nens en moments
com aquest més aviat fan nosa aquest era el motiu, suposo, pel qual el
papa tot i que era ben entrada la nit
ens deixava jugar i badar per l’era.
I aquella nit de dimarts, mentre tot això passava, nasqué l’Anton, el
cinquè germà.
D’ell en guardo poc record, va ser batejat de seguida el diumenge següent,
tenia cinc dies, una ceremònia sense massa rebombori, l’Anna, cosina de la mama
i molt estimada per tots en va ser la padrina. L’endemà el papa i els quatre
germans pujàvem a Les Torres a passar
uns dies, començava el temps de verema i era habitual que hi pugessim, a més,
que nosaltres no hi fóssim faria que mare i fill estessin més tranquils aquests
primers dies.
Quan vam tornar la mama estava preocupada, l’Anton no estava bé: -No té
gana, plora sovint... deia la mama, no m’agrada gens tot això... era mare amb
experiència i sabia de què anava; el va visitar el metge i el pronòstic no va
ser pas bo, aconsellà que amb urgència el portessin a l’Hospital Clínic i el
senyor Miret, el farmacèutic, amic dels que sempre hi eren quan els
necessitaves, acompanyà al papa i l’Anton a Barcelona, fou debades, morí de tètanus el dia 20 de setembre.
Va ser enterrat a Barcelona al cap de dos dies el 22, al Cementiri del
Poblenou on el seu padrí Albert Oller Garriga posseïa un nínxol.
Els germans no vam anar a l’enterrament i no recordo que ens en parlessin
massa, no feia de bon parlar, la iaia Cisqueta havia mort el 29 de maig,
l’Anton el 20 de setembre... dies
tristos, molt tristos. Sí que tinc un vague record d’haver-hi anat tots junts a
portar-li flors un temps després, no era un cementiri com el de Sant Martí, era
gran, molt gran, tenia carrers i t’hi podies perdre, era ple d’escultures amb
àngels i dones tristes.
Escoltant d’amagat converses de grans vaig sentir que a l’hospital el van
guardar en un calaix metàl.lic que era
una nevera, que li havien fet l’autòpsia i que l’havien enterrat en una caixeta
petita de fusta blanca folrada de roba també blanca, fina i lluent que contrastava
amb la negror dels rats penats que s’estavellaven contra els fars de la màquina de batre el dia que
l’Anton havia nascut, com si volguessin augurar un mal.
Jo tenia vuit anys, d’ell em queden quatre imatges del seu bateig i records
tristos, no en tinc cap d’haver-lo tingut en braços o d’haver-li posat el xumet
quan plorava.
1 d’agost de 2018, d’això en fa 56 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada