La magnòlia
Miro
la magnòlia que encara és una punxa i em diu que es deixarà anar. S’obrirà a la
llum d’estiu. Com l’espelma de la nit passada, nit de sant Joan, que ha anat
cremant tota la cera fins a obrir-se completament. I ara el perfum arribarà
fins a la teva finestra. Roser Guasch
I el
perfum m’ha arribat, m’ha arribat profundament,
observava el color i la turgència dels seus pètals carnosos i sense
adonar-me’n l’aroma m’ha dut de viatge pel record.
Saragossa, queia una tarda de juliol de 1972, una tarda
xafogosa, quedaven unes hores per agafar
el tren que ens duria de tornada a casa, plens de vivències i cansats tornàvem
de fer un recorregut per tota la cornisa Cantàbrica i Galícia, havíem acabat
magisteri, amics, motxilles a l’esquena i un bitllet a la butxaca , no ens
calia res més, descansàvem sota els arbres del Parque Grande, allí, va ser allí
on vaig descobrir les magnòlies. Em van semblar tan descaradament grosses, tan
descaradament delicades, tan descaradament ufanoses...semblaven de cera, amb aquell
blanc grogós de ciri que crema sempre amunt i ens dona tanta pau.
Les
flors, que trobo imprescindibles, hi són entre moltíssimes altres coses per
ajudar a pactar aliances i per fer les paus. Així ho he sentit des de nena, el
pom de lliris blaus que vaig collir pel camí de la sínia no em va estalviar
anar-me’n de pet a dormir sense sopar, però va suavitzar la reacció de la mama
en arribar a casa. Tenia pocs anys i en sortir de l’escola vaig trobar que
seria divertit anar-me’n amb l’Asunción a jugar, vivia a Can Carbó, prop de la
Font de la Salut i jo en la direcció oposada,
era primavera i el dia es feia llarg, sense adonar-me’n era fosc i vaig arribar a l’hora de sopar... a
casa estaven desesperats, no sabien on era, mai no havia fet una cosa semblant...
El
pom de lliris es va quedar a la finestra de la cuina calmant els ànims i jo
escales amunt sense sopar.
Sota
el magnolier va passar alguna cosa semblant,
vaig marxar de casa d’una manera poc harmoniosa per dir-ho d’alguna
manera, precipitadament, amb un estil que els meus pares no acabaven
d’entendre, la distància i el temps
havien fet la seva feina, només faltava un branquilló d’olivera en forma de
magnòlia i la pau seria signada. L’arbre era de grans dimensions, però amb el
pes de les flors una branca generosa em va fregar la mà i me’n regalà una.
La
vaig dur al tren tot el trajecte de tornada. Ja clarejava en arribar a Sant
Vicenç i la magnòlia seguia fresca a la meva mà, amb la motxilla a l’esquena
vaig fer a peu el camí fins a Sant Salvador on eren els pares, en arribar ells es llevaven i la magnòlia fou
testimoni del retrobament.
Humphrey Bogart li diu a Ingrid Bergman en el film Casablanca: - Sempre ens quedarà París.
Jo
dic: Sempre ens quedaran les flors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada