A propòsit d'unes flors

Del 2 al 26 de març

Sala Portal del Pardo

Carrer Major, 10 El Vendrell

Feia temps que pintava la vegetació propera i d´aquesta activitat en va néixer el llibre El camí dels molins, obra a quatre mans amb Roser Guasch Bea, el publica Arola Editors l´agost de 2019.

Sentia la necessitat de fer alguna cosa per deixar anar una mica més la imaginació i que em permetés llicències que una rosella o un lletsó no necessiten.
M'agrada molt Mercè Rodoreda i en el seu llibre Viatges i flors  en descriu trenta-vit que no fa créixer al jardí de casa sinó que li creixen a l'imaginari... aquestes són les flors que em van servir de model. Les acurades descripcions de l'autora em guiaven sobre el paper, però no em posaven pas límits, ans el contrari, m'animaven a saltar marges i una rere l'altra van anar florint. Era un entreteniment, ho feia només per a mi, així com rego els rosers o les petúnies...

Un dia en una reunió d'amics artistes els les vaig ensenyar i de seguida la Nati, Nati Soler Alcaide poeta i escriptora, va notar que li venien moltes ganes de fer la seva interpretació inspirant-se en Mercè Rodoreda i en les meves aquarel·les, no passà massa temps que fou Carlota Baldrís, compositora, la que tingué ganes de fer una música per a cada una d'elles. Ens anàvem trobant i afegint idees, volíem que fos un projecte interdisciplinar, polièdric com diu el nostre amic i mestre Joan Descals, ja hi teníem la literatura, les arts plàstiques, la música... en aquest moment és en el que Pep Vinyes director del grup de teatre Inestable del Vendrell i component del grup d'amics s'incorpora al projecte i un dia ens deixa anar: Què són tantes flors sense un perfum! i és en aquest moment  quan Esperança Cases, Mestra artesana perfumista s'hi incorpora i crea un perfum per a cada flor.

Paral·lelament Òscar  Esquerda, editor d'Ònix, en publica el llibre amb el títol del projecte: A propòsit d'unes flors amb les aquarel·les i  els textos de la Nati i sortosament les noves tecnologies en permeten coses inimaginables no fa pas tant i a partir d'un quadradet que avui ens és ben familiar, codi QR, podrem visualitzar un vídeo amb la música de Carlota Baldrís i les meves aquarel·les. Un segon quadradet màgic d'aquests ens durà a visualitzar un altre vídeo documental presentant els autors.

I encara n'hi ha més una capseta que conté les trenta-vuit flors perfumades i l'accés a la música, una sèrie limitada a cinquanta exemplars.

Mentre duri l'exposició hi ha programades les activitats següents:

2 de març a les 18:30h. presentació de l’exposició a càrrec del Grup de Teatre Inestable del Vendrell  i de la violinista Anna Urpí Baldrís.

5 de març a les 10:00: L'olor de l'art a càrrec d'Esperança Cases

9 de març a les 18:30h presentació del llibre A propòsit d’unes flors. Hi intervindrà Joan Descals i podrem veure el documental d´Andrea Rigalós Cases sobre el projecte i el vídeo amb la música i les aquarel·les A propòsit d’unes flors.

12 de març a les 11:00 Audició comentada de la música de les flors, a càrrec de Carlota Baldrís

16 de març a les 18:30h. visita guiada, a càrrec de Camil·la Pérez Salvà i Nati Soler Alcaide.

19 de març ales 10:00 matinal

23 de març a les18:30h. taller de pintura i escriptura a càrrec de Nati Soler Alcaide i Camil·la Pérez Salvà

26 de març a les 18:30h Taller de teatre impartit per Pep Vinyes

I com que el projecte ha estat molt complex

Agraïm:

Als membres del Grup de Teatre Inestable del Vendrell la  representació teatral.

A la violinista Anna Urpí Baldrís la interpretació de la música.

A Ton Barnadas i a Linus Urpí  les fotografies.

A Andrea Rigalós Cases el documental sobre el projecte.

A Linus Urpí el muntatge audiovisual amb la música i les aquarel·les.

A Oriol Padrós la mescla d'àudio.

A Joan Descals la presentació del llibre a la Sala del Portal del Pardo

Blog d' A PROPÒSIT D'UNES FLORS on podreu trobar tota la informació del projecte:

https://www.apropositdunesflors.blogspot.com

 

À propos d'Escher i Daniel Patijn

 

L’exposició de Maurits Cornelis Escher a Barcelona i, salvant distàncies, la sèrie dels dilluns Möbius a TV3 m’han portat el record de Daniel Patijn.

Daniel Patijn, l’holandès com se’l coneixia al poble, es va comprar una casa a Sant Martí Sarroca a principis dels anys seixanta.

Era una home de complexió menuda, en plena cinquantena, ulls petitons vius i blaus, llegia molt, li agradaven les flors, la música i l’alcohol, així, en paral·lel, no el recordo escoltant música sense una copa a la mà. Tinc ben guardat  encara el seu vinil amb l’enregistrament del Concert de Pau Casals a la Casa Blanca, amb ell el vaig escoltar per primera vegada  quan tenia dotze o tretze anys. Era un home elegant, amb aquella elegància austera que tan m'agrada, a l'estiu sempre amb pantalons curts d'estil una mica colonial i camisa clara amb mànega llarga arremangada fins el colze, als peus bones sandàlies o calçat amb sola d'espart, fins i tot quan anava una mica passat de voltes, amb l'alcohol em refereixo, i caminava amb els seus característics saltirons de pardalet, mantenia la compostura.

Venia d’una família de classe social alta, polítics, intel·lectuals, professors... i se li notava encara que ell fos l’ovella negra,  era educat, atent i de fàcil tracte. El papa hi va fer amistat i amb ell tota la família, una relació que durà fins la seva mort.

Convidava amics i familiars, els vam conèixer gairebé tots i en les llargues converses les tardes-nit d’estiu vaig saber que en Raymond, un amic seu que també ho va ser nostre i que a mi i a la meva germana ens anomenava “mon petit canard” , “ mon petit chou”...havia sigut “parachutiste”, em feia gràcia la paraula tot i que de gràcia la qüestió no en fes gens ni mica, havia estat paracaigudista en l’ofensiva final a la Indoxina, l’actual Vietnam quan era colònia francesa. També vam conèixer en Willem, un altre amic que ens explicava que durant la segona guerra va arribar a rosegar el cuir de la sola d’una sabata per matar la fam... No cal dir que aquestes històries ens embadocaven, però ens ho passàvem més bé quan venien els seus nebots i la neboda, eren més grans, però s’acostaven més a la nostra edat. Un dia ens van fer  “pannenkoek”, quin tip de riure aprenent a dir-ho, ja se sap que els holandesos són capaços de pronunciar vint-i-cinc consonants seguides... mai no n’havíem menjat a casa i menys acompanyades de cervesa... diria que va ser el meu primer glop de cervesa.

Tenia la casa plena d’objectes  portats del Marroc on havia viscut fins que va venir a Sant Martí, catifes, safates de llautó gravades, ceràmiques i uns barrets de palla d’ala ampla amb unes borletes acolorides tot tombant  que em tenien el cor robat.

I com que habitualment vivia acompanyat d’homes, doncs això, de seguida se’n va començar a malparlar  fins i tot el meu pare va arribar un dia que li va haver d’aconsellar que portés amistats  dones, encara que només fos per fer-los callar, eren altres temps els anys seixanta i l’homosexualitat era perseguida i penada.

Un catàleg de M.C. Escher m’ha dut a parlar del senyor Daniel, així és com jo li deia, ell me’l va regalar. Un catàleg esgrogueit pels anys que sempre m’ha acompanyat i ha fet viure en mi un doble sentiment d’atracció, de repte... a veure si aconsegueixo trobar la sortida, el camí, si els ocells volen cap a la dreta o cap a l’esquerra, si els peixos entren o surten... i a l’hora la sensació d’angoixa i claustrofòbia que em provoca. Mai no he pogut mirar-me el catàleg d’una vegada,  accepto el repte, l’obro i pàgina a pàgina em va enguniejant, el neguit és tal que l’he de tancar bruscament.

L’admiro i el rebutjo a l’hora...no sé si aniré a veure l’exposició la meva relació amb Escher és una relació d’amor/odi  de manual.

29 de juny 2021

EXPOSICIÓ EL BUIT

 Si en voleu més informació cliqueu 

 http://www.camillaperez.com/?p=6479

La Montesa

Girava per entrar al pàrquing del supermercat i la visió d’una moto m’ha fet saltar el cor, literalment, me l’ha fet saltar.

He pogut estacionar just al costat i  m’he quedat dempeus palplantada al seu costat.

Mai no m’han cridat l’atenció ni cotxes ni motos, menys les darreres, m’espanten una mica i en els cotxes només veig un habitacle i quatre rodes, els demano que em portin d’un lloc a l’altre de manera segura i pràctica i res més,  però aquesta moto era diferent i tant que ho ha sigut de diferent!

Aquesta  moto m’ha fet viatjar en el temps i m’ha dut als anys en els que el papa amb una moto com aquesta, abrigat amb la seva pellissa color verd caqui de coll i interior folrat de pell de “borreguillo” ens duia darrera dins el remolc. Sotraguejàvem d’allò més pel camí de la sínia, petits  com érem el poc pes feia que a cada sotrac ens aixequéssim un pam del remolc que era quadrat i de fusta ... la passejada la recordo tan o més emocionant que anar a PortAventura.

El propietari m’ha enxampat mirant-la intensament, el coneixia i hem parlat una estona, l’he felicitat per l’acurada restauració i li he donat les gràcies pel bon moment que m’ha fet passar.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Montesa_Br%C3%ADo

 

El dia del Domund

En una vitrina al final de la galeria hi havia objectes diversos, minerals, flors de cotó, canya de sucre, una branqueta de la planta de cafè, faves de cacau, alguns insectes conservats en formol, un d’ells una eruga que pel tamany i el color no era pas de les nostres contrades.

La “hermana” Simón, que es deia Montserrat però sempre l’anomenàvem pel cognom, ens va explicar un dia que al Congo passaven tanta gana els nens que menjaven erugues com aquella del pot, si en trobaven... no sé si ens ho va dir exactament així o així ho vaig percebre, va ser la nostra tutora el curs d’ingrés de batxillerat i el curs següent ja no era al col.legi, se n’havia anat a fer de missionera al Congo.

Al menjador, quan alguna cosa no ens agradava i féiem el ronso, sempre la mateixa cançó, si ho tinguessin els nens de l’Àfrica això...

Quan arribava octubre era quan ens donaven un sobret buit que deia Domund i on cada família hi havia de posar el seu donatiu. Eren també els dies en els quals aquell negret que tan em cridava l’atenció sobre la taula de l’”hermana” tenia una activitat més frenètica. Era un bust de ferro colat, representava un nen negre amb la boca oberta, tenia uns molsuts llavis pintats d’un “rouge” que ja hagués volgut més d’una diva de Hollywood, mostrava unes dents blanquíssimes i si sempre la tenia oberta, la boca, era perquè amb el braç que movia accionat amb una palanca situada a l’esquena s’hi posava les monedes i se les empassava. 

I avui, per aquelles coses que tenen les xarxes he llegit la paraula Domund i m’ha fet recordar el nen negre que menjava monedes sobre la taula de la professora i que aquestes monedes servien perquè allà a la llunyana Àfrica els nens no haguessin de menjar tantes erugues...

Pensava que això del Domund era una cosa de quan jo era petita, parlo de molts anys, però no, 2020. Diu avui un bisbe que el Domund “és una crida a la responsabilitat de tots els cristians, en l’evangelització, el dia que l’Església fa una invitació especial a valorar i recolzar la causa missionera”

Sí, dic diu, en present.

Evangelització??? ho he trobat tan ranci que m’ha costat de creure.

1 2 f. [LC] [RE] Obra dels sacerdots o pastors que van a predicar l’evangeli en terres en què és poc conegut.

Una missió és l'establiment d'un grup religiós per propagar la seva fe en territoris nous, sovint acompanyat d'una tasca social i d'expansió de la cultura d'origen dels missioners. El terme prové de l'evangelització portada a terme per religiosos cristians, tot i que es poden trobar paral·lelismes en altres religions, perquè el proselitisme figura entre les tasques de molts tipus de creients.

 

L'avi Ramon a Fortianell

 

Tot i les poques ocasions que se li van presentar a la vida per parlar en francès quan aquestes hi eren les aprofitava intensament. Als sis anys l’avi i la iaia em van prendre d’excursió a Lorda (Lourdes)  i recordo que el grup amb el que viatjàvem buscava sempre la companyia de l’avi perquè els fes d’intèrpret, just havíem encetat els anys seixanta.

M’explicava que parlava el francès perquè els “frères”, així ho dèia, si els sentien parlar en una llengua que no fos aquesta els prenien una boleta; es veu que un cop la setmana o el mes, no ho recordo,  els donaven un número determinat de boles i segons les que els quedaven quan feien el recompte hi havia unes o altres conseqüències.

Desconec en quin any l’avi va ingressar a l’ Institution Agricole de Fortianell, Saint Joseph, regentat pels Frères de la doctrine chrétienne, només sé per una estampeta calendari trobada entre els fulls d’un devocionari que el març de 1913 hi era, tenia quinze anys.

A l’institut hi havia alumnes francesos i de l’estat espanyol, però l’ensenyament era francès i els examinava un tribunal mixte.

En sé poca cosa de la seva estada, però sempre que parlava de Fortianell se li notava que en tenia un bon record.

Practicaven molt d’esport i d’aquella època li va quedar l’afició a fer exercici amb les anelles, en va encarregar unes al ferrer i les tenia penjades d’una branca molt alta, ens en vam fer tips de fer tombarelles fins a marejar-nos i de penjar-nos pels peus i pels genolls.

En una capseta que era de la mama he trobat una medalla/moneda de bronze, a l’anvers hi apareix Atena amb Pegàs a l'escut i al revers tot d’elements al.legòrics de l’agricultura i la ramaderia  al centre gravat hi diu: Institut agricole Fortianell.

Sota la imatge d’Atena hi diu A. Desaidé, conegut editor i  gravador de medalles i monedes commemoratives francès. És de suposar que es tracta d’un reconeixement acadèmic.

A  Fortianell formaven els alumnes  en els nous sistemes de conreu i s’introduien les innovacions en maquinària agrícola,  gràcies a la granja-escola promoguda pels religiosos francesos, moltes famílies pageses i alguns terratinents, primer només de la zona i després de tot Catalunya, van poder oferir una educació als seus fills dirigida cap a una futura millora en la gestió de les seves pròpies terres.

L’Institution agricole de Fortianell va estar en funcionament des de 1904, quan els Frères de la Doctrine Chretienne de Limós (Limoux), a causa de la Llei de Combes que només contemplava l’ensenyament laic,  van llogar la finca de Fortianell i van establir-s’hi, amb ells venien alumnes també, el govern espanyol els va permetre fer l’ensenyament en francès amb la condició que acceptessin alumnes espanyols, va funcionar fins el 1920 en que fou derogada l’esmentada llei i tornaren a Limós a partir d’aquell moment l’Institut fou noviciat fins al 1936.

Sortosament se n'han conservat moltes postals que ajuden a fer-se una idea de la vida en el lloc.

El següent enllaç està relacionat amb aquest

https://camillaperezsalva.blogspot.com/2019/12/19-de-febrer-de-1939.html

El cabàs de la gitana

 

A les acaballes del darrer hivern vam adonar-nos que s’acabava la llenya i n’hauríem de comprar pel proper, al cabàs de la gitana només hi quedava un cul de teies per encendre, caldria comprar-ne també.

Si en té d’història el cabàs de la gitana!

Era a la plaça del mercat, a Tarragona,  duia el petit al cotxet, un any acabat de complir, i m’acompanyava també el Ton que en tenia uns catorze.

Passejàvem tranquil·lament i una gitana em va oferir alls, me’n calien i vaig pensar que n'hi podia comprar, els duia en bossetes de plàstic  sis cabeces a cada bosseta i totes dins un cabàs de palma penjat del braç.

Una bosseta, vaig dir-li, em va dir el preu que no recordo,  vaig treure la cartera i només tenia un bitllet de cinc mil pessetes,  vaig fer el gest d’anar a buscar canvi i...  vist i no vist... la que no duia el cabàs me’l va estirar amb una lleugeresa inaudita, així mateix, vist i no vist.

Ahora vengo, va dir.

Passava l’estona i no tornava, la que es va quedar amb mi, la del cabàs, va notar que em començava a pujar la mosca al nas i va intentar fugir, me’n vaig adonar i corre que corre al seu darrera,  la situació impactava, una dona, jo, amb un nen dins el cotxet corrent darrere una gitana que només feia que maleïr, l’altre fill corrent al darrera dient: Mama deixa-ho estar, anem, deixa-la... ara penso que tenia més seny que jo. Vaig engrapar el cabàs i no el vaig deixar anar. No sé com ho vaig fer amb el cotxet en una mà, a l’altra el cabàs tibat per la dona que només feia que maleïr-me i al darrera el Ton que només tenia feina a dir: Mama, deixa-la, marxem, no l’empaitis més...

Un bus s’atura a la parada i la gitana s’esmuny dins, va ser el final, ja no la vaig seguir més.

Els alls més cars que he comprat en ma vida, si que em vaig quedar el cabàs ple de cabeces, però gairebé totes eren corcades, no valien per a res.

Des d’aquell dia el cabàs guarda les estelles de teia per encendre el foc. És el cabàs de la gitana.

 

agost 2020