dimarts, 19 de novembre del 2019

"La rubia"


Em pensava que la “rubia” era una manera familiar d’anomenar el nostre cotxe, que li dèiem “la rubia” només a casa, de gran vaig saber que no, que així era com es coneixien els cotxes familiars carrossats amb fusta.

El papa era un manetes i això afegit a allò que diuen que “la necesidad agudiza el ingenio” va fer que comprés un cotxe amb carrosseria malmesa i motor en condicions de funcionar i amb l’ajuda del fuster se’l carrossés i se’l pintés. El primer record que en tinc és davant de Cal Ventureta, a la carretera, jo devia tenir uns cinc anys, fosquejava i el papa girava amb força una manovella que prèviament havia introduit a la part inferior del morro del cotxe.

El motor es resistia a funcionar i per poder veure què passava s’aixecava una portella articulada perforada com una persiana, n’hi havia una a cada costat del motor, no sé què hi va fer, però finalment el motor es va engegar i ens portà cap a casa, era cap a l’any 1959.




Tenia un morro llarg pintat com la major part del cotxe d’un vermell granatós força bonic, les costelles i reforços eren del color natural de la fusta vernissats. Els seients negres i rígits feien que en els revolts els meus germans i jo anéssim d’un costat a l’altre, si plovia s’escolava una mica d’aigua per les finestres i si mal no recordo l’eixugaparabrises no donava l’abast, anava manualment. Tenim ben present que en un viatge ens va agafar un bon xàfec i com que era molt difícil portar el volant i fer anar la manovella de l’eixugaparabrises l’havia de moure la mama.  Era la nostra “rubia” i ens portava a veure els avis a Terrassa, la tia Tereseta a Martorell o els cosins del papa a Olesa.



Un diumenge anàvem a Martorell, sortint de Sant Martí cap a Vilafranca, Sant Sadurní, Masquefa la carretera era plena de revolts, jo estava molt marejada i vam haver de parar a La Beguda Baixa, aquest poble mai no l’he oblidat ni hi he tornat a passar. No entenc perquè el papa va triar aquest itinerari, se’m  va fer etern amb tants revolts.
Un dia d’estiu vam anar a Berà a buscar musclos i a banyar-nos, va ser un gran dia, un dia memorable,  el tiet Josep Anton venia amb nosaltres i va fer una cassola d’arròs allí mateix en un foc damunt la sorra.
La rubia servia també per carregar ciment, maons, totxanes i altres materials que es necessitaven per les obres que el papa i el tiet feien en aquella època. Una tarda de diumenge van anar a veure una casa que estaven construint i ens van prendre, la Joana, l’Agustí i jo sèiem al seient del darrere és clar, ells van baixar a mirar l’obra, nosaltres mentre jugàvem, de sobte el cotxe que era en un pendent va anar de mica en mica agafant velocitat baixant cularreres fins que un esbarzerar el va frenar, vam quedar penjats en un terraplè, no recordo els detalls de com ens van treure d’allà dins, però ho van fer i el cotxe el van estirar amb una corda que tibava un matxo.
Una tarda la Joana i l’Agustí eren dalt del cotxe i feien com si conduissin, jugant, jugant, el devien desfrenar i també van anar agafant velocitat fins que van topar amb una paret. En aquells temps de tant en tant passava algun carro, una bicicleta o un tractor, sort en teníem...
No recordo exactament fins quan vam tenir la rubia diria que fins el 1964.






dissabte, 16 de novembre del 2019

Sempre ens queden les flors



Els dolços nespre s'endevinen en la delicada flor que mira blau amunt, hauran de viure dies freds encara....

Si vols seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6007

dimarts, 5 de novembre del 2019

Els polls de gall dindi





Els pollets de gall dindi van néixer la mateixa lluna que jo, quart creixent del maig del cinquanta-quatre.
La mama m’explicava que havia posat a covar sis ous de gall dindi a una perica lloca, la tenia en una caixa de fusta ben protegida i la treia a beure, menjar i escampar una mica la boira cada dia, feia més de vint dies que en tenia cura, s’acostava el dia del meu naixement i el dels pollets i això l’enguniejava, no podria estar per ells.
Era mare novella i en contra del que era habitual a l’època trià ser assistida a l’hospital. De poc li va servir, segons m’explicava quan la llevadora va arribar a l’habitació per fer-li un reconeixement se la va trobar dreta amb la criatura a les mans, d’un tris va venir que no m’hagués d’aplegar de terra. Amb aquesta experiència s’entén que els quatre fills que vingueren després néixessin a casa.
I els pollets de gall d’indi també van néixer, pobrets, van fer la mateixa fi que les gallines de guinea del conte de la Rodoreda, morir, no penjats pel coll amb un cordill ben tibat, ells, em penso que de set i gana i jo quan ho sentia, per dintre deia: -Estic més trista... com el Quimet del conte.



divendres, 26 de juliol del 2019

Jardí sec



Durant més d'un any la primera visió que tenia en sortir de casa era la d'una bateria de contenidors, rebuig, orgànic, plàstic, paper, vidre...no n'hi faltava cap. Quina sort em direu! i així podria...
Seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=5952

diumenge, 18 de novembre del 2018

La tia Camila. IN MEMORIAM

Signat Camila Calbó a l’esquerra i Febrer de 1885 a la dreta. Tenia vint anys


IN MEMORIAM. La tia Camila

Camila (sense geminar l’ela, Pompeu Fabra neixeria una dècada més tard que ella) Calvó /Calbó Miró,  va néixer el 2 de desembre de 1865 al Vendrell, filla d’Isidre Calvó Casas, teixidor en un principi i boter més tard i de Marina Miró Ramon. Fou la petita de deu germans, en néixer,  Dolors(1) la seva germana gran tenia ja vint-i-un anys.

La família vivia al carrer Santa Anna a l’alçada del carrer de la Barceloneta Baixa i poca cosa sé de la seva infantesa i joventut. Contava la mama que el seu germà Narcís, cinc anys més gran que ella va anar al Brasil ”a fer fortuna” , però massa no en va fer,  tornà malalt amb una pedra negra molt apreciada, que per aquelles coses de la vida heredà la meva mare i se’n va fer un anell. Quan va tornar feu  de boter com el pare i morí tuberculós a l’edat de trenta-tres anys, solter a la casa del carrer Barceloneta Baixa.

La iaia Cisqueta, la meva padrina, l’estimava molt la tia Camila,  li havia fet de mare en quedar òrfena  en el part del fill varó tan anhelat  després de cinc dones, la iaia llavors tenia cinc anys. Explico tot això perquè la iaia em va posar Camil.la en record seu i el nom crec que té molt d’ascendent sobre qui el porta, sobretot quan és ple d’amor i gratitud.

Com és evident  no vaig conèixer aquesta dona, però estic vinculada a ella des que era ben petita i vaig saber perquè em deia com em deia. No m’agradava gens llavors, era un nom antic, no coneixia ningú que se’n digués i tothom me’l feia repetir fent cara d’estranyesa; me n’avergonyia... però un dia, com si algú hagués  accionat l’interruptor, me’n vaig començar a sentir orgullosa i el vincle es feu més fort.

Quan vaig ser adulta i vaig tenir casa meva la mama em va regalar dos mocadors de butxaca preciosos, un de fina batista tot brodat i l’altre de seda amb una delicada punta de coixí tot tombant de fil de seda també, un en un cantó i en l’altre al centre  brodat, hi diu Camila, eren seus  ella els havia brodat.

Devia tenir una vida força còmoda sent dona en l’època que va viure, escrivia i llegia bé, brodava finament i pintava. Sabia que pintava, havia vist a casa d’uns familiars uns quadres d’ella, però jo no en tenia cap, ara un d’aquest penja d’una paret de casa, el fort vincle del nom ho és encara més amb la vida que s’escola entre la seda dels boixets del mocador i els colors que pinzellada a pinzellada van fer créixer  la caputxina, la tulipa, el lilà, la mareselva  i la rosa del quadre.


Camila Calvó Miró (al mig) 1926

Segons m’explicaven, no era una dona massa afavorida, alta i morena amb un nas molt, però molt  prominent, l‘única fotografia que tinc d’ella és del casament de l’àvia al 1926, tenia setanta-un anys.

Es va casar gran per l’època, trenta-tres anys,  ho feu amb un home cinc anys més jove que ella,  Josep Garriga Bertran(2), no van tenir fills van viure fins la seva mort al carrer Duc de la Victòria 16 (ara carrer Andreu Nin) amb ells hi vivien la iaia, Francesca Calaf Balcells i el seu germà Josep, en el part del qual morí la mare Maria Balcells Calvó, a la casa hi vivien també “les ties”,  nebodes de la Camila, solteres totes tres Marina, Mercè i Francisca.

I ben pensat... potser sí que la passió per pintar flors i l'aquarel.la em venen d'ella.

 

(1) Dolors Calvó Miró es casa amb Andreu Balcells Parladé, van ser uns dels meus rebesavis, vivien al carrer de Sant Sebastià 1 (ara Muralla) tocant a la plaça Nova, ell era descendent d'una família de boters de la Selva del Camp i era músic com el seu pare, va establir-se al Vendrell ja que no era l'hereu, amb el temps la seva activitat coincidint amb la fil.loxera derivà cap a la fusteria.

Tingueren quatre filles Francisca, Magdalena, Maria, Marina i un fill, Salvador que fou sabater i seguí vivint a la casa paterna, com a bon sabater era també músic, tocava el contrabaix a La Vendrellense

(2) Josep Garriga Bertran era fill de la Bisbal del Penedès i tenia terres, l'única imatge que tinc d'ell és del casament de la iaia a qui ell junt amb la tia Camila van cuidar com una filla.


L'enllaç següent està relacionat amb aquest.

https://camillaperezsalva.blogspot.com/2020/02/maria-balcells-in-memoriam.html

dijous, 15 de novembre del 2018

15 anys de ceràmica a la plaça de les Garrofes





Al juny de 2003 veu la llum un projecte que feia temps que madurava.
En un raconet de la plaça de les Garrofes del Vendrell se m'ofereix un petit espai on mostrar la meva ceràmica, poder-la comercialitzar i alhora fer petites exposicions d'altres artistes, és a dir fer divulgació de la ceràmica contemporània. Al principi eren amics i coneguts, però de mica en mica em venien sol.licituts d'artistes que no coneixia, han estat quinze anys de contactes, de coneixences, quinze anys d'intercanvis molt i molt enriquidors.......

Si voleu llegir més, cliqueu: http://www.camillaperez.com/?p=5869



15 ANYS DE CERÀMICA

És una exposició col·lectiva on la majoria dels més de cinquanta artistes de la ceràmica que han exposat durant els 15 anys d’activitat de la galeria mostren la seva obra. D’alguna manera és una gran oportunitat per prendre el pols a la ceràmica contemporània i les possibilitats d’aquesta.
Els artistes participants, figures rellevants en aquest món són:

AGUSTÍN RUIZ DE ALMODÓVAR, ALISON TINKER, ANTONIO I. GONZÁLEZ, CARME BALADA, CARME COMA, CRISTINA GUZMAN TRAVER, ELI MORETÓ, EULÀLIA OLIVER, EVA LÓPEZ MIGUEL,  HISAE YANASE, JAUME VILA, JORDI MARCET I ROSA VILA-ABADAL, KWON SANG IN, LEE KI JOO, MADOLA, MARC  ITURRI, MARIA BOFILL, MARIA BOSCH, MARIA GELABERT, MARIA PALLEJÀ, MARIA RAMIS, MARIA ROMANÍ, MARIA TERESA CAPETA, MARY GUMÀ, MERCÈ BENEIT, MERCÈ COMA, MERCÈ MIR, MERCÈ RIUS, MONTSE LLANAS, MONTSERRAT RIU, NEUS SEGRIÀ, NÚRIA PIÉ, NÚRIA SOLEY, RAMON FORT, ROSA CORTIELLA, SYLVIAN MESCHIA, TERESA ELIAS, TERESA-MARTA BATALLA, YUKIKO MURATA I CAMIL·LA PÉREZ SALVÀ.


L'exposició es podrà visitar del 7 de desembre  de 2018, a les 20 h al 5 de gener de 2019
Visita comentada el 16 de desembre a les 12 h
Horari: De dimarts a dissabte de 17h a 20 h
Dissabtes, diumenge i festiu d'11 h a 14 h
Tancat 24,25,26 i 31 de desembre de 2018 i 1 i 5 (tarda) de gener de 2019

Portal del Pardo
carrer Major 24, El Vendrell