Visc
el confinament d’una manera ben estranya, plena de sentiments contradictoris.
D’una
banda, com tothom, preocupada pels temes de salut que afecten tantes persones
directa o indirectament, els que estan a primera línia de foc, vaja! ja hi som,
he fet servir aquell llenguatge bèlic que tanta angunia em fa! Camil·la, au, pensa
una altra manera de dir-ho, t’has deixat emportar per les rodes de premsa del “comité
de gestión” de les dotze, aquelles que tan critiques. Ho torno a provar: Estic
preocupada deia per aquells que viuen en la seva pròpia pell la pandèmia, sí
així és millor, afectats, familiars, personal mèdic que els atén, servei de
neteja, ambulàncies... Sí, m’agrada molt
més així. Em preocupen molt i tinc la sort que de moment no tinc ningú a la
família ni conegut proper que estigui en aquesta situació, sé per altra banda, que
tothom hi està exposat.
El
que deia doncs, d’una banda visc aquest temps de confinament amb gran preocupació,
hi ha moments però en els que m’agradaria que aquest confinament no s’acabés
mai....
Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6300
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada