La mimosa ( Els arbres de la meva vida)
Cada any, algun matí hivernal, la retina se’m nega de groc.
dijous, 24 de gener del 2013
La mimosa ( Els arbres V )
La mimosa ha esclatat, vellutada, gronxant-se elegant amb l’impuls de la
brisa com si volgués volar escampa suaument el seu delicat perfum.
No n’he tingut mai cap de mimosa, quan vaig
tenir la possibilitat de plantar-ne una ho vaig fer, però no vaig trobar-li la
terra que necessitava i en pocs anys va morir.
La meva mimosa l’he viscuda a través de la meva mare, me la va fer veure,
tocar olorar amb els seus relats.
Li agradaven les flors i especialment les mimoses i a la casa on va
néixer, i on vaig néixer també jo, n’hi havia una que la va acompanyar
fins que la gelada de febrer del mil nou-cents cinquanta-sis la va matar,
encara que jo ja havia nascut, no en tinc record.
Quan de petits miràvem els àlbums familiars ens explicava on era, com era
de gran, l’olor que feia i les seves paraules s'apagaven en explicar-nos com
havia mort.
Ella guapíssima vestida negre, de núvia, amb la seva toia i al darrere la mimosa florida.
És l’única imatge que tinc de la mimosa, però com si l’hagués viscuda.
Quan la mama se’n va anar era febrer i n'hi havia en flor, sobre el seu
taüt una branca d’ametller florit i un pom de mimosa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La mimosa: la meva preferida! A casa n'hi ha, i ja espero la seva florida!
ResponElimina