El magraner
El magraner cada primavera feia uns bons préssecs, d’aigua els primers, de carn blanca i sucosa, més entrat juny i juliol eren de carn turgent i groga, perfumada… a la tardor com tots els altres magraners ens donava magranes.
Acabàvem de dinar i el papa ens deia: -Veniu, he vist que el magraner té préssecs!
Ens faltaven cames per córrer cap a l’arbre i veure aquells fruits que
tan estratègicament havia distribuit el pare per les branques més baixes.
Això es repetia tres o quatre cops l’any fins que ja va trobar que érem
massa grans per aquest joc.
Quan sabia que es començaven a collir els primers préssecs corria a comprar-ne uns quants, a la botiga o al pagès que en tingués, disfrutava del joc, em sembla que més ell que nosaltres mateixos.
Quan el magraner deixava de donar préssecs començava la seva curiosa florida, petites boles verdes d’egregia corona guarnida amb pètals d’un roig viu intensíssim i llargs estams grocs, també hi jugàvem amb les flors del magraner, en féiem pipes, clavàvem un tronquet al futur fruit i jugàvem a fumar.
A l’estiu, ombrejava els nostres jocs i al vespre escoltava silent les converses mentre preníem la fresca.
Arribada la tardor, s’esberlaven els fruits, impotent la pell per contenir tanta vida robí. Dolces i sucoses, amb vi i sucre, soles…
A l’hivern, nu davant la casa esperava la tebior dels primers raig de
sol de primavera per inflar els borrons i treure fulles i préssecs i flors…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada