!Que viene el mínimo, que viene el mínimo!

Per poder accedir als estudis superiors era necessari estar inscrit al “Sindicato Español Universitario” SEU, un òrgan de control franquista dels estudiants que funcionà des de 1943 fins als 1965, si eres dona necessitaves haver completat el “Servicio Social”, indispensable per treure’t el títol així com el passaport i el carnet de conduir, donant per descomptat que calia també el consentiment del pare o tutor i en cas d’estar casada, del marit...

Certificació d’haver finalitzat el SS

Remenant àlbums de fotografies antigues em va caure a les mans una imatge d’un grup de noies, entre les quals la meva mare, caminant en formació de dues, se les veu contentes, totes amb faldilles del llarg recomanat bruses blanques, espardenyes... i un cinturó de cuir marró amb sivella platejada on s’hi veu el jou i les fletxes de la “Falange” . La mama el tenia guardat en una capsa, n’hi havia una altra petita de cartró que contenia fragments de corall blanc trobats a la platja durant aquells estius, en foren dos el de 1947 i el de 1948.

Noies universitàries als campaments del SEU 1947 (la del mig que s’agafa el braç és la mama)

 Tan pot ser que les noies de la imatge, anessin com que tornessin de Sa Riera, la cala més propera on anaven a banyar-se i on un d’aquests estius una instructora la va fer capbussar a l’aigua des d’una roca provocant-li un bon ensurt, la mama sempre ho explicava ressentida. També ens parlava de les illes Medes i del molt que li havien agradat i de les excursions amb barca que hi feien.

S’estaven a Begur, al Convent de Santa Reparada també se’l coneixia pel Convent dels Mínims, avui hotel i pels anys quaranta casa de colònies del SEU on, si us plau per força, les universitàries anaven a fer campaments  per obtenir el SS (Servicio Social) obligatori.(1)

Durant l’estada feien esport i sobretot eren instruïdes més ben dit, adoctrinades en el “nacionalsocialismo”.

Explicava la mama que a les nits quan s’adormien sempre hi havia alguna graciosa que cridava: “Que viene el mínimo! Per espantar-les, no entenc perquè, els mínims són frares d’una orde fundada per Sant Francesc de Paula que en una època passada havien viscut al monestir i se’ls dona aquest nom per la seva gran humilitat i austeritat... quan li preguntàvem perquè això les espantava tant deia que s’explicava que a alguns d’aquests frares se’ls havia emparedat i això les inquietava...

(1)Vint anys més tard, per treure’m el títol vaig haver de passar també per una mena de campaments de la “Sección Femenina de la Falange” i treure’m el SS necessari encara per obtenir el carnet de conduir i el passaport, era a la mitat dels setanta

 

El quarto Fosc

El quarto fosc(1)

Vaig néixer i viure fins els quinze anys en una casa molt gran i carregada d’història, els primers documents on se’n parla daten de 1580 quan Anton Salba, llavors amb be alta, fill de Toni Salba, pagès de Trisach (Trizac actualment), Bisbat de Claramunt (Clermont Ferrand) Regne de França i de la seva muller Margarida es casa amb Francesca Santa Cana filla de Joan i Joanna Santa Cana, difunts, de Sant Martí Sarroca. (Noms, cognoms i topònims escrits com en el document)

En aquesta casa hi nasqué la meva mare, l’avi matern, besavi, rebesavi... i així ininterrompudament fins al segle XVI.

El quarto fosc per excel·lència era en un corredor, fosc també, il·luminat tènuement per la claror somorta d’una finestreta que deixava passar la llum després d’haver travessat el quarto dels nens. S’hi entrava per una porta corredora, que grinyolava sovint, i en fer-ho una alenada de naftalina t’omplia els narius transportant-te a una època passada, una trista bombeta amb un pàmpol blanc ribetat de blau penjava del sostre, a banda i banda s’alçaven foscos dos armaris de doble porta i altell, en front de la porta un penjador de cap a cap de paret carregat d’abrics i jaquetes d’altres vides, gairebé totes finides, cadascun en un penja de fusta amb un pal centrat que baixava i feia més còmoda l’acció de penjar-los, tots reposaven sota una cortina de cretona estampada que els guardava de la pols. Sota el penja robes una caixa gran de fusta, segurament de l’aixovar d’alguna jove de la casa, plena de mantes i vànoves.

A l’esquerra de la porta corredora, penjat a la paret hi havia un giny, una mena de recipient blanc amb un ribet blau del qual baixaven unes gomes que em tenia ben intrigada, no podia preguntar-ho massa, si ho feia em delatava ja que volia dir que havia entrat al quarto fosc, més endavant vaig saber que era un estri utilitzat per posar lavatives.(2)

Als armaris hi havia vestits i sabates d’home i de dona tot de l’any de la picor, com m’agradaria poder-los remenar ara! Quanta història! Era un lloc perfecte per anar a fer incursions clandestines, disfressar-se, deixar-se emportar per la fantasia i endinsar-se en mons de conte; la mama s’enfadava perquè ho deixàvem tot remenat, però de tant en tant no podíem resistir la crida d’allò prohibit.

El quarto de l’oli, era una estança amb unes piques recobertes de cairons on com indica el nom guardàvem l’oli, a la casa hi havia trull. Era fosc també, només disposava d’un petit finestró que més que per deixar entrar la llum era per la ventilació. Per arribar al quarto de l’oli s’havia de travessar el pastador un espai que com diu el seu nom tenia al seu interior una gran pastera i un forn de llenya per coure el pa. Em feia una mica de por quan m’enviaven a omplir el setrill o a buscar olives, els pots de les olives en sols també les guardàvem en aquest quarto així com la conserva de tomàquet.

Dalt les golfes hi havia tres racons foscos, el salador, l’assecador i una saleta distribuïdora. El salador i l’assecador tenien finestra, però petita i amb mosquitera que poc deixava entrar la claror, de les bigues penjaven llonganisses seques i altres embotits, tomacons i alguns raïms que amb el temps esdevenien panses, alguna vegada sobre un canyís assecaven figues o un excedent de bolets. La saleta, aquesta sí que era negra com el sutge, no tenia finestra i guardava una caixa de núvia molt grossa que mai no havia obert; donava, a la dreta al salador i al porxo que deixo per un altre dia era enlluernador de claror i a l’esquerra a una gran estança on hi havia els cassals per emmagatzemar el gra i un cop travessada arribaves a l’assecador.

L’escala, interior tota ella, des de la planta baixa fins la primera on hi havia la sala i les habitacions per dormir, tenia dos trams i un replà, al començament la barana  lluïa un pom de porcellana blanca i el sota escala, tapiat i tancat amb una petita porta amb forrellat, era negra com la gola del llop, dins, dues gerres de ceràmica que havien contingut oli i que en obrir la porteta desprenien una forta ferum de ranci.

La comuna, fosca, molt fosca, em feia por, es conservava però no estava en ús ja que s’havia optat per solucions més modernes.

La foscor regnava també en un armariet de paret que hi havia només entrar a la cuina, s’hi guardaven llums de carburo i llums de ganxo de quan no hi havia encara electricitat. Si alguna nit de tempesta se n’havia anat la llum les havíem fet servir, com m’agradava!

Com en tot, a les cases hi ha també llums i foscors, les foscors de la meva casa d’infantesa avui han sortit a la llum, les clarors, que n’hi havia moltes vindran un altre dia.

Les foscors de les cases es poden convertir en clarors amb facilitat, les foscors de les vides no les podem il·luminar només prement un interruptor, ni amb una llàntia ni amb dues, ni amb tres...

 

(1)Ja ho sé, ja ho sé, això de quarto no és pas correcte, però sempre ho he sentit i dit així, sabent per endavant que el DIEC no ho accepta m’he pres la llicència i aquí l’usaré tant com em calgui, si fes servir habitació em semblaria que parlo d’una altra cosa.

En Joan Sales ho defensava com a editor davant de la Mercè Rodoreda de La plaça del Diamant: “Li diré a més que aquesta expressió "quarto fosc" no és sols barcelonina, sinó general a tot el territori: a Mallorca i a València no ho diuen tampoc d’una altra manera. Naturalment, si vostè s’hi entossudeix, sortirà "cambra fosca".

Carrers empedrats

Imatge: Costa Savoia, Ernest

Cal Cuscó era la vaqueria on anava a buscar la llet, el camí que hi menava era empedrat, un empedrat barroer, de pedres grosses i irregulars, en algun moment  devia haver estat en millors condicions s’hi veien ben marcades les roderes dels carros, en aquell moment però, gairebé no hi podien transitar.

Les lleis de la física no acostumen a fallar i la llei s’acomplí amb exactitud. La força centrípeta feia que tot anés com una seda, amb el que no vaig comptar va ser amb una variable, la nansa.

La lletera girava i girava i jo hi posava més ímpetu a cada gir fins que la nansa va dir: Prou!

La llet es vessà amb força i s’escampà pels reguerons que dibuixaven les pedres. La lletera rebotà tres o quatre vegades damunt les pedres i afegí un bon grapat de bonys als que ja tenia i la nansa, la culpable del desastre, restava empresonada a la meva mà que la premia amb tota la força amb l’esperança que tot hagués estat un malson. I no, no ho era un malson. Desfeia el camí capcot sense llet i amb una lletera que no serviria mai més per a res.

He pensat moltes vegades que aquell carrer, l’únic empedrat del poble, ho era per evitar l’erosió de l’aigua, quan plovia era una torrentera intransitable que desguassava al torrent de Les Anguiles.

Queien quatre gotes aquell dia, no res, jo volia prendre el paraigües del papa, un d’aquells tan grossos de pastor o això em semblava, la mama no ho volia, no veus que és massa gros? Em deia i jo, que era tossuda com una mula, vaig acabar marxant amb el paraigües en una mà i la lletera nova a l’altra.

Tornant ja no plovia gens i li vaig buscar una utilitat al paraigua, anava clavant la punxa al fang d’entre les pedres i  a cada burxada deixava un foradet definit i profund com el que deixaven les dones que anaven a la moda i duien sabates amb tacó d’agulla; un rere l’altra els foradets marcaven el camí així com en Polzet que deixava molletes de pa, cada burxada era més forta, no m’adonava que m’animava, però així que vaig entrar a casa i la mama em va mirar de cap a peus va fixar la mirada en la punxa del paraigües, la punxa ja no es veia les barnilles de mica en mica havien foradat la tela i sortien per baix.

La magnitud de l’esbroncada va ser proporcionada al desastre.

 

els diaris

En Juli, un bon amic que m’esperona en això d’escriure records, m’envia la imatge que il·lustra el text i em demana quina era la meva relació amb els diaris, si només era cosa de diumenge, quina utilitat tenien un cop llegits...

I sí, m’ha fet venir ganes de pensar-hi.

La meva relació amb els diaris comença molt aviat,  tindria sis o set anys, jo no els llegia és clar, el que jo feia era anar-los a buscar a Cal carter, era prop de casa i eren altres temps. L’avi estava subscrit a la Vanguardia i ens arribava amb el correu, correu que anava no gaire millor que ara, venia en una saca amb el cotxe de línia i el carter la duia cap a casa seva, a les dotze o dos quarts d’una acostumava a ser-hi, però hi havia dies que havia de fer més d’un viatge i algun dia el diari ja era història quan el llegien. Era molt gruixut, anava plegat i amb una faixa amb el nom del destinatari, trobava que pesava i a l’estiu em deixava les mans  emmascarades. Molt aviat vaig saber qui era un tal Galinsoga(2), no sé què ens devia fer però a casa s’hi van enfadar molt, un dia vaig saber que deia que “Todos los catalanes son una mierda” i després d’això vaig estar una bona temporada que no havia d’anar a buscar la Vanguardia.

Un cop llegits, els diaris es guardaven a la part de baix d’un armari gran de paret que hi havia a la cuina, també hi havia una habitació que li dèiem el despatx, era un despatx en realitat, però era colgat de diaris antics, no sé pas des de quin any s’hi guardaven, com hi disfrutaria ara! Llavors em feia més aviat por.

De mica en mica els diaris anaven sortint de l’armari, full per full, quan fregaven a terra per fer passeres, per netejar els vidres, per folrar algun llibre, pel fons d’un calaix, per encendre el foc, per aixafar les arengades salades a la junta de la porta ( no sé si només ho feien a casa) per omplir unes sabates que s’havien mullat o per embolicar mil i una coses, fins i tot entrepans, era ben habitual que al cine o a l’escola quan anaves al water et i volies eixugar amb molta sort trobaves penjats d’un ganxo retalls de diari que algú havia tingut l’encert de posar-hi, allò de “El elefante”(1) era un luxe.

Si encara hi havia excedent de diaris vells de tant en tant passava un drapaire i els comprava.

Què en pensaria l’avi d’això de la premsa digital?

 

 

(1 (1)  Per si ho llegeix gent jove, El elefante era un paper higiènic que era encara més rígid que el de diari, però més glamurós que aquest. No era reaprofitat.

(2 (2)  Luis Martínez de Galinsoga director de la Vanguardia nomenat pel govern franquista.

 

La Maria sense mans

En aquells temps quan trencar la capa de glaç dels pèlags era un dels jocs més divertits de l’hivern, un cop per setmana venia algú de fora a ajudar la mama a fer la bugada. Érem molts de colla a casa, l’avi i la iaia, dos oncles solters, el Pau i el Feliciano, dos mossos que eren com de la família, el papa i la mama i els petits, de quan en començo a tenir memòria érem tres, després en van venir dos més.

La rentadora era una màquina cilíndrica amb una hèlice al fons que feia girar la roba i l’aigua amb el sabó, recordo alguna vegada que la mama es barallava amb l’hèlice perquè li havia enganxat alguna peça de roba i s’havia aturat, llavors parava la màquina i desfeia l’embolic. Comprava un detergent en pols que es deia Elena, també en feia servir un amb escates i treia les taques amb sabó casolà, unes pastilles irregulars de color groc marronós amb una olor forta molt característica. A màquina hi rentava la roba petita, mitjons, calces, samarretes, vestidets, bates... Quan considerava que la roba era neta buidava l’aigua sabonosa, ja bruta, i tornava a omplir-la amb aigua clara per esbandir. A la part de dalt de la màquina hi havia un parell de corrons de goma dura que giraven accionats per una manovella i escorrien la roba. M’agradava fer-la girar i escórrer peces petites, el braç en prou feines si m’arribava per completar el gir.

Els llençols, que n’eren un munt, tovalloles, draps de cuina... això es rentava a mà al safareig. Primer ho posaven en remull amb aigua calenta i sabó dins d’un cossi,  deien que ho posaven en “estuva”, d’estovar i després la fregaven sobre la batedora per esbandir-la posteriorment en l’aigua clara del safareig. Escórrer els llençols no era feina gens fàcil i no ho podia fer una persona sola, agafaven la peça pels dos extrems i una cargolava cap a una banda i l’altra cap a l’altra fins que s’havia escorregut tota l’aigua, després s’estenia al sol. El dia de fer bugada era un dia sencer, un dia llarg i esgotador, la roba mullada pesa, rentar-la, escórrer-la, traginar-la cap a l’estenedor i a la tarda aplegar-la així que fos seca i plegar-la, tota aquesta activitat es feia molt intensa i s’afegia a la de preparar els àpats, cuidar dels nens...

Aquesta feina, dura en condicions normals ho era més encara quan al matí s’havia de trencar la capa de glaç de sobre el safareig per poder fer la bugada.

Si ja era una feina dura per a qualsevol dona penso com devia ser-ho per algú a qui li faltaven tots els dits de les mans,  només tenia els monyons, sense dits. La Maria era una dona del poble que, segons em va explicar la mama, de menuda un porc se li havia menjat els ditets i no recordo bé si també part de la mà, ella però, com que havia crescut amb aquesta dificultat havia après vulguis o no a fer la majoria de feines que una dona tenia assignades i la recordo ben bé quan venia a casa el dia de fer bugada, com fregava la roba, com l’escorria... me la mirava i la tornava a mirar ja se sap com són els nens.

Va criar una filla i un fill, feia tot el que li demanava la feina de la pròpia casa i a més a més es buscava feina fora d’aquesta. (1)

La Maria sense mans, així la coneixia tothom al poble, era una dona valenta i treballadora, ho havia de ser!

Vull amb aquesta narració fer un homenatge a totes les dones i al dur treball que realitzaven i especialment a la Maria.

(1)Era tal la seva habilitat amb les mans sense dits que tenia que quan havia de pagar a la botiga o on fos, desfeia i feia el nus del mocador de butxaca on guardava els diners amb una facilitat admirable, de vegades s’ajudava amb la boca, però ho feia.

Maria Ferrer Vives. 1906 Torrelles de Foix - Sant Martí Sarroca 1999

 

La memòria està feta d'oblits i records

No fa gaire dies, en Juli, un bon amic, m’enviava el següent fragment d’un article de’n Joan Minguet.

Tantes coses que ara preguntaria a la mama

Vivim en un món on la memòria de tots, més que fragmentada, ens és furtada

[Fragment]:

/.../

Tota memòria és, en essència, fragmentada. Qui sap si no és que, inversemblantment, la memòria no és feta més d’oblits que de records. Però si no ens hi aferrem, als records, per tènues que siguin, esdevindrem una societat despersonalitzada; deixarem de ser una comunitat singular, tan heterodoxa i mixturada com vulgueu, però singular al capdavall, per diluir-nos en un Alzheimer col·lectiu.

/.../

VilaWeb 28 / 12 /2022

En Juli sap de la meva afició a escriure records que un dia es fan presents a la meva memòria, records i oblits, oblits que evidentment no apareixen, per això són oblits, però conformen la nostra memòria si no fossin oblidats la nostra memòria seria una altra ben diferent.

 Quan la iaia Cisqueta va morir jo acabava de complir vuit anys, ella en tenia seixanta quatre.

La recordo poc, m’ensenyava a sobrefilar bolquers de fil pel nou germà que esperàvem, amb fil vermell, així veia més les puntades... m’explicava contes, sobretot contes i molts de sang i fetge, contes que ara seria impensable que algú els expliqués a un nen. Ni l’ogre del Polzet menja nens ni el llop de la Caputxeta menja àvies ni caputxetes...

Maria, Marieta ja soc a la primera escaleta...

Maria, Marieta ja soc a la segona escaleta...

Maria, Marieta Ja soc dalt!..

De l’esglai feia un bon bot de la cadira, però a la nit dormia com si res...

Tris - tras, tris - tras, la tia Maria passava farina, tris - tras... rondalles que anys més tard he trobat recollides al Costumari de Joan Amades.

També guardo a la memòria records i oblits d’un poema i per més que ho he preguntat i buscat mai ningú no me n’ha sabut dir res, potser era de creació pròpia, la iaia era una dona molt eixerida.

Els records del poema fan així:

Quan Jesús era petit i amb els seus pares estava diu que n’era tan bonic, tan hermós i eixerit que a tothom enamorava.

A més era tan discret, fill de la Verge Maria i el fuster de Natzaret...

Tant i tant se’n va parlar de tal merescuda fama que el dimoni ho va olorar i decidit es proposà destruir-li aquella fama.

????? oblits

Jesús, agafant una fullola d’encenall amb sa mà dreta va bufar i va dir: -Vola! I va sortir l’oreneta que en veure la llum del dia va volar tota sola.

Del dimoni també un ocellot sortí, era la rata pinyada que en veure la llum del dia va caure a terra espantada.

????? oblits

Encara guardo l’esperança de trobar algú que el conservi a la memòria i els seus oblits siguin els meus records i els seus records els meus oblits.

Em resisteixo a la idea de diluir-me en aquest Alzheimer col·lectiu del que parla J. Minguet

No sempre mengen herba les cabres

No sempre mengen herba les cabres

Anava poc a l’escola, la mare havia patit una llarga malaltia abans de morir i ella feia les feines de la casa. No tenia més de nou o deu anys, el germà, un parell d’anys més gran que ella sí que hi anava, vivien amb l’avi i el pare. Ella els cuinava, comprava, rentava la roba…

L’avi tenia cabres, no un gran ramat,  sis o set només, i ella que era una nena i es delia per les coses de nena que no podia disfrutar, així que veia que s’acostava l’hora en la que la senyoreta Montserrat ens deixava anar a jugar al pati aprofitava per treure les cabres a pasturar i així, encara que de lluny, participava dels nostres jocs. Més d’una vegada ens despenjàvem pel terraplé, si la senyoreta no ens veía, i anàvem a pasar l’estona amb ella i les cabres.

El nostre pati era l’esplanada de davant l’escola, era pati i carrer, de tant en tant hi passava un carro i molt excepcionalment un tractor, alguna dona que venia amb una faldada d’herba pels conills o un cistell amb ves a saber què. L’esplanada ombrejada per quatre plataners amb una font que sempre rajava acabava bruscament per un tallat d’un desnivell de més de dos metres que donava a una llenca de terreny just al costat del Torrent, havia estat plena d’horts algun dia, hi havia una bassa sempre buida i en un dels laterals s’hi endevinaven les batedores del safareig. Aquesta llenca llavors era plantada de pollancres joves.

Devia ser un dia especial, la imatge mai no se m’oblidarà, ella asseguda a la batedora del safareig, les cabres pasturant sota els pollancres, totes menys una, una que semblava voler-se-li menjar el vestit, i no, no ho semblava, se li menjava … la nena va saltar de la batedora i amb un bastó intentava fer fora la cabra, estaba molt esverada …deixa’m, deixa’m estar, deia. M’has estripat el vestit! D’una bastonada la cabra va fugir i la nena es va asseure de nou a la batedora del safareig plorant desconsoladament. La cabra se li havia menjat tota la vora del vestit de la seva primera comunió.

 

28 de desembre 2022