Tardor

M’agrada la nostra paraula TARDOR,  m’agrada molt, i tot el que comporta, i m’agrada molt també la manera anglesa de designar aquesta estació, FALL, això és el que comencen a fer ara les fulles de la morera, muden el color i cauen suaument i lenta.

Eines

El proper dijous 5 de setembre

Eines, Camil.la Pérez Salvà

a les 20:00 innauguració

Capella de l’Índex

St. Sadurní d’Anoia

 6,10,12 i 13 de setembre
de 18:00 a 21:00
7,8,9,11,14,15, 21 i 22 de setembre
de 12:00 a 14:00 i de 18:00 a 21:00

Les Torres Altes

Sentir parlar de Les Torres, és com tornar a llescar pa rodó  amb la ganiveta, en femení, a casa el ganivet del pa sempre va ser femení, el rac, raaac, de fer el senyal de la creu a la base cendrosa d’aquell pa i la rivalitat entre els germans per veure a qui li tocava el crostó besat, besat per un altre pa que el tocava i el deixava blanc i diferent, aquesta és la qüestió, crec, tots volíem aquell, el diferent; el color, la textura, el sabor…tot era diferent.

A Les Torres tot era diferent, sé que aquest records, vagues, s’han mitificat, però són, són en el meu imaginari i pensar-hi m’hi transporta i em fa feliç.

Hi havia anat en cotxe moltes vegades, però el record que més vivament guardo és el d’haver-hi anat en tartrana, sotraguejant…si en fa de temps!, però ho recordo, després del darrer revol, un trosset de camí costerut i pedregós sota una alzina immensa; alzina que encara hi és tot hi els canvis que ha sofert aquell indret, l’ombra d’aquesta m’havia acollit alguna tarda de primeres lectures; la porteta del quarto de la cisterna hi donava, un graó de pedra cobert de fulles que en trepitjar-les desprenien olor d’humitat, olor de vida, des d’allí només veia els camps rossos del blat, la civada, l’ordi o el sègol…també hi havia vinyes, però no tantes com ara, parlo de quan no s’havia intensificat encara tant el conreu de la vinya, de principis dels seixanta… de cases, poques, Ca L’Aranyó, Cal Dameta, Cal Pepó,  Cal Ponç, molt més enllà, La Rimbalda, El Mas de Pontons, Els Sovals…  la Font de Soval, La Font del Pany, St. Salvador de la Balma…

El Puig de les Torres, 762m

L’avi anomenava també el Mas de  Fanfregona amb qui limitaven les terres i hi havia picabaralles per l’ús de l’aigua del torrent que els feia límit.

En un dietari que reflecteix tots els moviments de la propietat des de 1909 fins el 1960, del 1912 he llegit  el següent escrit:

…Doña Adelaida Ferré viuda de José Sans y su hijo José Sans y Farré, vecinos de l’Arboç y José Garriga Bertrán vecino del Vendrell, convienen que madre e hijo teniendo una finca en el término municipal de Torrelles de Foix, lindante con la de José Garriga Bertran. Desde hoy en adelante las aguas que nacen del torrente nomenado Las Torres Altas y Fanfragona serán para el riego del Sr. Garriga todos los dias de la semana que son miércoles, jueves y sábado desde la puesta del sol de cada dia… no ho acabo d’entendre, però el que si queda clar és que ells no s’entenien massa per la qüestió de l’aigua i ho havien de pactar i deixar per escrit.

Hi pujàvem per Penyafort, en temps de pluges era costós travessar la riera i el rocallís era perillós, recordo una vegada que l´euga va relliscar i per fer-la aixecar vam haver de  deslligar-la de la tartana, la feinada va ser gran, vam quedar tots remullats, el carruatge no es va tombar però poc n’hi va faltar.….

El mas de les Torres Altes és situat al NW de Torrelles de Foix, a l’obaga del puig de les Torres (762m), Era una casa fortificada en el seu temps, constava d’un conjunt d’edificacions adosades, les més antigues diuen que del segle x, la casa dels masovers, la casa que habitàvem nosaltres quan hi anàvem, els cellers, els porxos pels carros i altres eines del camp, els galliners, conillers, l’eixoll, el tancat pel ramat, un hort murat adosat a la casa, amb pou… S’hi entrava per una gran portalada que donava pas al baluard, no recordo haver vist mai les portes d’aquest tancades.

Les estances que ocupàvem quan hi anàvem eren en un primer pis, al davant hi havia una gran terrassa orientada a l’est, de dia era molt assolellada i a la nit em sembla que s’hi podien veure  totes les estrelles i constel.lacions, com que quan es feia fosc només podíem anar a dormir o explicar històries a la llum del carbur, anar a comptar estrelles era també una gran distracció, allí em sembla que vaig conèixer la Via Làctia i l’Ossa Major, mai més les he vist tan definides i lluents  com a les Torres.

Ara que ho penso, el meu deslletament devia ser ben traumàtic, sempre em contaven que la iaia quan jo ja tenia uns bons catorze mesos, va haver de prèndrem una temporada cap a les Torres, lluny de la mare, deia que l’empaitava per tot arreu demanant “mims”, no volia menjar res més, vaja que poques manies, d’avui per demà, llet de cabra una mica aigualideta i a córrer, lluny de la mare… de salut, no sé si pel sistema dràstic de deslletament o per gens, de moment no me n’ha faltat, tan malament no va anar.

En alguna d’aquestes llargues vetllades sota la volta celeste, la iaia ens explicava que feia anys (1892) fou assassinat el rector de Foix, el santuari que cimbellava el puig veí,  que els malfactors, quatre en concret, entre ells una dona, deien les males llengües que era la majordoma que l’havia traït, foren garrotats públicament a la plaça, a Vilafranca.

Era freqüent en aquelles èpoques assaltar esglésies, ermites o cases de pagès per robar-los i ens explicava la iaia que a una avantpassada seva, en aquella mateixa casa on estàvem, uns lladres l’havien lligada a una cadira i l’havien amenaçat de calar-li foc a sota si no els donava tot el que de valor tingués, ella ho va fer, és clar, i salvà la vida.

També ens explicava que al puig que hi havia davant del mas, entre unes roques, durant la immediata postguerra hi va haver maquis, sempre eren històries intrigants i que despertaven una mica de por, la foscor, els sorolls d’una casa gran i vella, prop del bosc…creaven ambient de misteri, també ens explicava contes, alguns una mica de sang i fetge jo creia que se’ls inventava però després els he llegit al costumari de l’Amades: …-Maria, Marieta, ja sóc a la primera escaleta. Maria, Marieta, ja sóc a la segona escaleta… Maria, Marieta…Ja sóc dalt!  ... I aixecàvem el cul un pam de la cadira de l’esglai.

Encara m’enlluerna la imatge, només sortir del baluard, dels llençols estesos sobre el cosconar, a casa els llençols s’estenien a l’estenedor, allí això també era diferent, una estesa blanca enlluernadora davant la casa, el dia de bugada, al safareig, amb la pastilla de sabó en una mà i la pala de fusta per batre la roba a l’altra, recordo haver dormit en llençols de bri, llençols de cànem cru teixits a la plana, eren pesants, però frescos…

Qua va néixer l’Anton, finals d’agost de 1963, el papa ens va dur a tots quatre cap a Les Torres, així la mama estaria més tranquil.la amb el nounat. Una tarda vam anar a berenar a l’avenc, era un racó que ens agradava molt, enfilavem el camí del davant de casa, deixàvem els xiprers que va plantar el tiet Josep Anton a mà dreta i ens endinsàvem en un bosquet d’alzines, entre dues roques immenses, al costat del camí, només superant un petit desnivell es trobava una escletxa misteriosa;… que si anava a l’altra banda de la terra,… que si s’hi havia perdut gent intentant trobar la sortida… n’hi havia moltes d’històries sobre l’avenc,  de l’escletxa sortia un aire gèlid i això encara la feia més interessant. Quan el papa ens va dir que ja n’hi havia prou, que cap a casa, a mi em va semblar que no n’hi havia prou, que volia seguir camí avall i desobeïnt-lo ho vaig fer, ells anàven cap a casa i jo en direcció contrària, era la gran i em volia fer notar, no havia fet més de dos-cents metres quan la visió d’un animal mort, ple de cucs em va barrar el pas, em va barrar el pas i paral.litzar sencera, només vaig poder fer un crit que va arribar a orelles del meu pare a l’instant, quan va arribar ni mitja paraula, era home poc parlador i el que havia passat ja m’havia donat la lliçó. Era una guineu morta feia setmanes, només pell que s’esparracava, ossos i cucs, la imatge m’ha quedat per sempre.

De tot això no fa gairé més de cinquanta anys i veient el dietari anteriorment esmentat m’adono dels grans canvis en el conreu.

Durant el primer terç del s.XX el conreu de la vinya representava una petita part, es conreuaven cereals, blat, civada, ordi i també moresc, fesols, cigrons, faves (per assecar), patates, olives, horta i també fruiters, sobretot pomes, també farratge pels animals, alfals, trapadella i veces.

També ramaderia, aviram, conills, porcs, ovelles i cabres.

Es netejava el sotabosc, ntejaven les alzines per fer carbó i pels fogots dels forns de pa; al dietari hi ha la descripció de com bastir una carbonera que diu va ser encesa el dimecres a les 6 del matí i d’una segona amb altres mides encesa el mateix dimecres a les 6 de la tarda, aquesta segona diu que era tota d’alzina, carbó més valorat. Fins i tot consta al dietari a qui es va vendre el carbó i quant se’n va cobrar.

Al 1930 arriba la premsa contínua, no hi havia corrent elèctric per tan cal pensar que anava amb un motor de gasoil.

El 20 de febrer de l’any 1931 es comença la carretera perquè puguin pujar camions i portar a vendre el que es produia així com el guano, l’adob que s’esmenta, el sulfat de coure, el sofre…

Hi ha una relació (transcric literalment) dels

Jurnals de voluntat dels veyns

Rumeu Dameta………………26

Rucell…………………………33

Masuve Fanfagona………..11

José Musons…………………5

Farnando…………………….4

Fill del Chanet Llenas……10

José Busquets……………….2

Juan Musons………………..4

Juan Valles………………..18,5

Masuvers de Las Torras

Martí Arnavat………….....10

Maldo Casan…………….. 6

Tòful Roig…………………20

                                      ------

                                       149 total jurnales

 

Propietari José Garriga paga en pasetas per dinamita i barrines y jornals 529 pesetas y un brana supa el ultim dia.

 

Pel que dedueixo del dietari aquesta carretera anava fins el Mas de la Riera.

El 20 de juliol del mateix any diu:

Juan Capatas tira barrinadas a la pujada de les Dous per 10 jurnals y dinamita per la meva part 60 pesetas.

Penso que aquest dietari té molt de valor històric, només mirant-lo per sobre se’n poden treure moltes conclusions.

Els masovers, el Magí, la Joana, el Josep… ja no hi són, de la casa només se’n conserva la torre medieval, no s’hi pot accedir, els nous propietaris l’han voltat d’una tanca.

En la memòria n’hi guardo molts de records, però així, físics, que els pugui tocar, només el dietari.

 

Agost de 2013

Taller d'Art Cinta Dalmau

Fa temps que conec la Cinta Dalmau, una agitadora cultural que Tortosa té la sort de tenir. He tingut l’oportunitat de col.laborar amb ella en unes quantes ocasions, sempre  ha estat un plaer....

 Si voleu seguir llegint...http://www.camillaperez.com/?page_id=5

 

Els baladres. Els arbres VII

Els baladres

Quan el sol cau sobre els baladres el seu aroma dolç és més intens encara i cada  inici d’estiu quan els roses infinits els cobreixen em duen a la infantesa.

A la mama li agradava molt el mar i creia que a nosaltres ens convenia jugar-hi, prendre banys de sol i de iode i que això ens era bo, si podia ser, durant una  novena.

No ens podíem permetre una casa a la vora del mar, però això no era inconvenient perquè ella ens agafés a tots quatre, tovalloles, dinar i  els estris que tinguéssim per jugar i de bon matí amb el cotxe de línia fins a Vilafranca primer i  en tren fins a St. Vicenç emprenguessim el llarg periple.  Un cop a l’estació passaríem per sota el pont de la via i seguiríem carrer avall entre els baladres en flor,  l’olor dels baladres i  el mar feia una combinació euforitzant, per molta calor que fes, per carregada que anés, per cansada que estés.

L’intens blau al cel, la remor carrer enllà de les ones, l’olor salada del mar, els roses, gairebé blancs, assalmonats, pastels, intensos, vermellosos, sempre perfumats…

En arribar davant  mar anàvem delerosos als vestidors, em sembla recordar que els llogàvem per tot el dia,  reservàvem una taula sota la pineda i ens n’anàvem a banyar; buscàvem crancs, tallerines, petxines amb foradet per passar-les d’un fil… feiem castells de sorra… ens colgàvem, ara les cames, ara tot el cos…

Esperàvem ansiosos que passés el venedor de gelats, de blanc impol·lut amb el barretet, blanc també posat de costat, empenyia un carret de fusta amb dos barrets cònics i platejats sota dels quals hi havia el desitjat “mantecadu” així ho deia l’avi, de xocolata, de maduixa, de vainilla…

En alguna ocasió l’avi venia  amb nosaltres, ell anava als banys, així ho deia, el balneari de Coma-ruga li agradava i hinanava sovint.

Costava trobar el moment de marxar de l’aigua, era quan la gana apretava que decidíem anar a l’ombra dels pins a refer-nos.

La pell cremada pel sol agraïa l’ombra i aquella brisa fresca que corria sota la pineda, dinàvem amb gana i després jugàvem una estona fins que enfilàvem el camí de tornada cap a l’estació.

Era la mateixa l’olor dels baladres, la mateixa que la del matí, però ara era una olor més aviat trista, pot semblar estrany, però sí, hi ha olors tristes i la dels baladres de tornada ho era, no volíem marxar, ens ho passàvem bé… potser no tornaríem fins la setmana següent, o l’altra…

Al tren, extenuats dormíem i somiàvem amb els peixets que ens creuaven entre les cames, aquella vela blanca allà lluny a l’horitzó tocant potser Mallorca, l’ estel blau i groc que feia volar un nen ros de pell blanca al qual no enteníem quan parlava…

 

Baladre (Nerium oleander L.)

La denominació Nerium prové del grec, Nereus, qui simbolitzava el déu grec de la mar i pare de les Nereides, en al·lusió a com és de comú trobar aquest arbust a les zones properes a la costa.

De nena, prop de casa no en tenia de baladres, potser era massa lluny del mar, ara sí que en tinc i m’agraden, m’agraden perquè són de tija flexible que es mou elegant al ritme del vent, fulla peremne, llarga i fina i flor senzilla i generosa de colors i de perfums.

22 de juny de 2013

JardiArt.Metafòricament

El proper dijous 16 de maig a les 7 de la tarda

s’innaugura l’exposició:  JardiArt. Metafòricament

Junt amb 16 artistes més tinc el gust de participar-hi.
L’espai, el jardí del Museu Romàntic Casa Papiol de Vilanova i la Geltrú. Val la pena visitar-lo i veure l’exposició que hi serà fins el 29 de setembre.
Hi ha un seguit d’activitats paral.leles, tallers, concerts… podeu trobar informació en els següents enllaços:
http://www.vilanova.cat/doc/doc_10940563_1.pdf
 
http://www.facebook.com/pages/Museu-Rom%C3%A0ntic-Can-Papiol/160921097328122?fref=ts

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=3716

Marc Iturri

“Llavors, així, de cop, potser sabrem

que l’horitzó era el punt de partida.”

Mireia Calafell

Horitzons. Marc Iturri

Camil.la Pérez Salvà-CERÀMICA

 pl. de les Garrofes,4. El Vendrell

 18 de maig al 29 de juny

 Innauguració dissabte 18 a las 19:30

 De dijous a dissabte de 17:30 a 20:30

Visites concertades: ceramica@camillaperez.com

seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=3699