Els baladres. Els arbres VII

Els baladres

Quan el sol cau sobre els baladres el seu aroma dolç és més intens encara i cada  inici d’estiu quan els roses infinits els cobreixen em duen a la infantesa.

A la mama li agradava molt el mar i creia que a nosaltres ens convenia jugar-hi, prendre banys de sol i de iode i que això ens era bo, si podia ser, durant una  novena.

No ens podíem permetre una casa a la vora del mar, però això no era inconvenient perquè ella ens agafés a tots quatre, tovalloles, dinar i  els estris que tinguéssim per jugar i de bon matí amb el cotxe de línia fins a Vilafranca primer i  en tren fins a St. Vicenç emprenguessim el llarg periple.  Un cop a l’estació passaríem per sota el pont de la via i seguiríem carrer avall entre els baladres en flor,  l’olor dels baladres i  el mar feia una combinació euforitzant, per molta calor que fes, per carregada que anés, per cansada que estés.

L’intens blau al cel, la remor carrer enllà de les ones, l’olor salada del mar, els roses, gairebé blancs, assalmonats, pastels, intensos, vermellosos, sempre perfumats…

En arribar davant  mar anàvem delerosos als vestidors, em sembla recordar que els llogàvem per tot el dia,  reservàvem una taula sota la pineda i ens n’anàvem a banyar; buscàvem crancs, tallerines, petxines amb foradet per passar-les d’un fil… feiem castells de sorra… ens colgàvem, ara les cames, ara tot el cos…

Esperàvem ansiosos que passés el venedor de gelats, de blanc impol·lut amb el barretet, blanc també posat de costat, empenyia un carret de fusta amb dos barrets cònics i platejats sota dels quals hi havia el desitjat “mantecadu” així ho deia l’avi, de xocolata, de maduixa, de vainilla…

En alguna ocasió l’avi venia  amb nosaltres, ell anava als banys, així ho deia, el balneari de Coma-ruga li agradava i hinanava sovint.

Costava trobar el moment de marxar de l’aigua, era quan la gana apretava que decidíem anar a l’ombra dels pins a refer-nos.

La pell cremada pel sol agraïa l’ombra i aquella brisa fresca que corria sota la pineda, dinàvem amb gana i després jugàvem una estona fins que enfilàvem el camí de tornada cap a l’estació.

Era la mateixa l’olor dels baladres, la mateixa que la del matí, però ara era una olor més aviat trista, pot semblar estrany, però sí, hi ha olors tristes i la dels baladres de tornada ho era, no volíem marxar, ens ho passàvem bé… potser no tornaríem fins la setmana següent, o l’altra…

Al tren, extenuats dormíem i somiàvem amb els peixets que ens creuaven entre les cames, aquella vela blanca allà lluny a l’horitzó tocant potser Mallorca, l’ estel blau i groc que feia volar un nen ros de pell blanca al qual no enteníem quan parlava…

 

Baladre (Nerium oleander L.)

La denominació Nerium prové del grec, Nereus, qui simbolitzava el déu grec de la mar i pare de les Nereides, en al·lusió a com és de comú trobar aquest arbust a les zones properes a la costa.

De nena, prop de casa no en tenia de baladres, potser era massa lluny del mar, ara sí que en tinc i m’agraden, m’agraden perquè són de tija flexible que es mou elegant al ritme del vent, fulla peremne, llarga i fina i flor senzilla i generosa de colors i de perfums.

22 de juny de 2013