8:30 del matí, dilluns, el cistell era gairebé ple de flors de saüquer quan uns brams, si brams,
“berridos” de gent jove
s’acostaven.
Bramen els ases, els cérvols, però en aquest cas no eren animals, bé,
d’aquesta mena vull dir.
Fins el moment sentia l’aigua del rierol i el cant de les mallerengues...
tot s’havia acabat, aquest grup de nois i noies d’entre quinze i vint anys han decidit que es quedaven allí, eren uns
quinze, alguns anaven en bicicleta, altres a peu, un d’ells amb un aparell que
emetia una música espantosa afegida als seus
bràmuls. Jo em trobava a uns cent metres d’ells i veia perfectament què
feien, alguns drets damunt la taula i bancs de fusta saltaven obsessivament al
ritme frenètic de la seva música. Intentava entendre què deien i només sentia:
“cabrón, hijo puta, deja cabrón...” una i una altra vegada com un mantra.
He comptat dues o tres vegades fins a deu... i m’ha sortit la vena pedagògica. T'hi acostaràs
amigablement i els saludaràs per intentar dir-los alguna cosa que els faci
reflexionar.
Bon dia!
Bon diaaa!
Bon diaaaa!
És clar, entre la música i els brams, no em senten, m’hi acosto una mica
més i segueixo amb el meu “mantra” del Bon dia...
Res, però res de res, ni girar-se. Fins que finalment he decidit parlar el
seu idioma:
Cabrón! s’han girat, sí, s’han girat, he intentat parlar, però no m’han
volgut escoltar i han marxat fent mofa de mi.
Hi he de pensar, és trit, molt
trist...
( Algunes persones, com aquests joves no entenen el moment crític que estem
vivint, no respecten cap norma de seguretat sanitària, i les seves famílies...
de veritat, és molt trist)
4 de maig de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada