Matí de dilluns de pasqua

Matí de dilluns de pasqua

Vivint en un lloc idíl.lic enmig de la natura com visc estic acostumada a veure i en ocasions haver de manifestar el meu rebuig a conductes incíviques.

Feinejava per casa i amb les finestres tancades sentia un BUM, BUM, BUM, insistent  que per a algú deu ser música i a mi em resultava  inaguantable.

M’assec una estona a llegir el diari i veig a la portada de la Vanguardia: “Urbanites a la ruralia” pag. 4, Viure,  i jo que, calenta pel tema “BUM, BUM, BUM”  me n’hi vaig,  ( no voldria que cap amic o parent urbanita se m’ofengués, n’hi ha moltes d’herbes diferents)

Aguns, diu l’article parlant dels turistes rurals,  s’adonen que arriben a un lloc diferent  quan no poden arrossegar la maleta de rodes per carrers pedregosos i plens de brutícia d’animals…

I és clar, també n’hi ha que van al camp a passar el dilluns de pasqua  i en lloc d’escoltar els ocells o la remor de les fulles prefereixen el cotxe al costat i el soroll infernal que en fan sortir,  i em pregunto: Per què van  al camp si no els agrada escoltar els ocells, ni saben  fer el mínim soroll  per no trencar el silenci de la fauna que hi habita i poder  així observar  els aneguets nedant en filera darrera l’ànega, o les sargantanes prenent el sol????

Visitar el camp suposa acceptar unes regles mínimes no escrites, els camps tenen propietaris que els treballen, no s’hi pot entrar  encara que no estiguin tancats, els horts els planta algú, no créixen per generació espontània, les flors dels voltants de les cases no són per endur-nos-les, si no anem amb prudència amb les vaques poden ser perilloses… No està escrit, però és de pura lògica.