Feia dies que tenia ganes de posar-me al torn, des de l'octubre del 2009 que vaig patir una persistent tendinitis al canell no ho havia fet.
El Xavi, el meu nét que era a casa, m'ha vist i ha tingut ganes de provar, veure el fang com puja i baixa, s'aixampla o s'estreny, s'obre o es tanca amb aquella aparent facilitat deixa embadocat a qualsevol, nen o adult.
Ha fet una capseta, diu per guardar les seves coses "delicades", petxines, diamants, collarets, bracelets (tal com ho ha dit).
Després ha fet la tapa amb el seu animal preferit, un lleó.
Abans d'aprendre´n jo també pensava que era una cosa fàcil, que era qüestió de pressionar més o menys i anar girant, que era màgic, que es feia sol.
El Sr. Mateo, el professor que vaig tenir, era una persona molt exigent, en vaig aprendre en un torn tradicional, de peu.....primer centrar, un important objectiu, quan et semblava que ho havies aconseguit venia ell, li donava un gir i ...a començar de nou...torna a centrar fins que ho dominaves.
Ser torner és tot un ofici no és fer quatre bols o dos gerros.
Tinc un torn per estrenar...El vaig comprar fa un mes junt amb tres paquets d' argila. Embarassada del meu segon fill i patint els efectes hormonals (marejos, nàusees, etc) vaig decidir que havia de fer alguna cosa per distreure' m, sortir de casa...i vaig fer un taller de ceràmica. Primer va ser el torn antic, de fusta. I vaig aprendre a centrar una mica. Després la meva mestra -i ara amiga- em va deixar un torn seu elèctric per a què pogués practicar a casa, ja que el tema m' apassionava. I sí, vaig fer algunes peces (amb la dificultat que suposava una panxa que no parava de crèixer) que posteriorment vaig esmaltar, un procés que també m' ha apassionat, cóm canvíen els colors en funció de la temperatura del forn ! No sé, he descobert un món interessantíssim on m' agradaria submergir-me però...tinc un bebé, un nen de 5 anys i molt poc temps per mi (la feina de la casa se' m menja!) . Així que espero el moment de poder agafar aquest fang que m' espera, que el vaig comprar en una fàbrica de La Bisbal i començar de nou, a experimentar i aprendre a centrar per després anar donant forma deixant-me portar, sense idees preconcebudes. Abans la gent menjava en plats de fang, cuinava amb cassoles de fang, bebia en càntirs, gots de fang per al ví, per al cafè... Quina feina important era la del senyors que fabricava totes aquestes peces !
ResponEliminaLucinda, felicitats pel teu embaràs! hi ha un temps per a cada cosa, ja girarà aquest fang que guardes.Això que dius dels plats de fang crec que és una pena que ara no s'hi mengi tant, jo a casa ho faig i m'agrada encara que no n'hi hagi cap d'igual, vas agafant preferències i cadascú en vol un de determinat.
ResponEliminaGràcies per seguir el bloc i sobretot per deixar-hi el teu comentari.