Sobre art i artistes

          

  Estel.les Alfa i Beta, ceràmica, refractari, engalba i esmalt.

Camil.la Pérez Salvà

Van formar part de la mostra de l'ardhara 1991.

    

En l'exemplar de l'actual juliol de la revista Bonart, Montse Badia escriu un article titolat: PRECARIETAT, entre la sobredosi d'oferta cultural i la fragilitat de l'escena artística a Catalunya.

No puc estar més d'acord en el plantejament d'una realitat que els que ens movem en aquest món, el de l'art,  i pretenem viure de la nostra obra, patim dia a dia.

El panorama artístic català es mou entre l'eufòria i la precarietat, diu, parla de les darreres fires Loop, Swab i la seva programació paralel.la, passen moltes coses, però no es tan clar que es generin molts continguts, context ni teixit artístic.

En la carta que enviava a tots els mitjans de comunicació el GIC, (Associació de Galeries Independents de Catalunya) elaborava el següent diagnòstic:

Els polítics no són conscients de la precarietat del sector artístic a casa nostra i viuen en una construcció de la realitat que està a anys llum de la situació d'abandonament en què estan tots els estaments de la creació contemporània...

Estem assistint al desmantellament de les estructures bàsiques per al funcionament del sector i el més greu d'aquesta situació és que s'hi ha arribat per la falta d'interès de les institucions, locals i nacionals.

Quines possibilitats, diu M. Badia, té un artista novell quan ha completat el circuit emergent St. Andreu-Can Felipa-Sala d'Art jove? el mateix passa amb un comissari que ha complert tot el cicle. Referint-se a Barcelona capital, a comarques, la situació és deplorable.

Quina estabilitat poden tenir associacions i altres iniciatives que desenvolupen la seva activitat amb l'incertesa de poder-les dur a terme l'any següent? amb pèrdua de temps en la justificació d'ajuts econòmics limitats i poc efectius?

Fa notar també que si bé és cert que es mostra dinamisme artístic aquestes iniciatives són sempre de persones, no d'estructures sòlides. Estem ben lluny de l'estil " aquests nois que van començar en un garatge" i que ara dirigeixen Apple, lamentablement aquí és més habitual que continuin al garatge o que frustrats es dediquin a una altra cosa.

Això ho llegia ahir a la tarda i potser vaig ser més sensible al tema perquè va ser un dels que tocàvem en el sopar que alguns membres d'Ardhara feiem el dia abans.

Ardhara va ser una iniciativa que l'any 1987 els Ajuntaments de Vilafranca, St. sadurní, Vilanova i El Vendrell van emprendre, més tard s'hi van afegir Sitges i St. Pere de Ribes.

En la presentació de la primera edició 1987, diu així:


Les Regidories de Cultura i Joventud dels Ajuntaments de Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, El Vendrell i St. Sadurní d'Anoia ens hem trobat en la iniciativa ARDHARA per a l'estímul a la creativitat. Volíem escorcollar en el desenvolupament i aportacions dels artistes del Penedès.
Amb poques dades a les mans coneixedors d'alguns artistes i sobretot, intuïtius del moviment de la creació, que neix fruit de fer una obra que respon a la dinàmica i moviment artístic dels homes i dones de la fi del s. XX al Penedès i iniciem el següent projecte...

Podem deduir doncs que al Penedès en aquells moments les institucions eren sensibles al fet artístic, el jurat de selecció el van formar eminents entesos, Lourdes Cirlot, Josep Corredor Matheos, Daniel Giralt-Miracle, Francesc Miralles, Pilar Parcerisas, Abel Figueras, la mostra va ser itinerant  i es va publicar un catàleg extens i de qualitat.

Aquesta iniciativa va servir de plataforma per donar a conèixer l'obra de molts artistes que avui dia segueixenen en el camp de la creació.

Al 1995 va ser la darrera edició, el 2012 farà 25 anys de la primera i un grup dels que vam formar part d'alguna de les edicions volem proposar la reanudació d'aquest projecte, és una de les "estructures sòlides" de les que

M. Badia parla i que tan de bé podria fer.

Una altra estructura sòlida serien  sales d'exposicions dignes que tinguessin una programació estable i de nivell dedicada només a arts plàstiques i visuals, no si valen sales multiusos, a poder ser en cada capital de comarca i si no distribuides estratègicament pel territori.

En la conversa que manteníem trobavem a faltar aquestes estructures, per organitzar els actes pel 2012, hem de fer de comissaris, buscar el finançament, les sales d'expocicions... fer l'obra per descomptat i per la itinerància, el transport, les assegurances... Les obres exposades no estan a la venda, al menys durant tota la itinerància... però nosaltres no sóm comissaris,  seguíem, ni transportistes, ni estudiosos de l'art...tot aquest temps el restem de la nostra veritable feina, la de l'estudi, el taller... i encara seguim, sí, sí, seguim al "garatge" que deia la M. Badia.

La gent, en general, no necessita la proximitat d'un quadre, d'una escultura, bona música, lectura... d'una manera conscient i pausada incorporant-ho al  fer diari, tot això que és tan necessari perquè ens alimenta com persones i ens fa més humans, la societat  en la que ens movem ho veu innecessari.

No interessa l'art? és la pregunta que es fa sovint el que s'hi dedica.
Per què no interessa? falla l'educació potser? particularment penso que bastant, els aspectes que fan referència a l'expressió individual, personal, de sentiments, sensacions...està molt, molt abandonada, m'atreviria a dir que en moltes ocasions l'educació és castradora d'aquests aspectes.

M'hauré de dedicar a una altra cosa amb la frustració que això comporta? és una de les preguntes que també ens feiem.

Vaig recordar l'entrada del 27 de juny  del bloc  El Vel d'Harmonia (cliqueu) hi vaig trobar algunes respostes, entre elles aquesta:

Un artista plàstic, un músic, un escriptor de raça, fa art encara que una vegada i una altra el tombi el vent de tramuntana. Aquesta persona, aparentment una persona comuna, té un objectiu vital, una força que l’empeny, i de quina manera, a dur a terme una obra encara que bufin tots els vents en contra. Quan cau a terra torna a aixecar-se.