dilluns, 23 de març de 2020

Potser ha arribat l'hora de fer-nos un niu amb branquetes de canyella...






Visc el confinament d’una manera ben estranya, plena de sentiments contradictoris.
D’una banda, com tothom, preocupada pels temes de salut que afecten tantes persones directa o indirectament, els que estan a primera línia de foc, vaja! ja hi som, he fet servir aquell llenguatge bèlic que tanta angunia em fa! Camil·la, au, pensa una altra manera de dir-ho, t’has deixat emportar per les rodes de premsa del “comité de gestión” de les dotze, aquelles que tan critiques. Ho torno a provar: Estic preocupada deia per aquells que viuen en la seva pròpia pell la pandèmia, sí així és millor, afectats, familiars, personal mèdic que els atén, servei de neteja, ambulàncies...  Sí, m’agrada molt més així. Em preocupen molt i tinc la sort que de moment no tinc ningú a la família ni conegut proper que estigui en aquesta situació, sé per altra banda, que tothom hi està exposat.
El que deia doncs, d’una banda visc aquest temps de confinament amb gran preocupació, hi ha moments però en els que m’agradaria que aquest confinament no s’acabés mai....

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6300

dimarts, 25 de febrer de 2020

MARIA BALCELLS. IN MEMORIAM


-Tia, tia!... vinc de casa l’oncle Salvador i m’han dit que la Maria va de part. 
La nena parlava amb veu entretallada de tant de pressa com havia pujat les escales.
La Cisqueta tenia tretze anys i havia corregut des del carrer Sant Sebastià fins al Duc de la Victòria tan com havia pogut per donar la nova, era mig matí d’un agost xafogós, el de 1911.
Les ties van córrer a encendre una llàntia i la van posar als peus de la imatge del Nen Jesús de Praga, n’eren fervents devotes, deien que era  protector especialment de les dones embarassades.


Seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6282

dilluns, 27 de gener de 2020

Xaiet lletó




En aquells temps en que en un moment o altre del dia havies d’arrambar-te en el camí perquè el ramat se’l feia seu, t’impregnava l’olor de llana, t’atemoria la mirada altiva del boc o t’entendria el bel dels cabridets... en aquells temps en els que els ramats formaven part indestriable del nostre paisatge, l’avi havia fet tractes amb un pastor; deixava que aquest pasturés el seu ramat en els restolls i en les vinyes després de la verema i ell corresponia amb un xai de tant en tant.
Fins aquí tot anava bé, el pastor matava i esquarterava el xai o el cabrit i ens el portava a casa dins d’un sac.
Un dia el pastor va aparèixer amb un xaiet lletó, no sé si s’havia quedat sense mare o aquesta  l’havia avorrit, de vegades passa; el cas és que va pensar que com que a casa hi havia nens ens faria gràcia fer-lo créixer.
I tant que ens en va fer, quina il·lusió, un xaiet que encara mamava... li donàvem llet amb un biberó de vidre i se’l bevia amb delit, era blanc i manyac, m’agradava ensorrar els dits dins la seva llana blanca i fina i ell fregava el seu morret rosat  a les meves mans.
Van ser dies feliços, ens seguia com un gosset saltant i brincant i va créixer, ara em sembla que en dos dies va créixer, va créixer prou com perquè sense miraments d’un dia per l’altra l’avi fes venir el pastor i el matessin, encara tinc un forat aquí dins, no sé si al cor o on, però hi tinc un foradet.

dimarts, 31 de desembre de 2019

19 de febrer de 1939

Carta de Ramon Salvà Morgadas dirigida a Francesca Calaf Balsells 
( els meus avi i àvia materns)


El 19 de febrer de 1939, l’avi Ramon es trobava al camp de concentració de Lleida, a la Seu Vella.
Amb aquesta data envia una carta a la seva esposa demanant-li que aconsegueixi l’aval de l’alcalde, el rector i un falangista que certifiquin que ha estat  col.laborador del nacionalisme. L’avi Ramon mai s’havia significat ni en un ni en altre costat, mai no li havia sentit parlar del tema; no sé com va anar la detenció,  ni des de quan estava presoner al camp de Lleida, ni quan va ser alliberat. En realitat el de Lleida era un camp de classificació de presos (Gerard Pamplona Molina en el seu Treball de Final de Grau així ho explica)...

... Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6213

dimarts, 17 de desembre de 2019

El poncemer, Els arbres XI


D’un dia per l’altre se li van cargolar les fulles que, lluents fins pocs dies abans, van anar tornant-se més i més mats i opaques, tot d’una van caure de cop i es quedà només amb els poncems que s’encongien de mica en mica.
Era ben mort. Ho veia, però no m’ho volia creure...

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6152

divendres, 13 de desembre de 2019

No, no és nostàlgia



Hi ha un abans i un després del dia en que  prens consciència tot mirant una fotografia familiar antiga, que no et queda ningú a qui preguntar-li qui era aquella dona asseguda al costat de l’avi i que ja mai no ho podràs saber.
Aquest dia l’he viscut. La mama era de guardar-ho tot, cartes, notes, fotografies antigues... i un diari ( 1944-1965) Va ser amb aquests tresors a les mans ...

Si vols seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6145

dijous, 12 de desembre de 2019

El caquier, Els arbres X



Me’n vaig enamorar perdudament fa més de cinquanta anys, era al terrat de casa la meva cosina a Molins , les branques queien de la casa del veí sobre el mur divisori de tants fruits com sostenien, nues de fulles les branques i encesos els fruits de tanta tardor.
Quin és aquest arbre Mercè? Un caquier em va respondre.