diumenge, 18 de novembre de 2018

La tia Camila. IN MEMORIAM



IN MEMORIAM. La tia Camila

Camila (sense geminar l’ela, Pompeu Fabra neixeria una dècada més tard que ella) Calvó /Calbó Miró,  va néixer el 2 de desembre de 1885 al Vendrell, filla d’Isidre Calvó Casas, teixidor en un principi i bóter més tard i de Marina Miró Ramon. Fou la petita de deu germans, en néixer,  Dolors la seva germana gran tenia ja vint-i-un anys.
La família vivia al carrer Santa Anna a l’alçada del carrer de la Barceloneta Baixa i poca cosa sé de la seva infantesa i joventut. Contava la mama que el seu germà Narcís, cinc anys més gran que ella va anar al Brasil ”a fer fortuna” ..... 

Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=5883

dijous, 15 de novembre de 2018

15 anys de ceràmica a la plaça de les Garrofes





Al juny de 2003 veu la llum un projecte que feia temps que madurava.
En un raconet de la plaça de les Garrofes del Vendrell se m'ofereix un petit espai on mostrar la meva ceràmica, poder-la comercialitzar i alhora fer petites exposicions d'altres artistes, és a dir fer divulgació de la ceràmica contemporània. Al principi eren amics i coneguts, però de mica en mica em venien sol.licituts d'artistes que no coneixia, han estat quinze anys de contactes, de coneixences, quinze anys d'intercanvis molt i molt enriquidors.......

Si voleu llegir més, cliqueu: http://www.camillaperez.com/?p=5869



15 ANYS DE CERÀMICA

És una exposició col·lectiva on la majoria dels més de cinquanta artistes de la ceràmica que han exposat durant els 15 anys d’activitat de la galeria mostren la seva obra. D’alguna manera és una gran oportunitat per prendre el pols a la ceràmica contemporània i les possibilitats d’aquesta.
Els artistes participants, figures rellevants en aquest món són:

AGUSTÍN RUIZ DE ALMODÓVAR, ALISON TINKER, ANTONIO I. GONZÁLEZ, CARME BALADA, CARME COMA, CRISTINA GUZMAN TRAVER, ELI MORETÓ, EULÀLIA OLIVER, EVA LÓPEZ MIGUEL,  HISAE YANASE, JAUME VILA, JORDI MARCET I ROSA VILA-ABADAL, KWON SANG IN, LEE KI JOO, MADOLA, MARC  ITURRI, MARIA BOFILL, MARIA BOSCH, MARIA GELABERT, MARIA PALLEJÀ, MARIA RAMIS, MARIA ROMANÍ, MARIA TERESA CAPETA, MARY GUMÀ, MERCÈ BENEIT, MERCÈ COMA, MERCÈ MIR, MERCÈ RIUS, MONTSE LLANAS, MONTSERRAT RIU, NEUS SEGRIÀ, NÚRIA PIÉ, NÚRIA SOLEY, RAMON FORT, ROSA CORTIELLA, SYLVIAN MESCHIA, TERESA ELIAS, TERESA-MARTA BATALLA, YUKIKO MURATA I CAMIL·LA PÉREZ SALVÀ.


L'exposició es podrà visitar del 7 de desembre  de 2018, a les 20 h al 5 de gener de 2019
Visita comentada el 16 de desembre a les 12 h
Horari: De dimarts a dissabte de 17h a 20 h
Dissabtes, diumenge i festiu d'11 h a 14 h
Tancat 24,25,26 i 31 de desembre de 2018 i 1 i 5 (tarda) de gener de 2019

Portal del Pardo
carrer Major 24, El Vendrell





dimecres, 22 d’agost de 2018

La Carretera II




La carretera II ( costat Riu Foix) finals dels cinquanta principis dels seixanta

Travessant la carretera i deixant Torrelles a l’esquena a mà esquerra la primera edificació que es trobava era “la fàbrica”, li deiem així, la fàbrica. Entre el 1950 i el 1951 començaren l’edificació d’aquesta en unes vinyes de la família, la van construir el tiet Josep Anton i el seu oncle Josep Esvertit Socias ( conegut com el Pepito Ocell) ell va ser qui va ensenyar l’ofici de paleta al tiet, el Pepito estava casat amb Josepa Calaf Balcells, la tia Pepa, germana de la meva àvia materna. El 1952 ....
Si en voleu llegir més: http://www.camillaperez.com/?p=5839 

dilluns, 6 d’agost de 2018

La Carretera I




La carretera I ( costat Riera de Pontons) finals dels cinquanta principis dels seixanta

Girant el braç des de l’espatlla feia rodar la lletera, tan li feia que estés buida com plena; quan era buida no tenia massa interés, en canvi quan era plena el risc ho feia molt emocionant. Jo havia de girar amb fermesa i velocitat considerabless i les lleis físiques s’encarregaven que la llet es mantingués dins la lletera; el senyor Newton en sabia molt d’aquestes coses, jo no tant, no comptava que podien sortir-me volant llet i lletera i quedar-me només amb la nansa a la mà. Just això em va passar un dia, el carrer de les Casetes era empedrat i la lletera va quedar inservible, plena de bonys per tot arreu...


dissabte, 4 d’agost de 2018

Les cols gegants



Corria entre les cols gegants de l’hort, aquelles que s’esfullaven i es donaven trinxades a les gallines.
Corria perquè m’havien de donar una injecció, es veu que estava malalta, i el pànic que em provocaven les xeringues i l’olor d’alcohol  cremant l’agulla em penetrava  tan profundament que no ho podia resistir. Quan la mama va aparèixer  armada  amb la capseta metàl.lica on guardava les agulles i les xeringues en una mà i en l’altra el cotó fluix embolicat amb paper blau les forces em van venir de cop i m’empenyeren  escales avall fugint  com un llampec, les cols m’ajudaran en la fugida vaig pensar.
Tenen unes fulles immenses i si una col havia pogut aixoplugar en Patufet perquè no podia ara amagar-me a mi?  la mama m’empaitava i cridava, jo corria i corria... el primer assalt el vaig guanyar jo,  tan malalta no ho devia estar...
Quan em va semblar que ja no corria perill vaig tornar cap a casa, sense fer soroll vaig pujar les escales  i em vaig tancar dins el water, quina idea més estúpida!  en un moment o altre hauré de sortir vaig pensar i llavors m’enxamparan...  i tant que m’enxamparan!  no em va servir de res ni la corredissa entre les cols gegants ni estar-me tota la tarda tancada i sense berenar.
 El segon assalt el va guanyar la mama per KO.

2 d’agost de 2018

dijous, 2 d’agost de 2018

L'Anton



L’Anna Mañé, la padrina, amb l’Anton a la sortida de l’església el dia del bateig. Sant Martí Sarroca 2 de setembre de 1962
L'Anton
D’aquell dia recordo els rats penats voleiant  encegats per la llum dels fars de la màquina de batre, atrets violentament per aquests com si  tinguessin el poder màgic de fer-los estavellar contra els seus vidres.
Era la nit de Sant Agustí de 1962, dia assenyalat a casa, el papa i un germà duien aquest nom. Érem a l’era per veure com la sorollosa màquina separava el gra de la palla mentre a casa la llevadora ajudava la mama  en les feines del part, els nens en moments com aquest més aviat fan nosa, aquest era el motiu suposo, pel qual el papa  tot i que era ben entrada la nit ens deixava jugar i badar per l’era...

Si en voleu llegir més: 


dijous, 28 de juny de 2018

La magnòlia



La magnòlia

Miro la magnòlia que encara és una punxa i em diu que es deixarà anar. S’obrirà a la llum d’estiu. Com l’espelma de la nit passada, nit de sant Joan, que ha anat cremant tota la cera fins a obrir-se completament. I ara el perfum arribarà fins a la teva finestra. Roser Guasch

I el perfum m’ha arribat, m’ha arribat profundament,  observava el color i la turgència dels seus pètals carnosos i sense adonar-me’n l’aroma m’ha dut de viatge pel record.
Saragossa,  queia una tarda de juliol de 1972, una tarda xafogosa, quedaven unes hores  per agafar el tren que ens duria de tornada a casa, plens de vivències i cansats tornàvem de fer un recorregut per tota la cornisa Cantàbrica i Galícia, havíem acabat magisteri, amics, motxilles a l’esquena i un bitllet a la butxaca , no ens calia res més, descansàvem sota els arbres del Parque Grande, allí, va ser allí on vaig descobrir les magnòlies. Em van semblar tan descaradament grosses, tan descaradament delicades, tan descaradament ufanoses...semblaven de cera, amb aquell blanc grogós de ciri que crema sempre amunt i ens dona tanta pau.
Les flors, que trobo imprescindibles, hi són entre moltíssimes altres coses per ajudar a pactar aliances i per fer les paus. Així ho he sentit des de nena, el pom de lliris blaus que vaig collir pel camí de la sínia no em va estalviar anar-me’n de pet a dormir sense sopar, però va suavitzar la reacció de la mama en arribar a casa. Tenia pocs anys i en sortir de l’escola vaig trobar que seria divertit anar-me’n amb l’Asunción a jugar, vivia a Can Carbó, prop de la Font de la Salut i jo en la direcció oposada,  era primavera i el dia es feia llarg, sense adonar-me’n era  fosc i vaig arribar a l’hora de sopar... a casa estaven desesperats, no sabien on era, mai no havia fet  una cosa semblant...
El pom de lliris es va quedar a la finestra de la cuina calmant els ànims i jo escales amunt sense sopar.
Sota el magnolier va passar alguna cosa semblant,  vaig marxar de casa d’una manera poc harmoniosa per dir-ho d’alguna manera, precipitadament, amb un estil que els meus pares no acabaven d’entendre,  la distància i el temps havien fet la seva feina, només faltava un branquilló d’olivera en forma de magnòlia i la pau seria signada. L’arbre era de grans dimensions, però amb el pes de les flors una branca generosa em va fregar la mà i me’n regalà una.
La vaig dur al tren tot el trajecte de tornada. Ja clarejava en arribar a Sant Vicenç i la magnòlia seguia fresca a la meva mà, amb la motxilla a l’esquena vaig fer a peu el camí fins a Sant Salvador on eren els pares,  en arribar ells es llevaven i la magnòlia fou testimoni del retrobament.
Humphrey Bogart li diu a Ingrid Bergman en el film Casablanca: - Sempre ens quedarà París.
Jo dic: Sempre ens quedaran les flors.