dilluns, 6 d’agost de 2018

La Carretera I




La carretera I ( costat Riera de Pontons) finals dels cinquanta principis dels seixanta

Girant el braç des de l’espatlla feia rodar la lletera, tan li feia que estés buida com plena; quan era buida no tenia massa interés, en canvi quan era plena el risc ho feia molt emocionant. Jo havia de girar amb fermesa i velocitat considerabless i les lleis físiques s’encarregaven que la llet es mantingués dins la lletera; el senyor Newton en sabia molt d’aquestes coses, jo no tant, no comptava que podien sortir-me volant llet i lletera i quedar-me només amb la nansa a la mà. Just això em va passar un dia, el carrer de les Casetes era empedrat i la lletera va quedar inservible, plena de bonys per tot arreu...


dissabte, 4 d’agost de 2018

Les cols gegants



Corria entre les cols gegants de l’hort, aquelles que s’esfullaven i es donaven trinxades a les gallines.
Corria perquè m’havien de donar una injecció, es veu que estava malalta, i el pànic que em provocaven les xeringues i l’olor d’alcohol  cremant l’agulla em penetrava  tan profundament que no ho podia resistir. Quan la mama va aparèixer  armada  amb la capseta metàl.lica on guardava les agulles i les xeringues en una mà i en l’altra el cotó fluix embolicat amb paper blau les forces em van venir de cop i m’empenyeren  escales avall fugint  com un llampec, les cols m’ajudaran en la fugida vaig pensar.
Tenen unes fulles immenses i si una col havia pogut aixoplugar en Patufet perquè no podia ara amagar-me a mi?  la mama m’empaitava i cridava, jo corria i corria... el primer assalt el vaig guanyar jo,  tan malalta no ho devia estar...
Quan em va semblar que ja no corria perill vaig tornar cap a casa, sense fer soroll vaig pujar les escales  i em vaig tancar dins el water, quina idea més estúpida!  en un moment o altre hauré de sortir vaig pensar i llavors m’enxamparan...  i tant que m’enxamparan!  no em va servir de res ni la corredissa entre les cols gegants ni estar-me tota la tarda tancada i sense berenar.
 El segon assalt el va guanyar la mama per KO.

2 d’agost de 2018

dijous, 2 d’agost de 2018

L'Anton



L’Anna Mañé, la padrina, amb l’Anton a la sortida de l’església el dia del bateig. Sant Martí Sarroca 2 de setembre de 1962
L'Anton
D’aquell dia recordo els rats penats voleiant  encegats per la llum dels fars de la màquina de batre, atrets violentament per aquests com si  tinguessin el poder màgic de fer-los estavellar contra els seus vidres.
Era la nit de Sant Agustí de 1962, dia assenyalat a casa, el papa i un germà duien aquest nom. Érem a l’era per veure com la sorollosa màquina separava el gra de la palla mentre a casa la llevadora ajudava la mama  en les feines del part, els nens en moments com aquest més aviat fan nosa, aquest era el motiu suposo, pel qual el papa  tot i que era ben entrada la nit ens deixava jugar i badar per l’era...

Si en voleu llegir més: 


dijous, 28 de juny de 2018

La magnòlia



La magnòlia

Miro la magnòlia que encara és una punxa i em diu que es deixarà anar. S’obrirà a la llum d’estiu. Com l’espelma de la nit passada, nit de sant Joan, que ha anat cremant tota la cera fins a obrir-se completament. I ara el perfum arribarà fins a la teva finestra. Roser Guasch

I el perfum m’ha arribat, m’ha arribat profundament,  observava el color i la turgència dels seus pètals carnosos i sense adonar-me’n l’aroma m’ha dut de viatge pel record.
Saragossa,  queia una tarda de juliol de 1972, una tarda xafogosa, quedaven unes hores  per agafar el tren que ens duria de tornada a casa, plens de vivències i cansats tornàvem de fer un recorregut per tota la cornisa Cantàbrica i Galícia, havíem acabat magisteri, amics, motxilles a l’esquena i un bitllet a la butxaca , no ens calia res més, descansàvem sota els arbres del Parque Grande, allí, va ser allí on vaig descobrir les magnòlies. Em van semblar tan descaradament grosses, tan descaradament delicades, tan descaradament ufanoses...semblaven de cera, amb aquell blanc grogós de ciri que crema sempre amunt i ens dona tanta pau.
Les flors, que trobo imprescindibles, hi són entre moltíssimes altres coses per ajudar a pactar aliances i per fer les paus. Així ho he sentit des de nena, el pom de lliris blaus que vaig collir pel camí de la sínia no em va estalviar anar-me’n de pet a dormir sense sopar, però va suavitzar la reacció de la mama en arribar a casa. Tenia pocs anys i en sortir de l’escola vaig trobar que seria divertit anar-me’n amb l’Asunción a jugar, vivia a Can Carbó, prop de la Font de la Salut i jo en la direcció oposada,  era primavera i el dia es feia llarg, sense adonar-me’n era  fosc i vaig arribar a l’hora de sopar... a casa estaven desesperats, no sabien on era, mai no havia fet  una cosa semblant...
El pom de lliris es va quedar a la finestra de la cuina calmant els ànims i jo escales amunt sense sopar.
Sota el magnolier va passar alguna cosa semblant,  vaig marxar de casa d’una manera poc harmoniosa per dir-ho d’alguna manera, precipitadament, amb un estil que els meus pares no acabaven d’entendre,  la distància i el temps havien fet la seva feina, només faltava un branquilló d’olivera en forma de magnòlia i la pau seria signada. L’arbre era de grans dimensions, però amb el pes de les flors una branca generosa em va fregar la mà i me’n regalà una.
La vaig dur al tren tot el trajecte de tornada. Ja clarejava en arribar a Sant Vicenç i la magnòlia seguia fresca a la meva mà, amb la motxilla a l’esquena vaig fer a peu el camí fins a Sant Salvador on eren els pares,  en arribar ells es llevaven i la magnòlia fou testimoni del retrobament.
Humphrey Bogart li diu a Ingrid Bergman en el film Casablanca: - Sempre ens quedarà París.
Jo dic: Sempre ens quedaran les flors.


dimecres, 21 de febrer de 2018

En deien política



Aquells que avui acusen l'escola catalana d'adoctrinadora són els mateixos que veneren la ideologia que mentre a París buscaven la "plage sous les pavés" aquí teníem una assignatura que s'anomenava Formación del espíritu Nacional.

 Si  voleu seguir lleginthttp://www.camillaperez.com/?p=5714


dimecres, 31 de gener de 2018

La tia Palmira


Palmira març de 1953 casament d'Agustí i Josefina ( els meus pares)

La tia Palmira, germana de l'avi Ramon, només la recordo d’un dia que amb la mama vaig anar a visitar-la a Sant Gervasi, al Carrer Francolí 38 on vivia.
Era una dona alta i prima,  morena, de pòmuls prominents i coll llarg, tindria al voltant d´uns seixanta i pocs anys i jo no més de set o vuit, posat elegant i mirada reveladora del tracte poc amable que li havia donat la vida, poc temps després de la visita moria sola en un accident domèstic....

Seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=5667

dissabte, 20 de gener de 2018

Tolerància zero als residus


Tolerància zero als residus, sentia a la ràdio propostes com anar a comprar amb recipients que tenim a casa, utilitzar bossetes de roba, pots de vidre, en definitiva reutilitzar tot el que es pugui i generar el mínim possible de residus.
Això vol dir anar a mercats i establiments on es pugui comprar a granel, rebutjar els aliments que venen embossats quan no sigui estrictament  necessari i prendre’ns-ho molt seriosament, ens hi juguem molt....

Per seguir llegint:  http://www.camillaperez.com/?p=5641