dimarts, 4 d’agost de 2020

El cabàs de la gitana



 
A les acaballes del darrer hivern vam adonar-nos que s’acabava la llenya i n’hauríem de comprar pel proper, al cabàs de la gitana només hi quedava un cul de teies per encendre, caldria comprar-ne també.

Si en té d’ història el cabàs de la gitana!

Era a la plaça del mercat, a Tarragona,  duia el petit al cotxet, un any acabat de complir, i m’acompanyava també el Ton que en tenia uns catorze.

Passejavem tranquil·lament i una gitana em va oferir alls, me’n calien i vaig pensar que n´hi podia comprar, els duia en bossetes de plàstic  sis cabeces a cada bosseta i totes dins un cabàs de palma penjat del braç...


Si voleu seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=6421

divendres, 24 de juliol de 2020

Arri... osquei...sooo!





Vet aquí que una vegada en una llunyana contrada de pagès, en Llorenç s’acosta a la Rosalia, veïna seva, i de manera inquisitiva li etziva:  -Què va passar l’altre dia amb aquell carro?
Quin carro? li respon la Rosalia sorpresa, no sabia pas de què li parlava.
Sí, continuà en Llorenç amb el mateix to, deu fer uns quinze dies... em va dir algú que et va veure que hi tenies una trifulca.
La Rosalia rumiava... vols dir un carro que anava  com si  el cavall s’hagués desbocat? vols dir aquell al carreter del qual vaig dir que per aquest camí no es podia córrer com ell ho feia? que semblava boig i que podia fer mal a algú? Si parles d’aquest, sí , i tant! li vaig dir i si torna a passar com aquell dia li tornaré a dir.
No pot ser que corrés, el defensava sense haver-lo vist en Llorenç,  amb la càrrega que porta no pot ser que corri.
En Llorenç...

Si voleu seguir llegint:  http://www.camillaperez.com/?p=6411

dilluns, 4 de maig de 2020

No sé quin títol posar... potser si poso “CABRÓN” algun d’ells em llegirà



8:30 del matí, dilluns, el cistell era gairebé ple de  flors de saüquer quan uns brams, si brams, “berridos”, de gent jove  s’acostaven.
Bramen els ases, els cérvols, però en aquest cas no eren animals, bé, d’aquesta mena vull dir.
Fins el moment sentia l’aigua del rierol i el cant de les mallerengues... tot s’havia acabat, aquest grup de nois i noies d’entre quinze i vint anys  han decidit que es quedaven allí, eren uns quinze, alguns anaven en bicicleta, altres a peu, un d’ells amb un aparell que emetia una música espantosa afegida als seus  bràmuls...

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6382

divendres, 17 d’abril de 2020

Un granet de sorra





Llegia que protegir la biodiversitat pot ser la clau per al benestar i la prevenció de pandèmies. No tinc estudis en la matèria, però el sentit comú així m'ho fa entendre, hi estic d'acord i faig tot el que puc per tal de preservar aquesta preuada biodiversitat amb tot allò que tic al meu abast, no només per prevenir pandèmies que també, sinó per aconseguir benestar general...


Si voleu seguir llegint.
http://www.camillaperez.com/?p=6305

dilluns, 23 de març de 2020

Potser ha arribat l'hora de fer-nos un niu amb branquetes de canyella...






Visc el confinament d’una manera ben estranya, plena de sentiments contradictoris.
D’una banda, com tothom, preocupada pels temes de salut que afecten tantes persones directa o indirectament, els que estan a primera línia de foc, vaja! ja hi som, he fet servir aquell llenguatge bèlic que tanta angunia em fa! Camil·la, au, pensa una altra manera de dir-ho, t’has deixat emportar per les rodes de premsa del “comité de gestión” de les dotze, aquelles que tan critiques. Ho torno a provar: Estic preocupada deia per aquells que viuen en la seva pròpia pell la pandèmia, sí així és millor, afectats, familiars, personal mèdic que els atén, servei de neteja, ambulàncies...  Sí, m’agrada molt més així. Em preocupen molt i tinc la sort que de moment no tinc ningú a la família ni conegut proper que estigui en aquesta situació, sé per altra banda, que tothom hi està exposat.
El que deia doncs, d’una banda visc aquest temps de confinament amb gran preocupació, hi ha moments però en els que m’agradaria que aquest confinament no s’acabés mai....

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6300

dimarts, 25 de febrer de 2020

MARIA BALCELLS. IN MEMORIAM


-Tia, tia!... vinc de casa l’oncle Salvador i m’han dit que la Maria va de part. 
La nena parlava amb veu entretallada de tant de pressa com havia pujat les escales.
La Cisqueta tenia tretze anys i havia corregut des del carrer Sant Sebastià fins al Duc de la Victòria tan com havia pogut per donar la nova, era mig matí d’un agost xafogós, el de 1911.
Les ties van córrer a encendre una llàntia i la van posar als peus de la imatge del Nen Jesús de Praga, n’eren fervents devotes, deien que era  protector especialment de les dones embarassades.


Seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6282

dilluns, 27 de gener de 2020

Xaiet lletó




En aquells temps en que en un moment o altre del dia havies d’arrambar-te en el camí perquè el ramat se’l feia seu, t’impregnava l’olor de llana, t’atemoria la mirada altiva del boc o t’entendria el bel dels cabridets... en aquells temps en els que els ramats formaven part indestriable del nostre paisatge, l’avi havia fet tractes amb un pastor; deixava que aquest pasturés el seu ramat en els restolls i en les vinyes després de la verema i ell corresponia amb un xai de tant en tant.
Fins aquí tot anava bé, el pastor matava i esquarterava el xai o el cabrit i ens el portava a casa dins d’un sac.
Un dia el pastor va aparèixer amb un xaiet lletó, no sé si s’havia quedat sense mare o aquesta  l’havia avorrit, de vegades passa; el cas és que va pensar que com que a casa hi havia nens ens faria gràcia fer-lo créixer.
I tant que ens en va fer, quina il·lusió, un xaiet que encara mamava... li donàvem llet amb un biberó de vidre i se’l bevia amb delit, era blanc i manyac, m’agradava ensorrar els dits dins la seva llana blanca i fina i ell fregava el seu morret rosat  a les meves mans.
Van ser dies feliços, ens seguia com un gosset saltant i brincant i va créixer, ara em sembla que en dos dies va créixer, va créixer prou com perquè sense miraments d’un dia per l’altra l’avi fes venir el pastor i el matessin, encara tinc un forat aquí dins, no sé si al cor o on, però hi tinc un foradet.