L’exposició de Maurits Cornelis Escher a Barcelona i, salvant distàncies, la
sèrie dels dilluns Möbius a TV3 m’han portat el record de Daniel Patijn.
Daniel Patijn, l’holandès com se’l coneixia al poble, es va comprar una
casa a Sant Martí Sarroca a principis dels anys seixanta.
Era una home de complexió menuda, en plena cinquantena, ulls petitons vius
i blaus, llegia molt, li agradaven les flors, la música i l’alcohol, així, en
paral·lel, no el recordo escoltant música sense una copa a la mà. Tinc ben
guardat encara el seu vinil amb
l’enregistrament del Concert de Pau Casals a la Casa Blanca, amb ell el vaig
escoltar per primera vegada quan tenia dotze o tretze anys. Era un
home elegant, amb aquella elegància austera que tan m'agrada, a l'estiu sempre
amb pantalons curts d'estil una mica colonial i camisa clara amb mànega
llarga arremangada fins el colze, als peus bones sandàlies o calçat amb sola
d'espart, fins i tot quan anava una mica passat de voltes, amb l'alcohol em
refereixo, i caminava amb els seus característics saltirons de pardalet,
mantenia la compostura.
Venia d’una família de classe social alta, polítics, intel·lectuals, professors... i se
li notava encara que ell fos l’ovella negra,
era educat, atent i de fàcil tracte. El papa hi va fer amistat i amb ell
tota la família, una relació que durà fins la seva mort.
Convidava amics i familiars, els vam conèixer gairebé tots i en les
llargues converses les tardes-nit d’estiu vaig saber que en Raymond, un amic seu
que també ho va ser nostre i que a mi i a la meva germana ens anomenava “mon
petit canard” , “ mon petit chou”...havia sigut “parachutiste”, em feia gràcia
la paraula tot i que de gràcia la qüestió no en fes gens ni mica, havia estat
paracaigudista en l’ofensiva final a la Indoxina, l’actual Vietnam quan era colònia francesa. També vam conèixer en Willem, un altre amic que ens explicava
que durant la segona guerra va arribar a rosegar el cuir de la sola d’una
sabata per matar la fam... No cal dir que aquestes històries ens embadocaven,
però ens ho passàvem més bé quan venien els seus nebots i la neboda, eren més
grans, però s’acostaven més a la nostra edat. Un dia ens van fer “pannenkoek”, quin tip de riure aprenent a dir-ho, ja
se sap que els holandesos són capaços de pronunciar vint-i-cinc consonants
seguides... mai no n’havíem menjat a casa i menys acompanyades de cervesa...
diria que va ser el meu primer glop de cervesa.
Tenia la casa plena d’objectes
portats del Marroc on havia viscut fins que va venir a Sant Martí,
catifes, safates de llautó gravades, ceràmiques i uns barrets de palla d’ala
ampla amb unes borletes acolorides tot tombant que em tenien el cor robat.
I com que habitualment vivia acompanyat d’homes, doncs això, de seguida
se’n va començar a malparlar fins i tot
el meu pare va arribar un dia que li va haver d’aconsellar que portés
amistats dones, encara que només fos per
fer-los callar, eren altres temps els anys seixanta i l’homosexualitat era
perseguida i penada.
Un catàleg de M.C. Escher m’ha dut a parlar del senyor Daniel, així és com
jo li deia, ell me’l va regalar. Un catàleg esgrogueit pels anys que sempre
m’ha acompanyat i ha fet viure en mi un doble sentiment d’atracció, de repte...
a veure si aconsegueixo trobar la sortida, el camí, si els ocells volen cap a
la dreta o cap a l’esquerra, si els peixos entren o surten... i a l’hora la
sensació d’angoixa i claustrofòbia que em provoca. Mai no he pogut mirar-me el
catàleg d’una vegada, accepto el repte,
l’obro i pàgina a pàgina em va enguniejant, el neguit és tal que l’he de tancar
bruscament.
L’admiro i el rebutjo a l’hora...no sé si aniré a veure l’exposició la meva
relació amb Escher és una relació d’amor/odi
de manual.
29 de juny 2021
