dimecres, 19 de juliol del 2023

Amarant. Del grec, La flor que mai no es marceix




L’amarant ( del grec la flor que mai no es marceix)

Passo sovint per l’avinguda de la riera de la Bisbal, un d’aquests dies vaig tenir la grata sorpresa que el tram de davant de l’institut escola Àngel de Tobies  l’estaven enjardinant, hi plantaven uns plançons d’entre vint i trenta centímetres, passant amb el cotxe em va semblar veure que no eren d’una sola varietat.

Que bé! Que bonic quedarà, vaig pensar. D’entrada la presència de vegetació em fa tornar millor persona i no vaig malfiar de res. Vaig donar confiança als professionals (se’ls suposa) que  ho plantaven i als polítics que ho havien decidit (també se’ls suposa).

Penso que els voltants de les zones escolars han d’estar més polits i endreçats, si cap, que els altres. Els nens i les nenes si créixen en llocs nets i endreçats van tenint la necessitat de mantenir-los. La brutícia crida brutícia i l’ordre crida ordre.

Ha passat abril, maig, juny i mig juliol, l’estat d’abandó de la vorada és tan flagrant que em du a pensar que l’únic objectiu de l’enjardinament era l’electoral, està claríssim; si no hagués estat aquest se n’hagués fet un mínim manteniment.

No puc fer-hi més, estic indignada! a l’abril no eren encara conscients de la greu crisi climàtica que ens porta a l’actual crisi hídrica, afegida a la de valors que estem patint? Van plantar varietats que necessiten rec?...no tinc paraules. Necessitin rec o no, la deixadesa en que es troba el lloc és decebedora, papers, plàstics, les varietats plantades ( les que de moment sobreviuen) competint amb les espontànies, alguns pals amb restes de cinta d’assenyalar nova plantació... tot plegat trist, molt trist.

Quan creus que ja s'acaba, torna a començar, i torna el temps dels monstres que no són morts -i el silenci fa niu en la vida, fa niu en les coses-, quan creus que ja s'acaba, torna a començar.

Així ho deia en Raimon cap els anys setanta, en un altre sentit que avui torna a ser més vigent que mai, però també en un sentit més general, potser és hora, ara que sembla que se’ns acaben moltes coses, de començar de nou.

Deixem que al voral davant l’escola hi creixin les panissoles, els lletsons, els margalls, malves i totes les plantes que hi vulguin créixer, sobretot amarants veig que hi creixen molt bé i el significat del seu nom ho determina, ve del grec i vol dir “flor que mai no es marceix”; només cal mantenir-les al seu lloc, deixar-les fer el seu cicle i procurar que no envaeixin la vorera, posar ordre, res més. Veurem sempre el voral viu i donarem cabuda a moltes espècies d’insectes que hem foragitat de les zones urbanes i que ens són tan necessaris.

És el millor que podem fer pel planeta que considerem “nostre” i si ho voleu el millor també per l’economia municipal la “nostra”, poc o gens consum d’aigua, no haurem de comprar plantes ni ens haurem de preocupar gaire pel seu manteniment.





























 

dimecres, 5 de juliol del 2023

La flor del llessamí






Fora el baluard, arrambada al mur hi havia una palmera que s’aixecava esvelta, la soca estava recoberta d’un llessamí que s’estirava del mur veí i s’enfilava amunt com si volgués atrapar l’ull de la palmera.

A l’estiu, quan el llessamí estava ben florit feia una olor dolça i profunda, sobretot al capvespre; els borinots rossos no paraven de libar el nèctar de les diminutes estrelles blanques i amb el moviment d’ales feien que el perfum s’escampés més encara.

Tot molt bucòlic, però ja se sap, no hi ha nit sense dia ni fred sense calor...

Coses d’aquelles que no tenen pas un motiu conegut van fer que de canalla triéssim aquest racó tan bonic per estalviar-nos pujar a la segona planta de casa on hi havia el wàter. Sota la palmera, a recer del mur i sota el llessamí, s’omplia de pipís i caques de la canalla de la casa, la veritat és que de petits tombàvem una mica com animalets feréstecs pels voltants de la casa, dins i fora del baluard i alguna incursió més atrevida i tot... fèiem com els gossos i els gats companys de jocs, quan en teníem ganes ens n’anàvem sota la palmera i au! Que vagi de gust!

Fa anys que ja no hi ha baluard ni mur ni llessamí i el morrut va poder amb la palmera...

M’agrada molt l’olor de llessamí i n’he plantat uns quants a casa, la meva germana en canvi  no la pot sofrir, diu que el llessamí fa pudor de merda.

Tot depèn, ja ho diu la cançó.