L'avi Ramon a Fortianell

 

Tot i les poques ocasions que se li van presentar a la vida per parlar en francès quan aquestes hi eren les aprofitava intensament. Als sis anys l’avi i la iaia em van prendre d’excursió a Lorda (Lourdes)  i recordo que el grup amb el que viatjàvem buscava sempre la companyia de l’avi perquè els fes d’intèrpret, just havíem encetat els anys seixanta.

M’explicava que parlava el francès perquè els “frères”, així ho dèia, si els sentien parlar en una llengua que no fos aquesta els prenien una boleta; es veu que un cop la setmana o el mes, no ho recordo,  els donaven un número determinat de boles i segons les que els quedaven quan feien el recompte hi havia unes o altres conseqüències.

Desconec en quin any l’avi va ingressar a l’ Institution Agricole de Fortianell, Saint Joseph, regentat pels Frères de la doctrine chrétienne, només sé per una estampeta calendari trobada entre els fulls d’un devocionari que el març de 1913 hi era, tenia quinze anys.

A l’institut hi havia alumnes francesos i de l’estat espanyol, però l’ensenyament era francès i els examinava un tribunal mixte.

En sé poca cosa de la seva estada, però sempre que parlava de Fortianell se li notava que en tenia un bon record.

Practicaven molt d’esport i d’aquella època li va quedar l’afició a fer exercici amb les anelles, en va encarregar unes al ferrer i les tenia penjades d’una branca molt alta, ens en vam fer tips de fer tombarelles fins a marejar-nos i de penjar-nos pels peus i pels genolls.

En una capseta que era de la mama he trobat una medalla/moneda de bronze, a l’anvers hi apareix Atena amb Pegàs a l'escut i al revers tot d’elements al.legòrics de l’agricultura i la ramaderia  al centre gravat hi diu: Institut agricole Fortianell.

Sota la imatge d’Atena hi diu A. Desaidé, conegut editor i  gravador de medalles i monedes commemoratives francès. És de suposar que es tracta d’un reconeixement acadèmic.

A  Fortianell formaven els alumnes  en els nous sistemes de conreu i s’introduien les innovacions en maquinària agrícola,  gràcies a la granja-escola promoguda pels religiosos francesos, moltes famílies pageses i alguns terratinents, primer només de la zona i després de tot Catalunya, van poder oferir una educació als seus fills dirigida cap a una futura millora en la gestió de les seves pròpies terres.

L’Institution agricole de Fortianell va estar en funcionament des de 1904, quan els Frères de la Doctrine Chretienne de Limós (Limoux), a causa de la Llei de Combes que només contemplava l’ensenyament laic,  van llogar la finca de Fortianell i van establir-s’hi, amb ells venien alumnes també, el govern espanyol els va permetre fer l’ensenyament en francès amb la condició que acceptessin alumnes espanyols, va funcionar fins el 1920 en que fou derogada l’esmentada llei i tornaren a Limós a partir d’aquell moment l’Institut fou noviciat fins al 1936.

Sortosament se n'han conservat moltes postals que ajuden a fer-se una idea de la vida en el lloc.

El següent enllaç està relacionat amb aquest

https://camillaperezsalva.blogspot.com/2019/12/19-de-febrer-de-1939.html

El cabàs de la gitana

 

A les acaballes del darrer hivern vam adonar-nos que s’acabava la llenya i n’hauríem de comprar pel proper, al cabàs de la gitana només hi quedava un cul de teies per encendre, caldria comprar-ne també.

Si en té d’història el cabàs de la gitana!

Era a la plaça del mercat, a Tarragona,  duia el petit al cotxet, un any acabat de complir, i m’acompanyava també el Ton que en tenia uns catorze.

Passejàvem tranquil·lament i una gitana em va oferir alls, me’n calien i vaig pensar que n'hi podia comprar, els duia en bossetes de plàstic  sis cabeces a cada bosseta i totes dins un cabàs de palma penjat del braç.

Una bosseta, vaig dir-li, em va dir el preu que no recordo,  vaig treure la cartera i només tenia un bitllet de cinc mil pessetes,  vaig fer el gest d’anar a buscar canvi i...  vist i no vist... la que no duia el cabàs me’l va estirar amb una lleugeresa inaudita, així mateix, vist i no vist.

Ahora vengo, va dir.

Passava l’estona i no tornava, la que es va quedar amb mi, la del cabàs, va notar que em començava a pujar la mosca al nas i va intentar fugir, me’n vaig adonar i corre que corre al seu darrera,  la situació impactava, una dona, jo, amb un nen dins el cotxet corrent darrere una gitana que només feia que maleïr, l’altre fill corrent al darrera dient: Mama deixa-ho estar, anem, deixa-la... ara penso que tenia més seny que jo. Vaig engrapar el cabàs i no el vaig deixar anar. No sé com ho vaig fer amb el cotxet en una mà, a l’altra el cabàs tibat per la dona que només feia que maleïr-me i al darrera el Ton que només tenia feina a dir: Mama, deixa-la, marxem, no l’empaitis més...

Un bus s’atura a la parada i la gitana s’esmuny dins, va ser el final, ja no la vaig seguir més.

Els alls més cars que he comprat en ma vida, si que em vaig quedar el cabàs ple de cabeces, però gairebé totes eren corcades, no valien per a res.

Des d’aquell dia el cabàs guarda les estelles de teia per encendre el foc. És el cabàs de la gitana.

 

agost 2020