La tia Camila. IN MEMORIAM

Signat Camila Calbó a l’esquerra i Febrer de 1885 a la dreta. Tenia vint anys

IN MEMORIAM. La tia Camila

Camila (sense geminar l’ela, Pompeu Fabra neixeria una dècada més tard que ella) Calvó /Calbó Miró,  va néixer el 2 de desembre de 1865 al Vendrell, filla d’Isidre Calvó Casas, teixidor en un principi i boter més tard i de Marina Miró Ramon. Fou la petita de deu germans, en néixer,  Dolors(1) la seva germana gran tenia ja vint-i-un anys.

La família vivia al carrer Santa Anna a l’alçada del carrer de la Barceloneta Baixa i poca cosa sé de la seva infantesa i joventut. Contava la mama que el seu germà Narcís, cinc anys més gran que ella va anar al Brasil ”a fer fortuna” , però massa no en va fer,  tornà malalt amb una pedra negra molt apreciada, que per aquelles coses de la vida heredà la meva mare i se’n va fer un anell. Quan va tornar feu  de boter com el pare i morí tuberculós a l’edat de trenta-tres anys, solter a la casa del carrer Barceloneta Baixa.

La iaia Cisqueta, la meva padrina, l’estimava molt la tia Camila,  li havia fet de mare en quedar òrfena  en el part del fill varó tan anhelat  després de cinc dones, la iaia llavors tenia cinc anys. Explico tot això perquè la iaia em va posar Camil.la en record seu i el nom crec que té molt d’ascendent sobre qui el porta, sobretot quan és ple d’amor i gratitud.

Com és evident  no vaig conèixer aquesta dona, però estic vinculada a ella des que era ben petita i vaig saber perquè em deia com em deia. No m’agradava gens llavors, era un nom antic, no coneixia ningú que se’n digués i tothom me’l feia repetir fent cara d’estranyesa; me n’avergonyia... però un dia, com si algú hagués  accionat l’interruptor, me’n vaig començar a sentir orgullosa i el vincle es feu més fort.

Quan vaig ser adulta i vaig tenir casa meva la mama em va regalar dos mocadors de butxaca preciosos, un de fina batista tot brodat i l’altre de seda amb una delicada punta de coixí tot tombant de fil de seda també, un en un cantó i en l’altre al centre  brodat, hi diu Camila, eren seus  ella els havia brodat.

Devia tenir una vida força còmoda sent dona en l’època que va viure, escrivia i llegia bé, brodava finament i pintava. Sabia que pintava, havia vist a casa d’uns familiars uns quadres d’ella, però jo no en tenia cap, ara un d’aquest penja d’una paret de casa, el fort vincle del nom ho és encara més amb la vida que s’escola entre la seda dels boixets del mocador i els colors que pinzellada a pinzellada van fer créixer  la caputxina, la tulipa, el lilà, la mareselva  i la rosa del quadre.

Camila Calvó Miró (al mig) 1926

Segons m’explicaven, no era una dona massa afavorida, alta i morena amb un nas molt, però molt  prominent, l‘única fotografia que tinc d’ella és del casament de l’àvia al 1926, tenia setanta-un anys.

Es va casar gran per l’època, trenta-tres anys,  ho feu amb un home cinc anys més jove que ella,  Josep Garriga Bertran(2), no van tenir fills van viure fins la seva mort al carrer Duc de la Victòria 16 (ara carrer Andreu Nin) amb ells hi vivien la iaia, Francesca Calaf Balcells i el seu germà Josep, en el part del qual morí la mare Maria Balcells Calvó, a la casa hi vivien també “les ties”,  nebodes de la Camila, solteres totes tres Marina, Mercè i Francisca.

I ben pensat... potser sí que la passió per pintar flors i l'aquarel.la em venen d'ella.

 

(1) Dolors Calvó Miró es casa amb Andreu Balcells Parladé, van ser uns dels meus rebesavis, vivien al carrer de Sant Sebastià 1 (ara Muralla) tocant a la plaça Nova, ell era descendent d'una família de boters de la Selva del Camp i era músic com el seu pare, va establir-se al Vendrell ja que no era l'hereu, amb el temps la seva activitat coincidint amb la fil.loxera derivà cap a la fusteria.

Tingueren quatre filles Francisca, Magdalena, Maria, Marina i un fill, Salvador que fou sabater i seguí vivint a la casa paterna, com a bon sabater era també músic, tocava el contrabaix a La Vendrellense

(2) Josep Garriga Bertran era fill de la Bisbal del Penedès i tenia terres, l'única imatge que tinc d'ell és del casament de la iaia a qui ell junt amb la tia Camila van cuidar com una filla.

L'enllaç següent està relacionat amb aquest.

https://camillaperezsalva.blogspot.com/2020/02/maria-balcells-in-memoriam.html

15 anys de ceràmica a la plaça de les Garrofes

Al juny de 2003 veu la llum un projecte que feia temps que madurava.

En un raconet de la plaça de les Garrofes del Vendrell se m'ofereix un petit espai on mostrar la meva ceràmica, poder-la comercialitzar i alhora fer petites exposicions d'altres artistes, és a dir fer divulgació de la ceràmica contemporània. Al principi eren amics i coneguts, però de mica en mica em venien sol.licituts d'artistes que no coneixia, han estat quinze anys de contactes, de coneixences, quinze anys d'intercanvis molt i molt enriquidors.......

Si voleu llegir més, cliqueu: http://www.camillaperez.com/?p=5869

15 ANYS DE CERÀMICA

És una exposició col·lectiva on la majoria dels més de cinquanta artistes de la ceràmica que han exposat durant els 15 anys d’activitat de la galeria mostren la seva obra. D’alguna manera és una gran oportunitat per prendre el pols a la ceràmica contemporània i les possibilitats d’aquesta.
Els artistes participants, figures rellevants en aquest món són:

AGUSTÍN RUIZ DE ALMODÓVAR, ALISON TINKER, ANTONIO I. GONZÁLEZ, CARME BALADA, CARME COMA, CRISTINA GUZMAN TRAVER, ELI MORETÓ, EULÀLIA OLIVER, EVA LÓPEZ MIGUEL,  HISAE YANASE, JAUME VILA, JORDI MARCET I ROSA VILA-ABADAL, KWON SANG IN, LEE KI JOO, MADOLA, MARC  ITURRI, MARIA BOFILL, MARIA BOSCH, MARIA GELABERT, MARIA PALLEJÀ, MARIA RAMIS, MARIA ROMANÍ, MARIA TERESA CAPETA, MARY GUMÀ, MERCÈ BENEIT, MERCÈ COMA, MERCÈ MIR, MERCÈ RIUS, MONTSE LLANAS, MONTSERRAT RIU, NEUS SEGRIÀ, NÚRIA PIÉ, NÚRIA SOLEY, RAMON FORT, ROSA CORTIELLA, SYLVIAN MESCHIA, TERESA ELIAS, TERESA-MARTA BATALLA, YUKIKO MURATA I CAMIL·LA PÉREZ SALVÀ.

L'exposició es podrà visitar del 7 de desembre  de 2018, a les 20 h al 5 de gener de 2019

Visita comentada el 16 de desembre a les 12 h

Horari: De dimarts a dissabte de 17h a 20 h

Dissabtes, diumenge i festiu d'11 h a 14 h

Tancat 24,25,26 i 31 de desembre de 2018 i 1 i 5 (tarda) de gener de 2019

Portal del Pardo
carrer Major 24, El Vendrell

La Carretera II

La carretera II ( costat Riu Foix) finals dels cinquanta principis dels seixanta

Travessant la carretera i deixant Torrelles a l’esquena a mà esquerra la primera edificació que es trobava era “la fàbrica”, li dèiem així, la fàbrica. Entre el 1950 i el 1951 començaren l’edificació d’aquesta en unes vinyes de la família, la van construir el tiet Josep Anton i el seu oncle Josep Esvertit Socias ( conegut com el Pepito Ocell) ell va ser qui va ensenyar l’ofici de paleta al tiet, el Pepito estava casat amb Josepa Calaf Balcells, la tia Pepa, germana de la meva àvia materna. El 1952 comença l’activitat, a “Texil Salvá” teixien cotó en un principi bàsicament feien llençols,  el tiet Josep, germà del papa hi va treballar deu mesos, de juny del  1952 a l’abril de 1953 moment en que va anar al seivei militar.

Tinc records d’anar a la fàbrica amb el papa i la mama que també hi treballava. En recordo el soroll dels telers i el perill dels garrots d’aquests fent un moviment imparable de vaivé, les corretges de transmissió,  els engranatges,  les llençadores d’una banda a l’altra fent créixer la trama... una olor especial barreja d’oli de màquina i d'aprest del cotó... les borres que rodaven pels passadissos,  al fons de tot un univers de fils i enmig d’aquests la mama nuant-los quan es trencaven... eren els fils per preparar l’ordit.

L’avi Miquel (avi patern)va entrar a treballar en el tèxtil  entre els anys 1942 i 1943 quan tornà a Olesa després d’haver complert els tres anys de desterrament a que va ser  castigat després de la guerra. El papa havia complert disset anys, mentre va ser a Sant Joan de les Abadesses anava  a l’escola, però quan tornen han de treballar tots, la guerra els ha deixat sense res, l’Agustí, el meu pare, comença a treballar a Terrassa, agafa el tren cada dia des d’Olesa, de seguida se n´hi va tota la família a Terrassa, tots troben feina en una mateixa fàbrica, el Josep encara va a escola. Així doncs quan  l’Agustí i la Josefina decideixen casar-se veuen que amb els coneixements de l’ofici i els contactes per la maquinària que té ell i els terreny i les possibilitats econòmiques per realitzar-ho de la família de la mama seria bo engegar el negoci,  tot sembla que ha d’anar bé, però als anys seixanta s’inicia una forta crisi de la indústia tèxtil amb la implantació de les fibres artificials i la fàbrica amb maquinària antiga i produint cotó ha de tancar. Mentre va estar activa va donar feina a més de vint persones  durant uns deu anys. 

Fotografia presa al 1959 en motiu d’una festa amb els treballadors. a darrera fila, més alts, d’esquerra a dreta la mama, l’avi Ramon, el tiet Josep Anton i mossèn Joan Guardiola, a primera fila ajupit el papa amb la Joana i jo al costat amb una treballadora, hi més nens i nenes que són fills de treballadors.

Al costat de la fàbrica hi havia un camp tancat amb un mur baix i una reixa alta que arribava fins a Cal Forner Vell, recordo haver anat a jugar amb la Rosa Maria i veure-hi encara restes d’un molí, possiblement el forn inactiu ja llavors es molia el blat.

La farmàcia, que era al costat i estava situada en una part de la planta baixa de Cal Forner Vell, era petiteta,  un cop dins i tancada la vidriera d’entrada hi havia unes vitrines de fusta fosca a la paret de l’esquerra i a la del front que lògicament contenien medicaments, a la dreta una obertura sense porta, vestida amb una cortina que donava a la rebotiga i el taulell alt de fusta fosca també.

A la rebotiga, una finestra baixa deixava veure l’activitat de la carretera, el senyor Miret hi tenia una estufa de ferro colat amb una xemeneia que travessava el vidre de la finestra. Encendre-la era tot un ritual: Posava un corró de fusta dret al centre i anava atatxonant serradures al voltant d’aquest fins que l’estufa quedava ben plena, llavors retirava el corró i quedava una xemeneia interior que li donava un bon tiratge l’encenia amb un cotó xopat d’alcohol.  Sempre tenia un tupí amb aigua i fulles d’eucaliptus al damunt, a banda i banda d’aquesta dos sillonets.

Moltes hores hi havia passat amb els pares, eren molt amics i sempre feien tertúlia, també amb la mama, si ell no hi podia ser, per malaltia o pel que fos, ella el substituia.  El senyor Miret, que de nom es deia Lluís i la seva esposa Maria tenien un piset llogat sobre el forn de Cal Duc, a l’altra banda de la carretera en l’extrem oposat, era un piset molt petit en el que hi passaven alguns dies, habitualment vivien a Vilafranca. En aquest piset, dalt del terrat hi tenia una bona col.lecció de clavells, de tots colors i els reproduia per esqueix; També en una mica de cobert arrecerat que hi tenia feia cria de canaris, tots tenien nom, se’ls estimava molt recordo haver-lo vist alimentar-ne algun mastegant-li ametlles i posant-li la pasta amb un escuradents dins el bec, en tenia de grocs ben grocs, gairebé blancs, taronjats, amb monyos... A les gàbies els posava un manadet d’espígol, deia que els agradava. 

Un dia que els en va anar a collir el seu cor va deixar de bategar,  el van trobar al costat del camí on havia deixat el cotxe amb un pom d’espígol a la mà.

La Palmira vivia al costat, ella era la que portava la centraleta de telèfons, la que permetia que els de l’1 (Cal Lluís) parlessin amb els del 7 (Cal Possastre).

L’aparell que teníem era una caixa de fusta penjada en una paret del menjador al costat del bufet i l’aparell de parlar i escoltar penjat d’un ganxo que tallava o mantenia la comunicació unit per un cable folrat de tèxtil a la caixa, despenjava i rodava la manovella:  -Palmira posa’m conferència amb el 124 de Vilafranca. Ja t’avisaré avui això va lent...

A Cal Pep, era el nom de casa la Palmira també venien els bitllets pel cotxe de línia de La Hispano Igualadina, a l’entrada a banda i banda i havia uns banquets per seure, al fons la taquilla i a la paret de la dreta, a continuació del banc hi havia la porta de la centraleta.

Tot seguint la vorera trobava el forn de Cal Miquel Baldiri, més tard van anar a l’altra banda de la carretera, m’agradava la coca que feien, ensucrada amb sabor d’anís. Quan anava a buscar-hi el pa sempre em menjava la torna pel camí.

Seguia i passava per cal Quimet Boter,  recordo bé com feia les portadores, bocois, bótes...

A Cal Ferrer Nou m’agradava aturar-m’hi quan hi veia ferro roent a la fornal, com li donaven forma amb el mall a cop sec sobre l’enclusa, les espurnes feien el moment màgic, baranes, arades, reixes...  veure ferrar cavalls també m’agradava no així l’olor de la peülla quan es cremava en contacte amb la ferradura calenta, no entenia i no entenc com és que no els feia mal i els claus tan llargs que els clavaven? no se’n sentien? diu que no, de fet no notava pas que es queixessin.

A continuació hi havia el Quimet fuster i tot seguit la Carmeta peixatera.

Un cop travessat el camí, el Martí Roc arreglava bicicletes, motos...

I ja fins el final de la carretera no hi havia res més, el molí de Cal Carbó era el darrer establiment. Molien cereals i també venien productes, pinsos, adobs i el homes hi feien tertúlia.

Amb la mirada carretera enllà cap a Vilafranca només els plàtans, drets com soldats fent guàrdia a banda i banda de la carretera que es perdia a la corva de Cal Cols.

La Carretera I

 

La carretera I ( costat Riera de Pontons) finals dels cinquanta principis dels seixanta

Girant el braç des de l’espatlla feia rodar la lletera, tan li feia que estés buida com plena; quan era buida no tenia massa interés, en canvi quan era plena el risc ho feia molt emocionant. Jo havia de girar amb fermesa i velocitat considerables i les lleis físiques s’encarregaven que la llet es mantingués dins la lletera; el senyor Newton en sabia molt d’aquestes coses, jo no tant, no comptava que podien sortir-me volant llet i lletera i quedar-me només amb la nansa a la mà. Just això em va passar un dia, el carrer de les Casetes era empedrat i la lletera va quedar inservible, plena de bonys per tot arreu.

Hi anava sovint a buscar la llet, a Cal Cuscó tenien vaques era la primera casa que em trobava a la cantonada amb la carretera, plena de plàtans que feien ombra i la feien molt bonica, anys més tard els van tallar i va perdre l’encant. Sortint de la lleteria hi havia un marge que tancava uns camps,  havia de passar molt arrambada, no hi havia gaire espai per caminar i tocant el marge hi havia una rasa per desaiguar, ara que, el perill era mínim perquè passaven pocs cotxes;  quan s’acabava el marge començava una vorera, la primera casa era un forn de pa que portava un matrimoni que llavors jo el veia gran, el Rafel i la Maria, no tenien fills, una fusteria Cal Llorenç fuster, Cal Boter (no recordo haver vist mai que fessin bótes, però en algun moment devia ser la seva activitat), Cal Carboner, Cal Magí Notari que era botiga, Cal Ferrer Sissí, Cal Pujadó i ja  em trobava amb la font  de Cal Ventureta,  una font pública amb una grossa roda que feia de manovella i s’havia de girar per bombejar l’aigua. La primera casa de la cantonada era la botiga de Cal Ventureta,  el típic “colmado” de poble, tot seguit  Cal Rabella merceria i espardenyeria, m’agradava veure l’avi de la casa cosint soles d’espart trenat assegut al banc d’espardenyer  una cama a cada banda, ara passant betes negres ara betes blanques... Al costat de Cal Rabella el molí de Cal Bertran, un molí petit que portava un matrimoni ja vellet,  tot ple de sacs de civada, d’ordi de moresc,  molien els grans pel bestiar,  recordo les corretges que transmitien el moviment al molí, la tremuja de fusta ... al costat un hort tancat amb un filat metàl.lic amb rosers i altres flors; entre  l’hort i el forn de Cal Cúgols hi havia un camí tancat per una porta metàl.lica, porta testimoni d’un trist succés. Al costat del forn es trobava Cal Llauner, hi podies trobar bombetes,  galledes, llapis de colors, llibretes, caramels, martells, butà, nines per retallar, diaris... al costat, el Tonet Carreter que com indica el seu nom arreglava i feia carros. El Tonet, m’explicaven a casa, s’havia quedat vidu, a la seva esposa un dia de tormenta estant a la finestra li va caure un llamp i la va matar. No la vaig conèixer, a qui  sí que vaig conèixer va ser la seva segona esposa.

 

El Buc era el nostre gos, un pastor alemany que ens estimàvem molt. Cada dia com si sabés les hores anava a la sortida de la fàbrica a esperar el papa, era costum passar a buscar el pa i com que el Buc i els gossos del forner  volien sempre fer competició per veure quin era més pinxo... coses de gossos,  el papa prudentment el deixava  lligat a la porta metàl.lica abans esmentada mentre ell comprava el pa. Algun dia sí que el propietari del forn, que era caçador,  li havia dit al papa:

- Aquest gos un dia te’l mataré! però ell s’ho va agafar com una manera de dir, no massa encertada, però només com una manera de dir que no aniria més enllà. Doncs aquell dia, mentre comprava sentí un tret, sortí de seguida i es trobà el Buc lligat a la porta metàl.lica mort a terra.

Llavors a casa vam plorar molt la mort del Buc, però ara trobo el fet encara més terrible del que el vaig trobar llavors.

Fins ben entrada la tarda, quan vingué el jutge, el papa no va deixar que toquessin el Buc,  més d’un va pressionar-lo perquè retirés la denúncia, però ell es mantingué ferm. No sé què li devia passar pel cap a aquell home per fer una cosa així. Li van retirar l’arma i el van sancionar.

Vam enterrar el Buc al jardí, davant de casa, entre quatre xiprers que hi havia i sempre n’hem guardat el record.

 

Agost 2018

Les cols gegants

Corria entre les cols gegants de l’hort, aquelles que s’esfullaven i es donaven trinxades a les gallines.

Corria perquè m’havien de donar una injecció, es veu que estava malalta, i el pànic que em provocaven les xeringues i l’olor d’alcohol  cremant l’agulla em penetrava  tan profundament que no ho podia resistir. Quan la mama va aparèixer  armada  amb la capseta metàl.lica on guardava les agulles i les xeringues en una mà i en l’altra el cotó fluix embolicat amb paper blau, les forces em van venir de cop i m’empenyeren  escales avall fugint  com un llampec, les cols m’ajudaran en la fugida vaig pensar.

Tenen unes fulles immenses i si una col havia pogut aixoplugar en Patufet perquè no podia ara amagar-me a mi?  la mama m’empaitava i cridava, jo corria i corria... el primer assalt el vaig guanyar jo,  tan malalta no ho devia estar...

Quan em va semblar que ja no corria perill vaig tornar cap a casa, sense fer soroll vaig pujar les escales  i em vaig tancar dins el water, quina idea més estúpida!  en un moment o altre hauré de sortir vaig pensar i llavors m’enxamparan...  i tant que m’enxamparan!  no em va servir de res ni la corredissa entre les cols gegants ni estar-me tota la tarda tancada i sense berenar.

El segon assalt el va guanyar la mama per KO.

2 d’agost de 2018

L'Anton

L’Anna Mañé, cosina de la mama i la padrina amb l’Anton, a la sortida de l’església el dia del bateig. Sant Martí Sarroca 2 de setembre de 1962

L’Anton

D’aquell dia recordo els rats penats voleiant  encegats per la llum dels fars de la màquina de batre, atrets violentament per aquests com si  tinguessin el poder màgic de fer-los estavellar contra els seus vidres.

Era la nit de Sant Agustí, 28 d'agost de 1962, dia assenyalat a casa, el papa i un germà duien aquest nom. Érem a l’era per veure com la sorollosa màquina separava el gra de la palla mentre a casa la llevadora ajudava la mama  en les feines del part, els nens en moments com aquest més aviat fan nosa aquest era el motiu, suposo, pel qual el papa  tot i que era ben entrada la nit ens deixava jugar i badar per l’era.

I aquella nit de dimarts, mentre tot això passava, nasqué l’Anton, el cinquè germà.

D’ell en guardo poc record, va ser batejat de seguida el diumenge següent, tenia cinc dies, una ceremònia sense massa rebombori, l’Anna, cosina de la mama i molt estimada per tots en va ser la padrina. L’endemà el papa i els quatre germans pujàvem  a Les Torres a passar uns dies, començava el temps de verema i era habitual que hi pugessim, a més, que nosaltres no hi fóssim faria que mare i fill estessin més tranquils aquests primers dies.

Quan vam tornar la mama estava preocupada, l’Anton no estava bé: -No té gana, plora sovint... deia la mama, no m’agrada gens tot això... era mare amb experiència i sabia de què anava; el va visitar el metge i el pronòstic no va ser pas bo, aconsellà que amb urgència el portessin a l’Hospital Clínic i el senyor Miret, el farmacèutic, amic dels que sempre hi eren quan els necessitaves, acompanyà al papa i l’Anton a Barcelona, fou debades, morí  de tètanus el dia 20 de setembre.

Va ser enterrat a Barcelona al cap de dos dies el 22, al Cementiri del Poblenou on el seu padrí Albert Oller Garriga posseïa  un nínxol.

Els germans no vam anar a l’enterrament i no recordo que ens en parlessin massa, no feia de bon parlar, la iaia Cisqueta havia mort el 29 de maig, l’Anton el 20 de setembre...  dies tristos, molt tristos. Sí que tinc un vague record d’haver-hi anat tots junts a portar-li flors un temps després, no era un cementiri com el de Sant Martí, era gran, molt gran, tenia carrers i t’hi podies perdre, era ple d’escultures amb àngels i dones tristes.

Escoltant d’amagat converses de grans vaig sentir que a l’hospital el van guardar en un calaix metàl.lic que era una nevera, que li havien fet l’autòpsia i que l’havien enterrat en una caixeta petita de fusta blanca folrada de roba també blanca, fina i lluent que contrastava amb la negror dels rats penats que s’estavellaven contra els  fars de la màquina de batre el dia que l’Anton havia nascut, com si volguessin augurar un mal.

Jo tenia vuit anys, d’ell em queden quatre imatges del seu bateig i records tristos, no en tinc cap d’haver-lo tingut en braços o d’haver-li posat el xumet quan plorava.

1 d’agost de 2018, d’això en fa 56 anys

La magnòlia, Els arbres IX

La magnòlia

Miro la magnòlia que encara és una punxa i em diu que es deixarà anar. S’obrirà a la llum d’estiu. Com l’espelma de la nit passada, nit de sant Joan, que ha anat cremant tota la cera fins a obrir-se completament. I ara el perfum arribarà fins a la teva finestra. Roser Guasch

I el perfum m’ha arribat, m’ha arribat profundament,  observava el color i la turgència dels seus pètals carnosos i sense adonar-me’n l’aroma m’ha dut de viatge pel record.

Saragossa,  queia una tarda de juliol de 1972, una tarda xafogosa, quedaven unes hores  per agafar el tren que ens duria de tornada a casa, plens de vivències i cansats tornàvem de fer un recorregut per tota la cornisa Cantàbrica i Galícia, havíem acabat magisteri, amics, motxilles a l’esquena i un bitllet a la butxaca , no ens calia res més, descansàvem sota els arbres del "Parque Grande", allí, va ser allí on vaig descobrir les magnòlies. Em van semblar tan descaradament grosses, tan descaradament delicades, tan descaradament ufanoses...semblaven de cera, amb aquell blanc grogós de ciri que crema sempre amunt i ens dona tanta pau.

Les flors, que trobo imprescindibles, hi són entre moltíssimes altres coses per ajudar a pactar aliances i per fer les paus. 

Així ho he sentit des de nena, el pom de lliris blaus que vaig collir pel camí de la sínia no em va estalviar anar-me’n de pet a dormir sense sopar, però va suavitzar la reacció de la mama en arribar a casa. Tenia pocs anys i en sortir de l’escola vaig trobar que seria divertit anar-me’n amb l’Asunción a jugar, vivia a Can Carbó, prop de la Font de la Salut i jo en la direcció oposada,  era primavera i el dia es feia llarg, sense adonar-me’n era  fosc i vaig arribar a l’hora de sopar... a casa estaven desesperats, no sabien on era, mai no havia fet  una cosa semblant...

El pom de lliris es va quedar a la finestra de la cuina calmant els ànims i jo escales amunt sense sopar.

Sota el magnolier va passar alguna cosa semblant,  vaig marxar de casa d’una manera poc harmoniosa per dir-ho clarament, precipitadament, amb un estil que els meus pares no acabaven d’entendre,  la distància i el temps havien fet la seva feina, només faltava un branquilló d’olivera en forma de magnòlia i la pau seria signada. L’arbre era de grans dimensions, però amb el pes de les flors una branca generosa em va fregar la mà i me’n regalà una.

La vaig dur al tren tot el trajecte de tornada. Ja clarejava en arribar a Sant Vicenç i la magnòlia seguia fresca a la meva mà, amb la motxilla a l’esquena vaig fer a peu el camí fins a Sant Salvador on eren els pares,  en arribar ells es llevaven i la magnòlia fou testimoni del retrobament.

Humphrey Bogart li diu a Ingrid Bergman en el film Casablanca: - Sempre ens quedarà París.

Jo dic: Sempre ens quedaran les flors.

En deien política

Aquells que avui acusen l'escola catalana d'adoctrinadora són els mateixos que veneren la ideologia que mentre a París buscaven la "plage sous les pavés" aquí teníem una assignatura que s'anomenava Formación del espíritu Nacional.

 Si  voleu seguir llegint : http://www.camillaperez.com/?p=5714

La tia Palmira

Palmira març de 1953 casament d'Agustí i Josefina ( els meus pares)

A la tia Palmira, germana de l'avi Ramon, només la recordo dún dia que amb la mama vaig anar a visitar-la a Sant Gervasi, al carrer Francolí 38 on vivia.

Era una dona alta i prima, morena, de pòmuls prominents i coll llarg, tindria al voltant d'uns seixanta i pocs anys i jo no més de set o vuit, posat elegant i mirada reveladora del tracte poc amable que li havia donat la vida, moriria d'accident domèstic el 5 de setembre de 1975.

Va néixer a Sant Martí Sarroca al 1901 en el sí d’una família pagesa i ramadera benestant, tingué una infantesa feliç, rebé una educació no massa freqüent en nenes de la seva època, estudià interna al col.legi de les Carmelites (Vedrunes) a Vilafranca, tocava el piano, pintava... Adolescent mimada, envoltada de capricis, vestits, festes, rebia revistes de París i seguia la moda amb fervor.

Sant Martí Sarroca. Padró de 1921, a la casa hi viuen en Pau i en Magí, dos mossos, en Pau hi viurà fins la seva mort el 25 de febrer de 1961

1926 abril, El Vendrell, casament del seu germà Ramon amb Cisqueta, al costat d’Emília Calaf germana de la núvia.

                                                 Padró de 1930

En aquest padró Ramon ja s’ha casat amb Francisca Calaf Balcells i tenen una filla Josefa i un fill Josep Anton.

Palmira és soltera encara, es casarà l’any següent 1931.

Molt a prop de Cal Possastre, al mateix carrer de les Casetes als números 9, 10 i11 hi viuen el secretari del Jutjat municipal Mariano Mas, el secretari de l’Ajuntament Francisco Sansa Alonso i Manel Sansa Periquet, secretari jubilat, Rosa Monjo Saura la seva esposa, Pere Sansa Monjo, fill, advocat provinent de Cardona, casat i Alícia Monjo Minoves neboda de Manel i Rosa. La família Sansa originaria de Sort era una família de llarga tradició en el món de les lleis, tenien un altre fill que ja no vivia amb ells Francesc, d’ell sabem que:

—Ha tomado posesión en propiedad del cargo de secretario del Ayuntamiento de San Pedro de Ríutdevilles (Barcelona) el distinguidísimo joven don Francisco Sansa Monjo, hermano de nuestro particular amigo don Pedro Sansa, abogado y secretario del Ayuntamiento de esta villa. 3 d’octubre de 1929 BOE

El 20 de gener de 1931 és nomenat scretari de Sant Martí Sarroca, venia de Sant Pere de Riudebitlles i el mateix 1931 és nomenat secretari de Monistrol de Montserrat.

Palmira es casa amb Francesc Sansa Monjo l’1 de febrer de 1931, el mateix any que Francesc és nomenat secretari de Monistrol de Montserrat i allí estableixen el seu domicili. A Monistrol hi neixeran Roger el 30 de novembre de 1931 i Anton Manuel l’1 d’agost de 1933.

L’oncle Paco o l’oncle Sansa, tal com era conegut a la família, estava compromès amb la república i quan Lluís Companys declara l’Estat Català de la República Espanyola davant el gir conservador involucionista del Gobierno, va ser empresonat a Manresa pels fets del 6 d’octubre de 1934. Fou processat i sortí en llibertat provisional el 24/12/1934.

Francesc Sansa Monjo amb el seu fill Roger 1932

La vida matrimonial de Palmira no va ser pel que m’havia contat la mama i pel que he pogut esbrinar massa plàcida. Francesc Sansa era un home amb un caràcter dominant, difícil, variable. Acostumada a la joventut tranquil.la i còmoda que havia viscut li devia resultar difícil la vida amb ell, canvis freqüents de domicili amb el que això comporta de noves amistats, no veure la família, sentir-se sola... molt sola.

Un fill d’un seu cosí que el recorda confirma que devia ser difícil viure amb ell, i em diu: La Palmira Salvà era una molt bona dona, mentre que en Francesc Sansa, el meu cosí, era “lo pitjor de lo pitjor” en tots els sentits, afegeix.

 Coma-ruga, un dia de platja,  de dreta a esquerra: Josefina, Ramon, Roger, Anton Manuel, Josep Maria  Gual 1935

Al 1936 els primers dies després del 18 de juliol, La Generalitat designa un comissari que vetlli pel Monestir de Montserrat, pels monjos, pels escolans i pel patrimoni, aquest fins el mes de setembre serà Joan Puig i Ferrater amb qui Sansa, com a secretari de Monistrol col.labora en la tasca, la Generalitat hi envia també un destacament de mossos; evacuen els monjos que poden així com els escolans i estiuejants que hi feien estada. A partir de setembre Carles Gerhard substituirà Puig i Ferrater que després de ser nomenat Conseller és enviat a París, Gerhard hi serà fins el final de la guerra.

Puig i Ferrater havia promès a Sansa que el faria secretari personal seu si li donaven un càrrec superior, quan això passa no ho fa i a més de faltar a la seva paraula acusa a Sansa de dir que s’havia endut objectes de valor del monestir quan en marxa perquè està ressentit per no haver-lo fet secretari personal seu. Temps després es confirma que això és veritat, que Puig i Ferrater se’n va endur del monestir una col.lecció de segells de plata, la màquina d’escriure que té a París i altres objectes. Ho confirma Carles Areso, monjo que la Generalitat nomena funcionari i li encarrega la porteria i la recepció de visites del monestir. Areso en les seves memòries afirma que Sansa li salvà la vida quan en diferents ocasions el comitè revolucionari de Monistrol el volia matar. El comitè sospita que hi ha armes al monestir i també a Can Castells i les volen aconseguir, en diverses ocasions hi fan incursions per tal de saquejar-lo.

Josep Palmada i Arumí era el Gerent de l‘Agrícola Regional que gestionava Montserrat, era una de les persones que el comitè de Monistrol tenia al punt de mira així com Areso, ell que ho sospita fuig i de camí a França el detenen a La Seu un grup del comitè de Monistrol i un altre de Granollers, aquests el porten a l’ajuntament de Monistrol, el 26 de setembre de 1936 pugen amb ell al monestir per veure si els ensenya les caixes de cabals, el tresor i l’amagatall de les armes, quan baixen del monestir Palmada és assassinat a la mateixa carretera que baixa de Montserrat a pocs metres de Monistrol. Gerhard a les seves memòries tot i explicar el fet, no diu cap nom en referència a l’assassinat, suposo que per desconeixença dels autors, en canvi en l’informe del 15 de novembre de 1942 la Guardia civil posa noms i cognoms als seus assassins i Sansa n’és un.

De la Guerra i de l’Exili. Mallorca, Montserrat, França Mèxic (1936-1975)

 

Al 9 d’octubre de 1937 escriu una carta a Anton Salvà Figueras (besavi meu)

Al 1937 Sansa és destinat a ocupar la plaça de secretari de l’Ajuntament de  Vielha, la família s’hi instal.la, però de seguida Sansa és nomenat secretari del jutjat de Figueres, i Palmira es torna a quedar sola amb els nens de sis i quatre anys. El 6 de maig de 1938 les forces rebels ocupen la Val d'Aran això suposo que és el que fa que l'oncle Sansa hagi de buscar un altre destí, desconec els motius pels quals la seva esposa i els fills es queden a Vielha territori ocupat, ell és a Figueres que és republicà.

En una carta que l’oncle Sansa envia a Anton Salvà, pare de Palmira li diu que no té notícies directes d’ella, però que per un amic de França sap que el seu germà Pere, secretari a Tremp i el seu cosí Marià, que va viure amb ells un any a Monistrol la van a visitar des de Sort i que estan bé.

Un cop acabada la guerra, Francesc Sansa Monjo fuig a França, en un principi a Burdeus, després a Tolosa i finalment a Escaldes-Engordany on mor el 13 de febrer de 1969 a l’edat de 68 anys.

En marxar cap a França l’oncle Sansa diu a la família que vagi cap a Donostia que d'allí els portarà cap a Burdeus, allí es queden sols altra vegada esperant que els porti amb ell a Burdeus viuen com molts altres en aquell moment en la més absoluta misèria. Com que passen els dies i no arriba el moment de passar a França, Palmira i els seus dos fills tornen amb moltes dificultats a Catalunya, a Sant Martí, la tia Palmira, en Roger i l’Anton Manuel viuran a Cal Possastre, a la casa de l’avi matern fins l’any 1948. El matrimoni no té cap relació, ell no torna mai més a Catalunya.

Josefina ( la meva mare) al mig amb en Roger acaronant el gos a la dreta i l'Anton Manuel a l'esquerra Sant Martí 1941

Segons el Padró de desembre de 1940 Palmira i els nens ja viuen a Sant Martí a la casa del seu pare, Cal Possastre. 

Al padró de desembre de 1945 Palmira i els seus fills viuen encara a Cal Possastre. En aquells moments viuen a la casa entre família i servei catorze persones.

En Roger fa la Primera Comunió el juny del 1940 a Sant Martí Sarroca

Francesc Sansa Monjo mor a Les Escaldes Engordany el 13 se febrer de 1969.

Surt una esquela a la Vanguardia que li posa la cunyada vídua de Pere Sansa,  Emília Servent. Emília i tres nebodes Montserrat, Júlia i Emy en cap moment    s’anomenen ni l’esposa ni els fills.

Tolerància zero als residus. Cal Lluís

Tolerància zero als residus 

Sentia a la ràdio propostes com anar a comprar amb recipients que tenim a casa, utilitzar bossetes de roba, pots de vidre, en definitiva reutilitzar tot el que es pugui i generar el mínim possible de residus.

Això vol dir anar a mercats i establiments on es pugui comprar a granel, rebutjar els aliments que venen embossats quan no sigui estrictament  necessari i prendre’ns-ho molt seriosament, ens hi juguem molt.

-Tres unces i mitja de pernil. Després d’haver fregat bé el ganivet amb l’esmolador el tallava el més fi que sabia i curosament  el deixava sobre un paper encerat, després el posava a la balança, Mobba era la marca, fins que l’agulla arribava al 150gr que són les tres unces i mitja,  anàvem amb unces llavors,  també amb lliures, terces... mitja lliura dos cents grams el mateix que mitja terça, jo no tenia més de vuit o nou anys m’havia de posar de puntetes per veure el  fidel de la balança i el pernil me’l despenjava la senyora Antònia, li agradava que el tallés jo, em deia que ho feia molt bé, m’encoratjava.

La Sra Antònia i amagada darrere les caixes de galetes la Sra Maria, la seva sogra

La senyora Antònia, la mastressa de la botiga, m’estimava molt i jo a ella i esperava amb delit les vacances d’escola per anar-la a ajudar a la botiga, m’hi passava tot el dia, de vegades  hi dinava i tot. La mama em va fer un davantalet verd de floretes amb un farbalà tot tombant i una butxaqueta, com m’agradava!

Penjat de la barra de llautó, al costat del pernil hi havia botifarres, llonganissa, una penca de cansalada, més enllà bacallà i congre, un peix sec, de color grogós, ple de forats del que se’n feia una sopa de quaresma que a mi no m’agradava gens.

-Un quilo de carbur, demanaven, obria la tapa del bidó de llauna fent  alçaprem i amb un llaurador anava  omplint la paperina, aquella olor penetrant no l’he sentida mai més. Hi havia encara  qui tenia la casa sense electrificar o que pel que fos utilitzava llums de carbur,  compraven també velots eren les espelmes que anaven dins el fanal del carro o la tartrana.

Arrenglerats al passadís que portava a la cuina hi havia els sacs d’arròs, sucre,  fesols, cigrons...

Les arengades rovellades (guàrdies civils) de penetrant olor ben disposades dins un casc, apretades i ordenadíssimes, les de la costa en caixetes petites;  les escombres de canya i palma, els fregalls d’espart  enfilats fent una mena de collaret, els forcs  d’alls...

Un al costat de l’altre en els prestatges uns pots de vidre on hi havia la pasta de sopa: Estrelletes, lletres, pistons, galets, “maravilla”, pinyons, fideus de cabell d’àngel.  Anissos,  confits sempre relacionats amb un nounat, caramels de menta, de grill de mandarina i de taronja i els de “la vaca que ríe” de nata i de nata imaduixa, embolicats amb un paper blanc amb un dibuix de vaca negre o vermella segons fos d’un o altre sabor,  eren tous i s’enganxaven als queixals, m’agradaven molt.

El bicarbonat, la magnèsia Romagosa, els lithines del doctor Gustín... ah! me n’oblidava, també hi havia el pot amb les boles de naftalina. Per matar mosques i mosquits hi havia un líquid insecticida Flit que era de la casa Cruz Verde i es venia també a granel i en llauna.

En un armari sempre obert les rajoles de xocolata, Oller, Ametller, Elgorriaga, Sultana, Batanga...

Tres quarts de lliura de formatge Cadí, havia de rumiar i fer càlculs ...a veure una lliura 400gr ...mitja 200...doncs en vol 300grs, al principi em costava, recordo un dia que un senyor volia nou unces de botifarró negre, no tenia ni idea de quant era això i jo anava posant, pensava: Ja em dirà prou... Ell la feia petar amb algú altre i el botifarró se’m va acabar. – Nena, no en vull tant, em va dir - T’he dit nou unzes. Jo vermella com un perdigot  vaig haver-li de preguntar a l’Antònia, són 900gr em va dir, mai no se’m va oblidar.

També trèiem d’un bidó de llauna el cafè, que si el volien mòlt ho feiem a mà,  en un molinet granatós de roda, m’agradava l’olor i anar-lo treient del calaixet de fusta amb un llaurador petit..

En un plat amb peu tapat amb una campana de vidre hi havia la gelea de tres colors i el codonyat.

Al mig davant el taulell, penjat d’un ganxo un gros raïm de plàtans, arribaven dins un sac protegits de palla.

En caixes de llauna i més endavant de cartró amb una tapa semitransparent hi havia les galetes: maries, les dels tres dos, les Artiach, carquinyolis, borregos i para de comptar.

Si algú no s’acabava de trobar bé o pels més petits compraven iogurt, en potet de vidre és clar i retornable.

El que més  m’agradava però era despatxar colònies, les colònies eren dins uns recipients de vidre amb aixeta metàl·lica, els clients portaven el seu flascó, em semblava una cosa d’alquimista, agafar una mesura  graduada de vidre amb  broc semblant a una proveta, posar la quantitat demanada i després mitjançant un embut metàl.lic amb un broc finíssim passar-ho al flascó, m’encantava fer aquest ritual. Hi havia la de lavanda, la de llimona, la d’home...

Tallar el sabó amb un ganivet llarg amb un mànec a cada banda era una cosa que m’encuriosia,  sabó d’oli i sosa per la roba era d’un color apergaminat i feia olor de ranci. Per fer la bugada les dones (ho sento eren només les dones les que la feien) compraven sabó  en escates. Si hi havia nadons a la casa compraven sabó d’escates de coco.

A la botiga es venia també carn, el taulell tenia forma d’ ela de fusta i marbre, un racó d’un dels dos braços era dedicat a la carn, bàsicament xai i porc el xai es matava a la casa, el porc el portaven de La Llacuna, conill, pollastre i gallina, havia ajudat a la senyora Maria a matar-ne algun,  la senyora Maria era l’àvia de la casa, molt bona dona, això de matar no m’agradava gaire però, recordo un dia que un ànec, ja mort  i el coll ben plomat era dins l’aigüera, de cop, va saltar i va fer  corrent un tros del passadís caient finalment, llavors sí, mort del tot a terra; la imatge no l’he oblidada mai més.

El que no m’agradava gens era vendre sang, sí es comprava sang de xai, de pollastre... quan es matava l’animal la sang es recollia en uns platets, aquesta coagulava i el comprador venia amb una carmanyola i se l’enduia dins. 

 Un dia, el senyor Lluís, l’amo de la casa, marit de l’Antònia em va demanar si volia ajudar-lo, és un eufemisme, a matar un xai. Era una cosa  que feien sovint, no recordo si cada dia o quants dies a la setmana, no vaig dir que no, era una barreja de curiositat i morbositat.

El record em genera sensacions contradictòries, el xai lligat de potes panxa enlaire en una mena d’artilugi de fusta en forma d’aspa, un ganivet esmolat, petit a les mans del Lluís, algun bel i de sobte rajava la sang dins el gibrell. Després calia treure la pell, una manxa d’inflar rodes posada a l’anus de la bèstia va fer que en un moment semblés el doble de tamany, ara era fàcil anar separant la pell sense fer-la malbé, un cop treta, es posava a assecar i quan en tenien moltes ben seques venia un tractant de pells que les comprava i les duia a adobar. El xai un cop pelat era penjat d’un ganxo pel tendó d’una pota i s’esquarterava. L’olor calenta de les  visceres de l’animal no em porta gaire bon record així com tampoc me’n porta l’olor de plomes mullades.

Aquesta activitat la feien a la part del darrera de Cal Lluí, allí hi havia el corral i altres dependències, més al fons encara hi havia l’hort, a l’hort sempre hi havia disposades en rengleres, flors, això m’agradava, molts gladiols de tots colors i dàlies que  l’Antònia collia i en un pom li agradava posar-les  sobre el taulell en un gerro de vidre.

Paperines en forma de saquet, acabades  en punxa, de totes les mides, ordenades de la gran a la petita.

La tolerància zero als residus, m’ha fet pensar en un altre estil de vida, un estil no pas tan llunyà en el temps encara que n’estigui molt en el concepte. Cal que tornem a un consum sostenible, equilibrat i conscient,  progressar és evolucionar cap a millor i si no som respectuosos amb el nostre entorn, no progressarem adequadament.