Abril de 2003, m’acomodava en el meu seient amb aquella emoció de començar
un viatge llarg a un país desconegut. Vol Madrid-Sao Paulo. Em va extranyar trobar ja ben instal.lada una
dona al meu costat, jo era dels primers passatgers que pujava a l’avió i ella
semblava que ja hi era feia estona. La vaig saludar amb el cap i em vaig
asseure. No era correcte mirar-la i tornar-la a mirar, però de cua d’ull ho
vaig fer; el seu aspecte m’havia cridat molt l’atenció. No podia dir l’edat que
tenia, ni el seu origen exacte tot i que
sí que de seguida vaig veure que havia respirat l’aire dels Andes. Menjava lentament i
pensativa una poma, a mossegades
petites, se la veia trista, molt, molt
trista.
Quan feia una estona que volàvem vaig treure uns caramels de la butxaca i
li’n vaig oferir, ella de seguida acceptà i vam entrar en conversa, es veia que
en tenia de ganes de parlar, moltes ganes.
Quan recordo el seu relat em commoc com ho vaig fer mentre la sentia.
-Em tornen al meu país, ho he perdut tot... Vaig vendre un trosset de terra
que tenia al poble per comprar el bitllet i no he pogut arribar... No sé què
faré... Parlava a batzegades, se la veia desesperada.
Tinc una filla amb glaucoma congènit em va dir, no hi veu gens, en aquell moment
jo no sabia què era exactament aquesta malaltia. A La Paz no li poden fer res i
m’han dit que a Barcelona hi ha un metge que ho pot fer. La Dina, no era de la
capital ella era de Rurrerabaque.
Ella que sí, ven el poc que té, i ajudada pel pastor de la seva església se’n
va direcció a Barcelona, no té papers en regla, no porta cap carta d’invitació
ni porta els diners de butxaca requerits...res, la seva il.lusió per trobar la
solució per a la seva filla Sarita la va fer actuar imprudentment i en arribar
a Madrid és retinguda i retornada al seu país.
A la cara duia escrit el periple: La Paz - Santa Cruz de la Sierra, Santa
Cruz de la Sierra - Sao Paulo, Sao Paulo- Madrid. Sense sortir de l’aeroport.
I ara, Madrid – Sao Paulo, Sao Paulo – Santa Cruz de la Sierra, Santa Cruz
de la Sierra - La Paz i amb les mans buides, completament buides.
A la cara hi duia escrit l’abatiment físic i moral, havia deixat els seus
fills al càrrec del pare que pel que jo
entenia era com deixar-los sols a càrrec de la germana més gran; els havia
deixat amb l’esperança posada en alguna, encara que fos mínima, solució per a
la seva filleta i tornava sense res; jo l’escoltava i el cor se m’anava fet
cada cop més i més petit i tenia un nus a la gola que no em deixava parlar, ella en tenia tantes
ganes de parlar, crec que en mi va trobar una bona oïdora. M’explicava que ells
no eren de La Paz, també em va parlar d’
Oruro i altres poblacions que no recordo
on havien viscut, sempre buscant feina, van anar a la capital per poder tenir més accés a metges i hospitals que puguessin
fer alguna cosa per a la Sara que ja havia sigut intervinguda en diverses
ocasions i ara a La Paz no podien fer-li res més em deia.
Em sembla que no vaig dormir en les més d’onze hores que va durar el
viatge.
Jo me n’anava de vacances amb tot el confort del món i al meu costat ella
amb els seus problemes. M’embargaven un munt de sentiments que era incapaç de
gestionar, si hagués pogut prémer un botó i anar uns dies enrere, destinaria el
que el viatge valia per donar-li a ella... això ara era impossible i per altra
banda si no hagués estat allí en aquell moment no hagués tingut l’oportunitat
d’escoltar-la i intentar ajudar-la, aquesta reflexió em calmava.
Vaig dir-li que faria el que podria, que així que tornés a casa seva
m’enviés tot l’historial de la Sara i jo miraria què podia fer un cop tornés, que ho arreglaríem d’alguna manera.
Abans d’abandonar l’avió a Sao Paulo li vam donar alguns diners, no duia
res i havia d’esperar més de tres o
quatre hores l’avió que la duria a Santa Cruz de la Sierra. Recordo la darrera
vegada que la vaig veure a l’aeroport, l’acompanyaven uns agents i estava dins
una petita dependència, pels vidres la veia mentre m’allunyava, els seus ulls
eren plens de tristesa, d’agraïment i d’esperança, encara ara i en fa catorze
anys d’això, mentre ho escric se’m fa un
nus a la gola.
Vaig estar els dies previstos viatjant pel Brasil, però sovint m’amarava
una amargor potent, no em vaig poder treure del cap ni un sol dia la Dina i els
seus problemes.
De tornada a Catalunya vaig esperar l’informe que no tardà en arribar. Amb aquest em vaig dirigir al Centre
Oftalmològic Barraquer per fer tots els tràmits necessaris. Van acceptar visitar-la, hi van veure un
possible tractament . Ja tenia la cita mèdica, un dels requisits necessaris per
viatjar i no ser retinguda en arribar al país. Un altre document imprescindible
era la carta d’invitació, redactada per notari on qui invita es responsabilitzava d’aquestes persones i que acabat el termini
tornessin al seu país, un cop tota la documentació en regla vam haver d’esperar que li donessin el permís
per viatjar amb la seva filla.
-Quan arribis a Madrid truca’m, li vaig dir. Recordo perfectament el dia,
jo anava amb el mòbil a la butxaca, regava les flors quan de sobte va sonar: -Señora? estamos en Madrid y el vuelo a Barcelona sale
en poco rato. Mai no vaig aconseguir que deixés de dir-me senyora, mai, era
el seu costum. L’emoció de retrobar-la i conèixer la Sara em va acompanyar tot
el camí cap a l’aeroport.
Era el 10 d’agost de 2003 arribaven a Barcelona a mig matí.
Es van instal.lar a casa i a la tarda, que era Festa Major a Llorens vam
portar la Sara als “caballitos” .
Les primeres setmanes van passar-les a casa, cada vespre em demanava un
“pan de leche” es referia a un brioixet i era l’esquer pel qual es deixava
posar les gotes als ulls, un altre era un trosset de “cigaleta d’Organyà” la
tornava boja. Entrat setembre a punt de la primera intervenció veient que li
caldrien visites freqüents i jo no podria acompanyar-les tan sovint com seria
necessari vam buscar on podien establir-se a Barcelona per tenir-ho més fàcil.
Va ser gràcies a les Germanes Mercedàries que tenien pisos on acollien persones
amb necessitats.
Són moltes les operacions a les que va sotmetre’s Sara que va recuperar una
mica de visió, amb el suport de la ONCE ha adquirit hàbits que li han permès
una certa autonomia, tot i seguir amb dificultats .
La Dina una dona lluitadora d’allò més va aconseguir portar a Catalunya
tots els seus fills i progressar, ara ella i alguns dels seus fills viuen feliçment
a Palma.
I és que avui he rebut un missatge de facebook de la Sara en el que em
demana que li expliqui com vaig conèixer la seva mare, que ella ja li ha
explicat, però vol saber-ho per mi, que està escrivint la seva autobiografia i
que “ ustedes han tenido mucha importancia en ella” em diu, m’he emocionat.
No s’imagina la importància que va
tenir per a mi conèixer-les.
Gràcies Sara i Dina.
Hola señora Camila
Como esta?
Hace mucho no sabemos de ustedes
Pero siempre les recordamos
Todos bien, contenta
de tener noticias tuyas. Cómo estais? Vivis en Palma?
Si, hace un año y
medio que vivimos aqui, pero mi hermana mayor sigue por Barcelona. La verdad
nos va muy bien.
Me alegro muchísimo.
Un abrazo para todos.
Mire, le escribia
para saber de ustedes, pero tambien por que me gustaria que me contara como
conocio a mi madre Se lo pregunte a ella, pero me gustaria si es posible en
audio, que me lo contara usged Estoy redactando una autobiografía, y ustedes
realmente han tenido mucha importancia en ella.
Aquells vespres
calorosos d’agost, a la fresca, la Sara
ens cantava sempre aquesta cançó:
