dijous, 28 d’abril del 2011

Diuen que el temps ho cura tot

Diuen que el temps ho cura tot, o gairebé tot diria jo.


St. Salvador dijous 8:30
Necessitava sorra i petxines per un taller per a nens que faré el dissabte, he preferit anar-hi aviat i així aprofitar el dia.
No hi ha prou paraules per explicar l'aspecte del mar en aquesta hora.

He anat directe a buscar el que necessitava , la sorra... un llibre d'història universal obert.
Petxines sí, moltes els darrers dies hi ha hagut temporal.

                                     

Un pes de teler, una dena?

Quants temporals i onades li hauran calgut al mar per donar un aspecte natural a aquests enderrocs que l'avarícia, ignorància i desidia humanes li han llençat?

        

Onada rere onada, els abans enderrocs, són ara als meus ulls pedres precioses d'un valor incalculable.
Un arrambador d'un bany? d'una terrassa? de quàntes converses haurà estat testimoni, amors, desamors, rialles, plors, mentides per uns veritats per altres...

                         

Les restes de gressite d'una piscina o un tros d'un mosaic de la Vil.la romana del Casale di Piazza Armerina?

En ocasions la vida també ens ensorra i ens converteix en un enderroc que sortosament el temps poc a poc restaura, tot i que en ocasions calen molts temporals i moltes més onades balsàmiques per curar-lo.




 

diumenge, 24 d’abril del 2011

Un punt solidari



La nit anterior a St. Jordi va ploure molt, semblava que l'acte solidari amb el Japó que teniem previst al Vendrell  no es podria dur a terme, però a 2/4 de 9 va començar a escampar i va sortir l'arc de St. Martí, pressagi del dia que ens esperava...  fantàstic!.


L'hora prevista eren les 11 del matí, però a les 10 amb el vermell i el groc de les roses, la senyera i el mocador "sakura" la Yukiko va començar, ja hi havia qui esperava per col.laborar.


Més o menys va fer uns 400 punts de llibre.
El paper va ser col.laboració del Jaume Ramon.


Algú, que al matí collia roses al seu jardí, va fer volar el seu pensament al Japó i va portar aquest bonic ram de roses blanques, moltes gràcies Gisela.


Tothom observava amb atenció el procés d'escriptura del seu nom i els nens no cal dir-ho.


Va repartir més de 100 roses d'origami.
 En va plegar algunes davant la gent i tothom quedava embadocat.


A 2/4 de 9 vam haver de dir prou, encara hi havia qui volia col.laborar, sabia greu però havíem de fer el recompte. Els dos guàrdies municipals que rondaven per la plaça  ens van ajudar a fer-lo, 1.400 euros.

Moltes gràcies a tots els que hi vau col.laborar.


divendres, 22 d’abril del 2011

Aquest matí he anat de viatge

                                 
Encara que ho pugui semblar, no m'he mogut de la comarca, aquest matí he anat a donar un tomb pel Roc i he deixat volar la imaginació, com si em passegés per carrers andalusos, per estrets carrerons de patis frescos, tranquils i perfumats... 

                                     

flors per tots els racons i una pluja fina que ho vernissava tot.


En un pensament he sobrevolat la península i m'he aturat sobre una roca davant del Cantàbric...

                                     

                                
                                                    
Berà

En arribar a casa he acabat el periple, en un dels prestatges del menjador m'ha saludat la Taïna, va arribar de la República Dominicana deu fer set o vuit anys.

Nina quisqueiana de terracuita  pintada.
Habitualment, aquestes figures de terrissa  pintades en fred de vistosos colors, no tenen cara diuen que per no decantar-se per cap tret racial ja que els dominicans són una barreja dels nadius de l'illa, els espanyols i els africans.

Més enllà una reina vinguda d'un castell perdut entre boscos prop del riu Moldava ha volgut també dir-hi la seva.

              
                   Nina de Marie Lamperová.

Detall.

La vam comprar a Praga en una botiga, tota de ceràmica on no sabies què triar.

I finalment el mariner,  avui amb la mar que feia, la barqueta de paper que du a les mans hagués sotzobrat i el naufragi hagués estat tràgic.


Me la van regalar Inna Rogova i Natalia Korchemkina,  dues  ceramista russes que van estar treballant per aquí la primavera passada. 

dimarts, 19 d’abril del 2011

St. Jordi, Baldiri Rexach i ceràmica

          


                                         
                                     Els llibre, contenidors. 2009                     
 
      Els llibres, contenidors. 2009

  
                            
Els llibres, contenidors. 2009


Ceràmica. Gres, engalba i esmalt, 1260º. El metall parcialment fos, són lletres d'impremta, al.leació d'estany, plom i antimoni, en un tercer foc.
Aquests llibres pertanyen a l'exposició "Contenidors" juliol 2009.Sala del Portal del Pardo. El Vendrell.

El 19 d'octubre de 1748 , ab llicencia i privilegi es publica el llibre Instruccions per la ensenyansa de minyons, escrit per Baldiri Rexach, prebere i rector de l'Església Parroquial de St. Martí d'Ollés, Bisbat de Girona.



Diu a la portada que és una obra utilíssima per a la Instrucció de minyons, y descans dels Mestres, ab laminas finas per aprendrer be de escriurer.

És editat a Girona per Narcís Olîva Estampér y llibretér â la Plaça de la Cols.


És el primer llibre de pedagogia escrit en català, segueix les teories pedagògiques de Port Royal.
Diu que l'educació ha de començar en la llengua materna, no en llatí. Aboga per la instrucció de totes les capes socials i d'homes i dones. Diu també que la formació ha de ser integral és a dir el desenvolupament moral i intel.lectual de l'alumne han d'anar paral.lels, ambdues facetes són inseparables en la persona humana.
Remarca la importància  de l'enteniment i el raciocini, la metodologia que cal dur a la pràctica és la predisposició a la reflexió com eina  bàsica (metodologia cartesiana).


També fa notar que a cada infant se l'ha d'exigir segons la seva capacitat.



Insisteix en la responsabilitat tan dels pares naturals com els de la república en l'educació.


Tot el llibre està farcit de curiositats, algunes coses  sortosament les hem superades, però altres,  no.
En arribar al capítol de les llengües, m´he adonat que des de 1748, moment en el que Baldiri Rexach escriu el mètode, les coses no han canviat pas tant, és interessant veure quina llengua és la que creu que han d'aprendre els minyons, quines després i la importància de saber-ne , al llibre ell hi afegeix nocions de castellà perquè és la llengua veïna i ens és d'utilitat, el llatí, el francès i l'italià.



La intel.ligència de les llengües, diu  és una de les coses moltíssim convenients d'aprendrer perquè serveix d'introducció per a totes les ciències. Mitjançan elles, segueix, tenim comunicació amb les persones i països extrangers....
Es queixa de la manca de traduccions de llibres d'altres llengües al català i també que els catalans no facin servir més la seva llengua per escriure.


També troba que els catalans de l´època s'esforcen en parlar als estranger en la seva llengua, però ells no fan el mateix per aprendre el català...

Vaja que la majoria de coses que fa notar i reivindica Baldiri Rexach, en relació a la llengua, més d'un quart de mil.leni després, segueixen igual....


Tinc la sort de poseïr aquest exemplar, regal del meu pare Agustí Pérez Cañadell,  Olesa de Montserrat 1925- St Martí Sarroca 2005, ell l'havia heretat del seu avi matern i ves a saber si aquest no el tenia del seu i aquest...



diumenge, 17 d’abril del 2011

L'artesania de la palma, diumenge de Rams

Les fulles de la palmera engroguides per la manca de llum serveixen de matèria primera per a la confecció de palmes.





La Ma Carme Mas que és qui me les va regalar en va  aprendre  de la seva mare Montserrat Romeu, era una feina de temporada, al Vendrell en aquells temps, anys 50 - 60, feien palmes en tres establiments.
La palma prové d' Elx.

La Ma Carme m'ha dit el nom de diferents  trenats per adornar les palmes grosses, bacallans, cucs de tres, cucs de dos, columnes, gladiols...
Per fer una palma grossa un artesà podia estar entre sis i vuit hores.
També es fan palmes de solapa, flors com les de les imatges i creus pels palmons que habitualment portaven els nens i que passat el dia es penjaven darrera la porta per protegir la casa i també al balcó.

Són artesanies que no s'aprenen a cap escola sinó per tradició.

L' olor característica d'aquestes, em porta a la infància, la palma guarnida amb rosaris de sucre rosa i blanc i currutacos penjant i un llaç al capdamunt.

Mitjons nous i sabates si podia ser...  un cop passat el dia de Rams  seria penjada al balcó fins que el sol, la pluja i el vent li mudessin el groc ufanós per un gris que anava canviant amb les inclemències atmosfèriques fins que algú la treia i deixava el balcó lliure per la palma de l'any vinent... 

dissabte, 16 d’abril del 2011

Esparracart.

Fins diumenge 24 d'abril a la Sala del Portal del Pardo del Vendrell es pot veure l'exposició de Jaci Molins,  Esparracart.

Òria Romaní diu en el text que ha escrit per a l'exposició:

Si hem de destacar un concepte que predomini en l’obra de la Jaci Molins, aquest és l’encontre. En primer lloc, el seu procés creatiu comença quan troba el material i els objectes que conformen la matèria primera de les seves peces. El verb trobar és important. Com ella mateixa diu, "no compro cap dels elements que utilitzo: ni els objectes, ni les fustes, ni els marcs; l’única excepció són les pintures i la cola d’enganxar". La recerca d’aquests materials prové del desig que li provoquen les andròmines i l’instint d’acumular-les. Els camins mig abandonats del poble, les cases de les àvies, les restes del bricolatge o, fins i tot, els contenidors han convertit el seu taller en un museu de meravelles.

                                 



Aquest primer encontre de materials situa l’obra de la Jaci en un art avantguardista, caracteritzat per la introducció dels objectes de la vida quotidiana dins l’alta cultura –com un raspall vell i brut en un marc daurat.

                       

El segon encontre es produeix dins del taller. La Jaci juga a associar, combinar, moure els elements sobre un suport reutilitzat fins que aquests es troben i apareix l’obra d’art. Sovint un objecte ha d’esperar fins a trobar la seva parella sobre la taula d’operacions: "Passo pel taller i deixo que la meva mirada trobi un objecte que em cridi l’atenció, potser fa temps que espera que jo el situï en una obra; llavors començo d’una manera frenètica a anar provant diferents possibilitats". Sovint les associacions entre objectes tenen un caràcter formal. La semblança entre formes o la contraposició de textures obre un univers estètic als materials antics i de rebuig. A vegades les associacions tenen més a veure amb la ironia i la poesia visual.







Per acabar, hi ha un tercer encontre entre els objectes i l’espectador. Les actuals obres d’art, creades per ser contemplades, estan formades per objectes que han tingut una vida útil. En cada peça hi ha els retalls de memòria dels antics usuaris. Però l’actual espectador té la possibilitat de contraposar la memòria de l’objecte amb la seva lectura, i poder entrar, d’aquesta manera, al joc que la Jaci ens proposa a tots.

Òria Romaní
llicenciada en història de l’art i fotògrafa


Avui he tingut la sort de visitar la seva casa i el taller, abans m'imaginava un espai  ple de trastos, andròmines i això que a mi també m'agraden, però quan he passejat la mirada pels seus prestatges, els pots, capses, armaris.... les andròmines, que ho eren,  només entrar a casa seva perden aquesta condició, sense haver entrat a una sala d'exposicions o haver sigut posades en un vell marc, ja són una altra cosa, un poema objecte, un espai ple de contingut, d'història...
Només travessar la vella porta de l'acollidor baluard de casa seva aquests trastos rebutjats per altres cobren nova vida i et conviden a participar en el joc que ens proposa la Jaci, tal com diu l'Òria Romaní, el joc és realment molt suggerent.

Us aconsello la visita a l'exposició.

dijous, 14 d’abril del 2011

SAKURA


La Yukiko, em té al corrent del que passa al Japó, el seu amic Yoshi li fa arribar les notícies que no surten a la premsa, el dia a dia més domèstic i no per això menys cru.
Ahir em va fer arribar aquesta fotografia que parla per ella sola.          



a Fukushima també ha arribat la primavera. SAKURA ( flors de cirerer) han florit.Yukiko

dimecres, 13 d’abril del 2011

Parlem d'art, l'artista i les muses...

Envoltats d'aquest blau i en un entorn privilegiat, el porxo  de la Fundació Apel.les Fenosa un grup d'amants de l'art hem encetat
un cicle de tertúlies per poder-ne parlar.

 En aquest mateix porxo s'hi reunien Fenosa, la seva esposa Nicole i els seus amics, Fenosa era un gran amant de les tertúlies i tenia l'indret idoni  per cada  hora del dia, el més fresc, el més assolellat...
en aquests mateixos balancins hi havia passat llargues hores llegint, platicant...
un espai auster i confortable alhora.


Una porxada orientada al sud, lluminosa... asseguts al voltant d'una tauleta i vetllats pels gossos d'un plafó de rajoles decorades amb escenes de caça, la Imma Socias, professora a la UB ha presentat el tema d'una manera molt fresca, com si amb un pinzell volgués dibuixar la pluja, una pinzellada per aquí una altra per allà i al cap de poca estona l'aigua ho  ha amarat tot... l'artista i les muses era el tema, cal dir que en aquests moments l'exposició que es pot veure a la Fundació és Apel.les Fenosa i Coco Chanel.


S'ha fet curt... la intenció és no fer durar les tertúlies més d'una hora...

Des de la porxada es veu el jardí, una verdadera meravella.